VIATGE AL FONS DE LA COVID
Josep Botey, de 66 anys, ha passat un càncer i està molt implicat en les activitats de la Fundació Oncovallès. El seu optimisme és encomanadís. Amb covid o sense, sembla un d’aquells pacients que voldria qualsevol sanitari.
Vostè ha patit un càncer.
Des del 2 de maig del 2017.
De quina mena?
Té un nom rar, càncer de cap i coll. A mi m’agrada el capipota, però el càncer és de cap i coll. Em va sortir per dins de la cara. Tenia esquinçat un queixal i vaig anar a veure el dentista. Em va fer obrir la boca i em van dir: “Tens una cosa de llibre.”
Ai.
I aleshores em van demanar:
–Coneixes un maxil·lofacial?
–No tinc ni idea de què és un maxil·lofacial, m’hauràs d’aconsellar.
I l’endemà a la tarda tenia visita amb el doctor Grau, que ara ja és en Joan. “Sembla un càncer”, em va dir. I m’ho vaig prendre com si m’haguessin tocat els cecs, però sense premi. Crec que és l’única manera de prendre-s’ho. I el 2 de maig de 2017, coincidint amb el 40è aniversari de la galeria d’art, entrava a quiròfan.
Enmig de tot el seu tractament va esclatar la pandèmia de la covid.
I no m’ha afectat en absolut. En temps de covid vaig entrar dues vegades al quiròfan, em van fer quatre ressonàncies… m’han fet de tot. L’única cosa és que alguna visita va haver de ser telefònica.
Cap més afectació?
Em va afectar un pèl psicològicament haver d’anar a fer ressonàncies a Can Ruti –que està sempre ple com a Can Barça–, a les 8 del vespre i anar per aquells passadissos, amb la llum apagadeta, sol…
Sona a pel·lícula terror…
I amb la covid, a més, van canviar les portes d’accés i s’hi entrava per la maternitat. I per on haig d’anar? “Baixi a la tercera planta.” I per on es baixa? També és cert que he procurat sempre interessar-me pels sanitaris i la gent que m’atenia, i això creava sinergies. Com a anècdota, hi ha una infermera que ha seguit tot el meu procés i durant aquest temps la seva mare va agafar un càncer. Doncs em va presentar la seva mare pel meu optimisme –jo no soc psicòleg, però a Can Ruti he intentat donar ànims a tothom– i al cap d’un temps es va morir. Un dia, m’explica aquesta infermera:
–Josep, he trencat amb el xicot.
–Que què…?
Vull dir que he cultivat relacions sense gairebé conèixer aquesta persona per l’agraïment d’haver estat una estona amb la seva mare. La pandèmia m’ha fet veure que tenim un sistema sanitari públic, perquè el privat el desconec, fantàstic. Que hi ha algun dia que a algú se li giren els fils, segur, però això passa a tot arreu. En definitiva, la covid només m’ha afectat per la por d’entrar a l’hospital quan no hi havia ningú als passadissos. O la por de fer-me una PCR si havia d’operar-me l’endemà… Però la por era pel que donaria aquella PCR.
Però aquestes pors abans d’una operació ja eren normals abans de la covid per altres anàlisis.
Exacte, exacte. Jo sempre he estat molt fresc:
–Què t’ha dit el metge, Josep?
–Que bé, que bé.
–I no has preguntat res més?
–No, i ara!
Per què cal angoixar-se? No paga la pena.
Oncovallès ha estat al peu del canó durant tots aquestes mesos de pandèmia?
El telèfon de l’esperança que dic jo, que és el telèfon d’Oncovallès, van haver-hi dies que vam atendre entre tots unes 700 trucades i whatsapps. Es tractava de calmar a tothom, d’explicar què passava. També es van gestionar unes tauletes pels qui no en tenien per fer videoconferències. Totes aquestes coses van fer que la gent no se sentís sola. A ningú no li agrada sentir-se sola. Hi ha molta gent que necessita un cop de mà, i no parlem econòmicament, sinó emocionalment. La funció emocional d’Oncovallès és fantàstica.
{{ comment.text }}