La cohesió social ha de ser un principi d’acció i la llengua n’ha de ser un dels motors

El nen o adolescent que viatja sol, sense família, en una pastera, en el tren d’aterratge d’un avió o amagat dins d’un camió provinent de l’Àfrica i arriba al nostre país perd el seu nom i entra en el sac del col·lectiu sense rostre, es converteix en un Mena (Menor No Acompanyat). És trist adonar-se que anomenar-lo així és ja una clara mostra de la nostra baixa sensibilitat social. És un fet que mirem els altres a partir de la pròpia càrrega etnocèntrica. La nostra mirada és parcial, està imbricada en els nostres processos de representació cultural i també hi hem de sumar una determinada imatge que ens anirà arribant de la premsa, la televisió, les xarxes socials, etc. que impactarà en el nostre subconscient. Per això crec que els mitjans tenen una gran responsabilitat en aquesta qüestió.

La imatge que en rebem ens afecta. La manera com ens presenten aquestes persones els mitjans de comunicació va construint un fil narratiu, perquè les representacions visuals treballen tant sobre el que es veu com el que no es veu; activen la memòria, amplien la nostra imaginació i ideologia i depèn de com es manifesten i s’usen, de com es reinventen, van consolidant un determinat marc social. La imatge transmet informació i sensacions, provoca sentiments i evoca idees. Sovint és una imatge sense cara, sense nom, despersonalitzada, que camufla el sofriment i el desarrelament, no té esperit. Només sentim parlar de persones anònimes, reduïdes a un acrònim que encara reforça més la idea d’estranyesa. Moltes notícies es redueixen a generalitzacions injustes, que en molts casos no es corresponen al conjunt i els estigmatitzen.

Aquests nens, que acaben fent la majoria d’edat a Catalunya, se senten desubicats culturalment, lingüísticament, es troben en una situació de desemparament enorme, han perdut totes les estructures de protecció. Molts d’ells acaben dormint a la intempèrie i alguns fins i tot hi perden la vida. Per salvar aquesta situació tan dramàtica, hem d’abordar l’acollida des de la transdisciplinarietat, defugint les actuacions fragmentades segons les diverses institucions, àrees i departaments administratius, per anar avançant cap a un model social més aglutinador, plural i solidari. Cal apostar per estructurar un programa d’inserció socioeducatiu que requereixi l’esforç conjunt dels agents que formen la societat. I a partir de la proximitat, que és quan es poden començar a trencar les relacions asimètriques. Únicament quan estem disposats a rebre l’altre, a reconèixer-lo i acostar-nos al que hi ha de més essencial en ell, superem les generalitzacions. Només així l’altre s’obre amb força i té la possibilitat d’enderrocar l’estereotip de migrant, pobre, delinqüent… en què l’han encasellat.

EL QUE TENIM EN COMÚ COM A PERSONES
Només la relació amb l’altre ens ofereix un espai que sobrepassa l’ètnia i la cultura, ordena la nostra ètica i la nostra responsabilitat; perquè teixir un vincle amb algú més vulnerable ens demanarà una resposta. Si no és així, veig difícil que ens confrontem amb una imatge diferent de la que hem anat assimilant de l’imaginari col·lectiu. Sentim una determinada paraula i ens configura tot un context. No és apropiat que posem el focus en les diferències, en comptes d’apostar per una òptica que se centri en el que tenim en comú com a persones. La falta d’una acollida integral fomenta la malfiança, el replegament d’aquests joves i el tancament en la pròpia comunitat d’iguals; cosa que fa créixer l’hostilitat i la sospita mútua.

Quin pla d’acollida podem oferir als milers de menors que han arribat els darrers anys? Quin itinerari educatiu tenen a l’abast quan ja no poden formar part de l’ensenyament obligatori? Quina accessibilitat tenen per formar-se de manera adequada? Sabem que sense eines culturals no es pot participar socialment i, en canvi, a través de l’educació podem expressar les nostres capacitats i empoderar-nos.

Des de l’administració s’hauria d’acompanyar aquest procés educatiu i realçar el valor de la llengua, perquè és el gran instrument cohesionador. Les paraules, les expressions, prenen vida només en relació amb l’altre. La relació ens presenta una experiència completament diferent de la llengua lligada a l’aspecte cognitiu. La força que exerceix una paraula expressada en una estació, en una parc o al voltant d’una taula, va més enllà de l’estricta comunicació. No podem perdre mai de vista la importància que té la presencialitat, que és l’autèntica trobada, real, cara a cara, amb mirada, amb llenguatge no verbal, amb silencis, amb la relació interpersonal que dona sentit.

Evitem una societat a dues velocitats, perquè ens haurem de preguntar quins seran els escenaris d’aquí a 15 o 20 anys. Sabem que l’experiència cultural i la realitat social no són construccions estàtiques ni sistemes tancats de valors; per contra el social i el cultural des de la mirada antropològica es manifesta com un sistema on els agents són actius i reactius, capaços de subvertir i invertir els valors estereotipats del passat que li afecten el present. És extremament important que assumim el conflicte, no és una qüestió fàcil, però l’acció política ens pot ajudar a tots a afrontar les contradiccions i els punts de vista diferents. Cal ser a prop dels grups, les comunitats i això només ho pot fer l’acollida. La cohesió social ha de ser un principi d’acció i la llengua n’ha de ser un dels motors.