El periodista Miquel Macià (Vic, 1957), fundador, editor i director del grup Nació Digital, ha publicat juntament amb Pep Martí el llibre Els que manen. Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils a Catalunya (Saldonar, 2022). S’hi presenta els orígens i la trajectòria de grans fortunes catalanes com Sol Daurella (Coca-Cola), Javier Godó (La Vanguardia), Grífols, Jaume Roures, Sánchez Llibre, Carulla, Joan Font (Bon Preu) o Josep Terradellas (Casa Tarradellas). Macià, un dels pioners del periodisme digital a Catalunya, va formar part de l’equip fundacional d’EL 9 NOU.
Aquestes grans fortunes són un contrapoder al polític a Catalunya?
Sí, no tant en el sentit que manin o que dictin la presa de decisions dels governs com havia passat en altres moments, sinó que tenen una gran capacitat d’influència per modelar determinades polítiques perquè no els siguin lesives o s’orientin en una direcció determinada. Cada vegada, però, tenen menys poder.
Per què?
El poder econòmic de Barcelona ha migrat molt cap a Madrid. Hi havia un pacte no escrit que venia de la transició en què Madrid era la capital política i Barcelona, una certa capitalitat econòmica. Ja en la segona legislatura d’Aznar això es trenca. El potencial econòmic de Madrid es desborda i va arraconant el poder econòmic i polític català. I això també ho pateixen aquestes elits.
Durant els anys de pujolisme, aquestes elits se sentien més còmodes?
Sí, tot i que a principis dels vuitanta Convergència no era l’opció política d’aquestes, sinó la UCD d’Adolfo Suárez, perquè representava la continuïtat del poder. Amb els anys van veure que Pujol apostava pel desenvolupament econòmic i empresarial català, i evidentment s’hi van sentir còmodes.
I ara, quin partit o espai polític els representa?
En primer lloc, cal dir que no és un bloc monolític, hi ha molta diversitat. Durant molts anys els va representar Pujol, però també el Partit Socialista amb Pasqual Maragall com a alcalde de Barcelona i després a la Generalitat amb la seva aposta de la regió Mediterrània apuntant cap a Milà i Tolosa de Llenguadoc. Sempre han intentat també mantenir un fil obert amb qui mana a Madrid. Per tant, s’han relacionat tant amb el PP com amb el PSOE. Però com que representen uns interessos propis, l’opció política que els serveix per defensar-los en un moment o altre és accidental.
N’hi ha d’aquests amb bones connexions amb la Zarzuela.
Connexions, però, que s’han anat trencant després que s’hagi conegut la lamentable biografia del rei emèrit i també després que l’actual mostrés una manca absoluta de voluntat d’escoltar el Parlament de Catalunya. Per això, n’hi ha que estan completament decebuts.
Com van viure el procés independentista? Als negocis no els agrada la incertesa.
A la recta final del procés, entre el 2015 i el 2017, van prosperar les posicions terceristes, una tercera via que volia evitar el xoc de trens. Tot i que alguns no volien que hi hagués una república catalana, tampoc els ha agradat com ha acabat tot plegat i el paper que hi ha jugat l’Estat.
És bastant inèdit en aquest món el cas de Joan Font, de Bon Preu, que va proclamar-se independentista.
Sí, al llibre diem que el primer cop que ho manifesta públicament va ser el 1991 i que declarar-se’n en aquella època era pintoresc i, fins i tot, perillós. Com ell n’hi ha pocs, podríem citar Tatxo Benet o Antoni Vila Casas. Que hagin demanat un referèndum n’hi ha uns quants, però certament són àmpliament minoritaris.
A aquestes famílies que manen, com diuen al llibre, no els agrada la projecció pública.
La discreció és norma generalitzada. De la cinquantena que apareixen al llibre només n’hi ha una dotzena que ja els interessa o no tenen complexos per aparèixer públicament. Aquest és el cas de Jaume Roures, Tatxo Benet o Tita Cervera. La majoria són uns perfectes éssers anònims.
Hi ha algun cas, com el de Fèlix Millet, que no ha fet els diners de forma ètica.
N’hi ha que no arriben a aquest estatus només a força de mantenir una ètica franciscana tota la vida. I n’hi ha que pel sol fet de tenir negocis importants durant el franquisme se’n van beneficiar. Sigui per la manca de llibertats sindicals, de controls ecològics, pel proteccionisme que feia el règim, pels aranzels… Molts se’ns van beneficiar. Això és un fet innegable.
Parlen de Josep Terradellas com el “príncep exiliat de l’aristocàrnia osonenca”, un qualificatiu que ja utilitzava en el seu llibre La Catalunya catalana.
S’ha pogut desmarcar de tota relació política, tot i que en va tenir amb el pujolisme, després amb Maragall i més endavant amb Artur Mas. I també s’ha desmarcat dels altres industrials de la carn d’Osona, aquesta que jo en vaig dir l’aristocàrnia. A diferència dels altres, per ell la seva força és el producte final etiquetat, la pizza i l’espetec. Això li permet diferenciar-se, anunciar-se als mitjans de comunicació i esdevenir un valor molt potent. Els altres, en canvi, es dedicaven a exportar camions i camions de canals congelades cap a Rússia.
Si aquest llibre l’hagués fet uns quants anys abans hi apareixerien també les nissagues de pellaires vigatans.
Sí, Colomer hauria tingut un lloc garantit en aquest llibre. Vam començar amb una llista de 100 nissagues i l’hem reduït a 50. M’hauria agradat fer-hi sortir també els Guixà de la Farga, perquè amb el coure han fet meravelles, com a investigadors i com a fabricants. Com que el coure no es ven als supermercats, passen desapercebuts.
I mirant també enrere, els empresaris tèxtils, amb Josep Puigneró al davant.
Puigneró va fer una aposta molt clara en el seu moment i és que una fàbrica tèxtil amb 2.000 treballadors ell pensava que no podia caure. Havia de tenir feina sempre. I ho feia subministrant a l’exèrcit, a la seguretat social, a les grans empreses sanitàries i hospitalàries, a les grans cadenes… Activitats que tenen un consum permanent de roba, des d’uniformes militars fins a tovalloles. Va creure que pel sol fet de ser tan gran no podria caure perquè no se la deixaria caure. I es va equivocar.
Algunes d’aquestes elits també han volgut entrar en el món de la comunicació, com els Carulla, els Rodés o els Godó des de ja fa anys. Vostè després de la venda de Nació Digital ja s’ha apartat d’aquest sector?
No, encara continuo sent el director del diari. Després de l’acord i la firma de compravenda s’entra a una fase de due diligence i d’acoblament fins que s’entrega el timó. Per tant, segueixo sent el responsable de tots els atacs que es fan contra Nació Digital.
I això com es porta?
El què?
Aguantar aquesta pressió.
Això ja m’ho pots respondre tu, no? Es porta i prou.
És millor fer de periodista que d’editor d’un mitjà?
Sens dubte. El periodisme, però, està més pressionat ara que fa deu, vint o trenta anys.
Per què?
Entre d’altres per l’eclosió de les xarxes socials. Ja ho saps tu que si passa una cosa a Osona, per molt que se’n facin 250 tuits, un dient blanc i l’altre negre, la gent espera què en dirà EL 9 NOU, encara és una referència i el mateix passa amb Nació Digital a escala nacional.
Hi ha una bombolla de mitjans digitals catalans?
Hi ha quatre digitals genuïns, dos diaris amb edició digital en català, els webs de les emissores de ràdio de la Generalitat, RAC1, TV3, 3/24 i encara l’edició en català d’El Periódico i el poc que fa en català La Vanguardia Digital. És objectiu dir que n’hi ha molts si tenim en compte que es dirigeixen a una bossa de gent que no arriba als 3 milions de persones.
A cada digital se li penja l’etiqueta d’un partit polític. Això és normal?
Ha passat sempre. Hi ha qui es pensa que els mitjans haurien de publicar les coses tal com a ell li agradaria que fossin, i no tal com són. I després t’assenyalen. No és res greu. Al nostre diari entrevistem gent de tots els partits.
Sí, però sembla que avui la gent no busca el pluralisme, sinó que vol que li refermin el que ell ja pensa.
És veritat, això les xarxes ho han multiplicat amb el que s’anomena cambra d’eco. Una cosa es va repetint i repetint i sembla que és tot el planeta que opina allò.
{{ comment.text }}