Pop estressat
Fa vuit anys vaig viure una escena d’estiu que em va deixar parat. Des de llavors, però, la utilitzo com a motiu còmic en tertúlies. Una notícia de fa poc m’ha decidit a fer-ho públic. En un indret de la Costa Brava, amb la meva filla petita i un seu amic, havíem fet observació marina capbussant-nos i tornàvem ja cansats i cofois de compartir el respecte pel fons marí i les seves criatures (jo fa 31 anys que practico immersió esportiva subaquàtica ). Arribant a frec de sorra, un senyor m’assenyala un popet que hi havia arraulit al fons. Em capbusso i moc la mà lleugerament davant el popet, perquè el vegin els meus joves acompanyants. No faig intenció de tocar-lo, ni d’agafar-lo. El pop surt nedant amb parsimònia dos metres enllà, tornant-se a posar al fons mimetitzant-se i després d’haver deixat un reguerol de tinta per despistar-nos. El senyor en qüestió treu el cap de l’aigua i em diu cridant com una bèstia: “!Eso que has hecho, está muy mal!”… jo li dic “¿Cómo dice?”, i ell respon: “¿Que no ves, pardillo, que has estresado al pulpo!”, amb un to agre i cridant molt i afegeix: “!Soy biólogo y te digo que has estresado al pulpo!”. Estic desorientat pel contingut i la forma del seu missatge i li dic: “Mi siquiera lo he tocado ” i em replica: “Como ha soltado el chorro, ha dejado ir parte del estrés que tú le has provocado!”. La meva filla i el seu amic van aixecar el cap de l’aigua expectants i no se’m va acudir res més que contestar al senyor que “nunca ha sido mi intención, lo siento”.
Recordo amb quina cara de reconvenció i ganyota de menyspreu em va mirar i després em va ignorar. Per ell, s’havia acabat el que devia entendre com un diàleg. La meva filla em va dir: “Per què t’ha cridat aquest senyor, papa?”. Desconcertat, li vaig dir: “No ho sé, filla, dec haver fet quelcom malament”. He procurat salvar sempre des d’insectes fins a mamífers, passant per amfibis i tota cuca vivent, de perills i morts segures. No m’agrada veure morir animals i menys cruelment, però menjo porc, peixos, aviram, foie, pop a la gallega i qualsevol proteïna animal, malgrat que soc conscient del que es fa als escorxadors i factories intensives de producció.
Pocs dies abans d’aquest fet, en un altre indret de la Costa Brava, no vaig poder salvar la vida d’un pop despistat, tornant-lo a aigües segures, perquè un senyor d’edat se’m va avançar i agafant i traient el pop fora de l’aigua i davant dels que devien ser els seus nets li va girar el cap, el va esbudellar i sacrificar violentament, el va estomacar de valent damunt un roc per estovar-lo i se’l va emportar mig cadàver, vull pensar que per menjar-se’l. Mai a la vida se m’hagués acudit dir-li res, jutjar-lo públicament i menys recriminar-li l’acció, només faltaria. En canvi jo entomava uns dies després un senyor que fent valer el seu pretès títol de biòleg em crida insolentment en presència dels menors, imputant-me la causa d’un presumpte estrès d’un pop pel sol fet de moure davant la meva mà. És possible que aquesta petita acció, des del punt de vista biològic, podia haver causat a l’intel·ligent cefalòpode certa alarma, fins i tot estrès, però no menys intens com el que aquest animal viu al fons marí molts moments de la seva vida salvatge, mentre es defensa, devora vius altres animals marins, es busca la vida i s’escapoleix, com pot, dels seus propis depredadors naturals. Aquell dia també jo devia ser culpable d’haver estressat oblades, sards, castanyoles i serrans quan, per ensenyar-los als menuts, em submergia a prop foragitant-ne algun inevitablement. De fet, cada nedador, navegant, submarinista, usuari del mar deu estressar qualsevol animal marí que està més o menys a prop, quan penetra al seu medi o no i que s’aproximin a observar-nos i interaccionin amb nosaltres, perquè els causem curiositat, com he comprovat tantes vegades. Dubto que aquell senyor pogués assegurar irrefutablement que aquella meva acció era causa segura d’un estrès a l’animal.
Aplicant tècniques del pensament lateral, potser ell també l’estava estressant prèviament amb la seva observació propera persistent, o també és possible que la meva petita acció amb la mà ajudés a no estressar i salvar els crancs i peixos que hi havia a prop del suspicaç cefalòpode a punt de ser engolits pel mateix i agraïts que contribuís a desplaçar-lo. Jo podia haver contestat al biòleg, atenent la meva professió, que no coneixia, ni conec encara, cap llei, reglament, decret o norma administrativa que sancioni o reguli com a irregular o incorrecte la meva concreta acció davant el cefalòpode. El que per mi va ser censurable de l’anècdota és que el tema del presumpte estrès del pop fos exposat per aquell individu de manera altisonant, fora de to i agressiva. Observo cada vegada més persones, en diversos indrets, que sense tenir la potestat legal per fer-ho, i creient-se en possessió del que deu ser per ells una veritat absoluta i convençuts de la seva patent, públicament censuren, recriminen, criden o insulten els altres als quals no coneixen de res.
Vostè, senyor biòleg desconegut, va ser groller, maleducat i irrespectuós i valgui que ho dic amb tot el respecte que em mereix la gent d’aquesta professió, ja que jo de més jove em volia llicenciar en Biologia Marina (però vaig acabar en l’inefable món del dret). Si era real aquest títol acadèmic per vostè públicament exhibit (cosa que no sabré mai), en realitat, el que va demostrar vostè aquell dia és que s’havia llicenciat en ser un autèntic brètol. Els seus crits, recriminacions i menyspreu, a mi i als menuts, sí que ens va causar estrès. No vagi pel món donant preteses lliçons públiques de sapiència –cosa d’agrair, perquè mai és tard pel coneixement–, fent-ho amb to agressiu i de suficiència. Imaginem-nos com podia haver anat aquell diàleg si vostè em diu: “Dicen que hacer esto puede causar estrés a un pulpo”. Quina diferència, oi? Quin diàleg tan enriquidor hauríem pogut compartir, culminant una jornada agradable d’estiu de manera estimulant.
Li auguro, senyor desconegut, un futur ple de complicacions (si és que ha sobreviscut al seu propi caràcter) si la seva manera de comunicar-se amb els altres és així, ni que tingui tota la raó del món. Procuri no actuar amb tanta prepotència, ja que si ho va fer així amb mi, no m’imagino com es comunica amb la seva família i coneguts. La comunicació als demés de qualsevol coneixement, demostrable i il·lustrat, i el seu corresponent diàleg enriquidor van estar als antípodes del que vostè em va etzibar aquell dia. Si ha de comunicar així als demés el seu saber, faci-ho sempre amablement i respectant a aquests altres animals que som els seus congèneres de l’espècie humana, dotats de consciència, sensibilitat, raó, fins i tot ànima, i altres atributs, que en aquest moment i sincerament no sé si un pop té del tot. Consti que no ho dic per mi, jo rai soc inofensiu, li ho dic pels altres homínids humans violents que abunden en la nostra societat, ja que potser la pròxima vegada, si vostè té la mala sort de dirigir-se així a un interlocutor d’aquesta mena, comprovarà llavors el que és l’estrès. Això si no en surt malparat al rebre alguna bona trompada aliena.
La notícia actual que m’ha fet recordar aquest episodi és la d’un projecte impulsat per una multinacional, publicat al BOE el 2021, que té previst de fer la primera granja de pops del món en una illa per criar-ne un milió a l’any per al consum humà i per exportar-los processats arreu del planeta i on ara ha traspuat de com presumptament pensen tenir-los: espais extremadament reduïts, amuntegats per desenes de milers i amb llum artificial constant (quan són animals solitaris i que els agrada la foscor) i també detalls de com pensen sacrificar-los, ficant-los en aigua a -3ºC. Condicions que científics i associacions protectores ja han denunciat recentment, davant els més de 300 informes científics el 2022 que diuen que els pops senten dolor/plaer i sembla que se’ls causarà als cefalòpodes un presumible sofriment intens. Des que vaig llegir la notícia, miro irònicament arreu xarxes, premsa i telenotícies per descobrir el nostre senyor biòleg desconegut, detingut i emmanillat de bocaterrosa després d’haver cridat, insultat o agredit els directius de la multinacional, sempre que la policia hagi arribat a temps, abans que el senyor en qüestió no s’hagi –com a mínim– immolat públicament tipus bonzo, davant aquestes granges marines, en senyal de proporcional protesta, vist el rotund nivell de l’agressió –aquesta ja sí– insuportablement estressant que aquest presumpte camp de concentració genocida aquàtic representarà vers els pops reclosos, o com acaba d’expressar la cèlebre etòloga Jane Goodall: “De com aquestes granges causaran un nivell de sofriment als cefalòpodes que ara sabem inacceptables”.