No sóc ningú al món de les lletres catalanes i, mira, la vida m’ho recorda sovint

De tant en tant –per no dir sempre–, la vida et recorda, curosament i rigorosa, la teva mida real, la teva influència real, la teva grandesa. Ho fa subtilment, ella, la vida, sabent que, a vegades, per error, tendim tots a creure’ns coses que no són i que la realitat, per molt que sigui present cada segon de cada minut de cada hora de cada dia, les persones som capaces de no veure-la o de tergiversar-la com ens vingui de gust. O, com a mínim, d’intentar-ho.

Però ella, la vida, de tant en tant, per no dir sempre, et diu: “No, això no és així”; “no, amb això no pots”; “no, no ets gran escriptora”. I no passa res. Ja va bé, també. També et diu coses en positiu, eh? No us penseu que no en sap, de conjugar-les, aquesta mena de frases: “Sí, et fas gran”; “sí, tens uns fills insuportablement adolescents, a vegades”. I amb sort: “Sí, ets bona amb això” i generalment aquesta la remata amb un: “En això i en poques coses més”.

Però crec, sincerament, que és una sort que la vida ens les recordi, aquestes coses, que la vida ens situï, curosament i rigorosa, en el nostre espai dins la mediocritat i també dins la lluita, dins de tot el que no serem mai i també, per sort, en el que sí que som, en el que sí que podem, en el que sí que tenim i sobretot en qui sí que tenim. Perquè si bé recordar la nostra mida real ens pot fer una mica de mal a l’ego, aquest mal entrenat que tenim a base d’autoimatge i sobretot d’il·lusió, també recordar qui som i qui tenim a prop pot ser un regal molt gros de la vida.

He tret una nova novel·la i regal molt gros. En són 13 i 13 regals són. No sóc ningú al món de les lletres catalanes i, mira, la vida m’ho recorda sovint. No congrego multituds a les presentacions de llibres i, de fet, acostuma a venir-hi menys gent de la que la meva il·lusió i els missatges de Whatsapp em fan creure. No venc grans quantitats ni em guanyaré mai la vida amb les lletres ni tinc editorials d’altres països barallant-se pels meus drets d’autor. La vida no em deixa creure res de tot això, que m’hauria d’enganyar massa, si ho permetés.

Però vaig presentar el llibre dissabte i hi havia gent meravellosa que va venir de lluny només per dir-me: “Ei, soc aquí i m’importes.” I també hi havia la meva gent de cada dia amén, que és la gent que importa, que aquí sí, la vida, ben amable, em diu: “T’estimen i t’ho mereixes”, i ja no em cal gaire més.

La novel·la es titula Nit americana, per cert. I la poso de títol a l’article per fer-vos creure –una mica només– que tot això no va de mi i de la meva mida que, no patiu gens, la vida, curosament i rigorosa, sempre em recorda quina és.