Maltractament administratiu
Sobretot a la gent gran, on tots aspirem arribar, però extensible arreu. Un primer exemple. Avis i besavis de més de 90 anys rebent cartes de l’Institut d’Estadística de Catalunya, sense certificar, per una enquesta d’obligat acompliment diuen, donant un termini de set dies i amb sancions si no s’acompleix d’acord amb l’article 56 i següents de la Llei 23/1988 de 30 de desembre (lleis de final d’any, en els anomenats minuts escombraria del bàsquet, quan s’aprova tot el que cal i com cal). Amenaces absurdes per la falta de constància d’haver-les rebut, però continuem. Els donen una adreça web, amb un número d’ordre i una contrasenya. No entenen res. Ja tenim l’avi espantat cercant fills o millor nets que els facin l’encàrrec. Quan aquests es connecten, ensurt. La web està en castellà, intolerable en l’administració catalana, però seguim, no deixa entrar el número d’ordre ni el codi. Es telefona a l’Institut, on amablement els diuen que es pot canviar al català en un requadret, però que la web no funciona i et remeten a la web del ine.es, per sort sense seguir amb .llarena.es. Entrant en aquesta web, efectivament es pot teclejar ordre i codi de la carta i s’obre l’enquesta, però tampoc es passa de la primera pàgina. Conclusió, no es pot fer i malgrat que l’avi ho pot entendre, qui ha passat una dictadura tremolós davant els poders es queda amb el neguit del càstig que li pot caure. Crec que no es mereixen aquest maltractament administratiu, ni Catalunya mereix una administració que en alguns àmbits palesa incompetència i negligència. I probablement molts en tenim d’altres exemples.
Aquesta moda-mania d’exigir que tot i tothom faci els màxims de tràmits possibles via web telemàticament, a la llarga pot tenir moltes conseqüències funestes, tant en la salut mental dels administrats per l’angoixa que els hi provoca, com en altres aspectes per caigudes de les pàgines, errors en introducció de dades difícils d’arranjar (el que diu el PC preval sobre la persona que hi ha al davant del funcionari), incursions per pirateig, com per la deixadesa dels que haurien d’atendre a qui els manté en el seu lloc, funcionaris ara ja totalment anònims, que no donen la cara i no han de respondre davant ningú, perquè la incompetència arriba fins dalt de tot, els polítics que permeten i perpetuen aquestes perversions en molts àmbits.
La perversió suprema permesa pels polítics es palesa diàriament en el maltractament de les entitats bancàries que queden cap als seus clients captius. Gent gran obligada a manipular ordinadors, i ells i la resta, joves i no tan joves, obligats a llargues cues davant cada cop menys oficines i menys caixers. No ens poden argumentar els polítics, que són entitats privades. Hi ha moltes raons per tombar-los l’argumentari. Són un servei públic essencial, amb les fitxes o escasses autoritzacions bancàries atorgades d’acord amb regulacions estatals. Els garantim amb els diners de tota la ciutadania el rescat si per mala administració o altres circumstàncies excepcionals fan fallida. Com garantim fins a 100.000 euros per cada dipòsit. Hi ha normatives en totes les legislacions antimonopolis, com les dels EUA que van obligar a fraccionar les petrolieres a principis del segle XX, que van en la direcció contrària a la dels darrers anys on han desaparegut munts d’entitats i caixes, a més dels dits tancaments i reduccions de personal (amb indemnitzacions en part a càrrec del sistema públic). I un argumentari final de lògica pura. Si l’Estat, pel seu interès i comoditat, obliga a tots els ciutadans a passar pels bancs i caixes, per cobrar pensions i salaris i fer tots els pagaments dels subministraments bàsics d’energia elèctrica, d’aigua etc., va reduint i amenaçant de multar els pagaments fets en efectiu i les disposicions del mateix, i sobretot recapta tots els seus tributs estatals, autonòmics i municipals obligadament mitjançant el compte bancari imprescindible per viure, amb la feinada que s’estalvia. A l’ensems que els deixa apujar les comissions tant de tràmits, com pel sol fet de mantenir aquest compte corrent obligat. No creiem que haurien de regular aquest greu problema del maltractament administratiu bancari? No hauria de ser un dels temes cabdals dels partits en els seus programes de les escomeses electorals properes?
No ho serà pas, els polítics de tots colors depenen massa a l’hora de pujar, i a l’hora de deixar el càrrec, dels ajuts, favors i consells d’administració dels grans poders que els tutelen i esperen perquè durant el seu breu termini de mandat emprenguin accions en contra dels seus interessos personals i a favor de la ciutadania captiva que els ha votat en unes llistes tancades de pocs partits d’àmbit estatal, perquè no hi ha altre remei. Si no ho tenen clar, ja els ho faran saber els que ja han passat pel seu mateix lloc. Els Felipe i Aznar i tots els exministres i sotssecretaris ja els explicaran als actuals com funciona la cosa i com de bé que els anirà si fan bondat.
I en fan. El president Sánchez esbombava dies enrere com un gran avenç que destinava 100 milions d’euros per ajudar els qui no podien arribar a pagar el rebut de la llum que es va enfilant. Quina lectura n’hem de fer? Que agafa els diners de tots nosaltres, els ciutadans que paguem impostos, i els dona directament al compte de les elèctriques, a través d’unes factures impagades, en comptes d’intervenir en la seva fixació de preus, ja no diem en les retribucions dels seus consells d’administració, on ell probablement s’asseurà anys a venir.
Podem estar maltractats, podem no tenir recursos ni eines per canviar les coses, però almenys que no ens prenguin per babaus. De moment encara ho podem dir, trist recurs.