Paco Monja: ”La informació és cara i la bona informació encara ho és més”

El periodista Paco Monja presentarà dimecres vinent, al Museu de Granollers, el llibre Vet aquí! 75 homes i dones de Granollers, editat per EL 9 NOU, amb una part dels perfils que ha anat publicant al periòdic entre el gener del 20218 i el gener d’aquest any.

Què trobarà el lector en el llibre?

És un recull d’articles d’homes i dones de Granollers que han format part de la secció d’opinió d’EL 9 NOU, Vet aquí, des del 12 de gener de 2018 fins al 13 de gener del 2023. En aquest primer volum hem fet una selecció de perfils biogràfics i és el resultat d’aquestes converses, la majoria de les quals fetes al voltant d’un cafè en diferents bars de Granollers.

Quin criteri ha fet servir per escollir les persones?

Intento entrevistar bona gent, bones persones i, sobretot, aquelles persones que estan al capdavant de les entitats socials, culturals, esportives… Que hi dediquen el seu temps lliure, que deixen la família i les seves obligacions de banda per dedicar-se a treballar per la ciutat.

Alguna persona no va voler ser entrevistada?

Al llarg de la meva vida professional a Revista del Vallès vaig entrevistar més de mil persones i en aquest període, de persones que no eren afins a Revista del Vallès, que discrepaven de la seva línia política i ideològica, n’hi va haver una vintena que no em van voler concedir una entrevista. Però amb cap dels personatges que m’han dit que no per qüestions ideològiques o per principis personals no vaig tenir cap consideració negativa. Al revés. La prova és que uns quants d’aquests personatges els he fet a EL 9 NOU.

Ha treballat a mitjans de línies ideològiques diverses amb les quals potser no coincidia. Com es fa això?

Fent periodisme. He fet política, cultura i societat, bàsicament. Però en aquests tres àmbits, sobretot en societat i en cultura, crec que es pot fer premsa en qualsevol mitjà de la ciutat.

Però el periodista local i comarcal sol tenir les fonts massa a prop… Es troba al carrer amb l’alcalde, el regidor… I això pot ser una pressió extra.

Hem de ser molt conscients d’on som, per qui treballem i on treballem. Llavors, el periodista de proximitat que treballi en un mitjà independent sempre va amb el fre de mà. Crec que ens autocensurem. És evident que si el teu material de treball és l’alcalde o la regidora o el regidor, difícilment pots tenir una postura molt crítica perquè, evidentment, el dia que vulguis entrevistar-lo tindràs problemes.

I vostè els ha tingut?

Sí, però el periodista no ha de tenir por. Hi ha polítics que m’han deixat de parlar per algunes circumstàncies especials. I bé… Això és un perill. Sé que hi ha hagut pressions, trucades, males cares, alguna bronca… Això ho he notat més quan m’ha tocat estar al capdavant d’un mitjà. A la darrera època de la Revista del Vallès i també a Plaça Gran.

Com ha estat la relació amb els polítics?

Ha estat una relació bona. He procurat sempre mantenir una relació distant amb els polítics, mai trencadora, tampoc. I a vegades penso que he patit una mica de síndrome d’Estocolm.

Com?

Els tractes tant, et passes tantes hores amb ells, els coneixes tant que al final els acabes agafant carinyo… I en aquest sentit, quan vaig començar periodisme, algunes de les persones que ara estan en el poder a Granollers, en els partits principals, deien, amb tot el dret del món: “No hi ha dret que en Francesc Llobet hagi estat 16 anys alcalde de Granollers.” Ja sabem com anaven les coses en aquell temps… I jo pensava que en la democràcia això seria una de les coses que canviaria, és a dir, no fer de la política una professió. Això, per a mi, ha estat una decepció. Crec que haurien de donar relleu a persones més joves. Marcar un màxim de vuit anys de mandat i tornar a les feines que havien tingut.

Ha treballat amb administracions de diferents colors polítics. Quina ha estat la més complicada?

Nosaltres hem viscut una situació en la qual teníem al mòbil els telèfons de tots els regidors i de l’alcalde, als quals podies trucar a qualsevol hora. I contents que truquessis per informar. Però què ha passat durant aquest temps? Que ha aparegut una cosa màgica, positiva en un principi, però que també presenta cares que no ajuden el periodista a vegades, que són els gabinets de premsa. S’han fortificat. En molts ajuntaments hi ha més periodistes en els gabinets de premsa que en els propis mitjans de comunicació. Això vol dir alguna cosa. Ells tenen els seus mitjans de comunicació, tenen personal suficient perquè treballin en aquests mitjans i això, a vegades, allunya el periodista dels polítics. Perquè el periodista ha de passar pel gabinet de premsa per arribar al polític. I això em costa. Jo soc encara de trucar directament al polític o d’aturar-lo pel carrer.

I de la mateixa empresa que edita el mitjà també ha rebut pressions?

No. Jo a Vallès vaig treballar-hi 24 anys, molt a gust. Vaig tenir la sort de dedicar-me a cultura i societat. Quan repasso la feina feta encara me la llegeixo i penso que aguanta…

Recorda alguna entrevista especialment complicada?

No he tingut gaires complicacions. Nosaltres expliquem històries. Som transportistes. Escoltem una conversa, la transportem… I a vegades el que més m’ha costat és, en l’àmbit del sector comercial, explicar l’entrellat de les propietats dels comerços… Perquè a vegades hi ha qüestions familiars que… Sempre dic el mateix: “Si fas el favor d’explicar-me perquè jo ho entengui, sabré el que no he de dir. Ho entens?” Aquestes qüestions familiars tenen molts angles.

I, en general, com a periodista, recorda cap moment difícil?

A mi m’agrada l’off the record o l’“això t’ho explico perquè ho entenguis, però no ho publiquis”. A vegades el periodista sap més per les coses que no diu que per les que diu. Llavors, m’he guanyat la confiança de moltes persones. També he fet alguna entrevista que no ha sortit publicada. Hi ha dos casos de persones que vaig entrevistar i va venir la família dient que pensaven que el pare o el familiar no estava en condicions de fer declaracions d’aquest tipus…

Des del 1977 ha canviat molt el panorama de la comunicació a la ciutat. Per bé o per malament?

Per a nosaltres, malauradament, per malament. Estem en una transformació continuada de la premsa escrita, sobretot. L’any 1978 hi havia una febre per estar informats. Era l’època de la recuperació de la democràcia i hi havia un seguit de publicacions importants. Quaranta anys després queda EL 9 NOU, en l’àmbit de premsa de venda en quiosc. És una fotografia desapareguda la de gent amb el diari pel carrer. I en aquest sentit haurien de dir una cosa positiva dels establiments d’hostaleria de la comarca que mantenen les subscripcions a determinades publicacions. El panorama s’ha transformat. El paper va a la baixa i puja el digital en plena transformació tecnològica.

Aquesta transformació té alguna part positiva?

Doncs miri, no ho sé, perquè hem vist desaparèixer molts quioscos, molts negocis, molta gent… És evident que està naixent un altre negoci que és el d’internet i estem parlant de generacions noves. Si vostè posa una càmera davant d’un quiosc podria fer una anàlisi de la gent que hi va a comprar. L’edat que tenen… I no són precisament joves… La premsa de paper no morim, però estem morint.

El digital s’imposa.

Ens hem acostumat que tot sigui gratuït. La informació és cara i la bona informació encara ho és més. Els periodistes s’han de guanyar la vida professionalment. La publicitat viu moments complicats. A Revista del Vallès vam ser víctimes de la crisi de la bombolla immobiliària a partir del 2007. En aquells anys hi havia tres potes importantíssimes en mitjans de comunicació: els anuncis d’immobiliàries, que anaven a tot drap; les demandes laborals, perquè hi havia feina i tothom en buscava, i la venda en quiosc i els subscriptors. I tot va fracassar. També els concessionaris de cotxes.

Quants llibres ha fet?

Entre llibres particulars i participació en col·lectius, una trentena.

Quins van ser els seus referents en la professió periodística?

De moltes lectures de premsa local i comarcal. La Gralla, Granollers Vila Oberta… S’han de llegir, rellegir i tornar a llegir altra vegada. I després, a la meva vida m’he trobat amb persones que m’han ajudat. Estic content dels directors que he tingut. He treballat a gust amb tots. I persones de les quals hagi après, hi ha, per exemple, Josep Arenas i Garrell, que va ser el meu corrector; Josep Garrell Soto, fill d’Amador Garrell i Alsina; evidentment, Lluís Tintó, Ramon Munné, a qui també vaig tenir de corrector. I potser me’n deixo algun.

Com va ser la relació amb Roberto Gimémez, a Revista del Vallès?

Vaig tenir una bona relació professional amb Roberto Giménez, els 24 anys que hi vaig treballar, i no tinc cap problema a dir-ho.

És un personatge controvertit…

Em consta, ho sé. Ideològicament estàvem a les antípodes, però en la relació laboral i personal no vaig tenir gaire problema. Al final sí, al final van intentar lapidar-me amb mentides a El Vallès del Segle XXI i més tard el mateix Roberto a través de les xarxes socials, on no només ha posat en dubte la meva titulació oficial de periodista, sinó que m’ha acusat d’altres coses totalment falses. No ho van aconseguir perquè van errar el tret. Perquè jo, dignament, vaig continuar vivint del periodisme i m’he jubilat de periodista…

Com veu ara Granollers?

Cada dia notem més la pressió que exerceix Barcelona. Ja tenim arrasada Montcada i Reixach. No sabem on és Montcada i Reixach; tenim tocadíssim Mollet. T’han de donar un plànol per entrar a Mollet… I Granollers està patint aquesta força que fa l’àrea metropolitana. Que té aspectes negatius i positius.

Quins?

Entre els negatius hi ha la carestia de l’habitatge i, curiosament, per a mi, i relacionat amb el tema de la immigració, l’habitatge és el principal problema que ens falta per resoldre. Jo acabo la meva carrera periodística, he dit prou, però em sap greu que en el segle XXI no hi hagi solució per una mancança d’habitatges socials. Em sembla vergonyós.

Vostè té una dedicació solidària a El Xiprer.

Forma part de la meva preocupació, com a immigrant que vaig ser en un moment i les dificultats que es troben quan s’arriba a un país desconegut. Soc voluntari des de fa sis anys. Hi vaig un dia a la setmana. Hi veus una realitat molt fotuda i que no s’arregla. Donem esmorzar a El Xiprer a uns 40 joves cada dia. I els estic veient des de fa anys. I quan parlo amb ells i compartim converses. La seva paraula és sempre la mateixa: “Papers”. I els papers no arriben. Hi hauria d’haver més agilitat en els tràmits.