Què se n’ha fet, de la capital del Ter?
A l’Enriqueta P.
Confesso que mai no em va acabar d’agradar aquest eslògan de la ciutat de Manlleu, encara que entenc que responia a un bon senyal d’autoestima. Fa temps que la ciutat està lluny de ser tal cosa i pateix uns problemes estructurals que la crisi econòmica, primer, i la pandèmia, després, han agreujat. Les dades de Creacció (Observatori Socioeconòmic d’Osona) del 2020 assenyalaven que concentrava els índexs més alts d’atur i de pobresa de la comarca, amb una estreta relació entre alta taxa d’estrangeria, atur i pobresa infantil. El model econòmic d’Osona (essencialment agroalimentari i poc diversificat) hi té molt a veure sumat a un habitatge barat.
Però aquest no és l’únic problema. Fa temps, també, que la societat civil a Manlleu està somorta, com resignada a una sort fatal, sense motius que l’animin a canviar les coses. Salvant les honroses excepcions d’algunes empreses modèliques, del Museu del Ter i de la Biblioteca, i de diverses entitats esportives i socials constants en la seva tasca, no hi ha projectes de ciutat engrescadors. El comerç resisteix com pot, aviat no quedaran oficines bancàries i les entitats fan la viu-viu. Pel que fa a l’equip de govern de l’Ajuntament no es pot dir, precisament, que irradiï dinamisme, sense un projecte global de futur, cosa que no treu que hagi emprès iniciatives interessants com l’acord amb la Universitat de Vic per impartir uns cicles formatius a l’espai de l’antiga Biblioteca, amb el suport de la Fundació Caixa Manlleu. O el projecte de recollida d’escombraries porta a porta, carregat de futur, però que pot esdevenir un fracàs per les dificultats de dur-lo a terme de cop, quan encara hi ha gent que no sap com funcionen els contenidors.
Per contra, al carrer creixen els actes d’incivisme, la delinqüència i els robatoris i la ciutat s’ha convertit en una mena de paradís de la màfia que ocupa pisos i els lloga. És cert que una legislació inadequada empara aquests dos fenòmens (en el segon cas és increïble que la llei no destriï el dret a l’habitatge que té tot ciutadà de l’ocupació de la propietat privada d’altres persones amb les injustícies que el fet provoca). Però també es posa de manifest la insuficiència de l’acció dels Mossos d’Esquadra, possiblement deguda a la manca de recursos, resultat de la dècada de desgovern de la Generalitat com ha passat amb la sanitat i altres àmbits fonamentals per al benestar.
En tot cas, estem lluny del Manlleu dinàmic i il·lusionat de fa un parell de dècades que va ser capaç de dibuixar un full de ruta consensuat pels agents econòmics i socials i pels partits, representats en un Consell Econòmic i Social. La impressió, avui, és de paràlisi, d’incapacitat d’anar més enllà de dur a terme propostes puntuals que l’alcalde o algun regidor inquiet puguin promoure.
En aquest context uns ciutadans preocupats pels problemes reiterats d’ordre públic han convocat una manifestació. Un pot pensar que la convocatòria (anònima) té un caràcter marcadament populista: “No fem política, som el poble”, diuen. Evidentment, fan política i l’equip de govern i l’oposició també són el poble i, encara més, el representen. Però més enllà d’aquesta fal·làcia, cal que l’equip de govern format per ERC i JxCat prengui nota del malestar creixent i que faci tot el que li pertoca per garantir la convivència a Manlleu, clarament deteriorada. Tant pel que fa a l’ordre públic com a les mesures de caràcter social i cívic que cal emprendre per resoldre-ho.
Hi ha, en realitat, problema de fons. La febrada del procés va impossibilitar un govern sòlid i de progrés entre ERC i el PSC amb un programa ambiciós i un equip de govern més solvent. El resultat el tenim a la vista. Ara, urgeix un projecte global per al Manlleu de la pròxima dècada (en els àmbits econòmic, social, cultural, de benestar global, de participació política i integrador de tota la població), que sorgeixi del consens entre els agents econòmics i socials, entorn dels eixos bàsics que han de guiar els esforços de la ciutat en els pròxims anys, governi qui governi. Sembla difícil en els temps que corren, en què la política és sinònim de polarització i d’enfrontament. Però la situació de Manlleu és prou crítica com per no repetir els errors que han conduït la ciutat al punt que ens trobem.
Aconseguir-ho dignificaria la política i seria el millor servei a aquesta ciutat que, en altres temps, disputà la capitalitat a Vic en activitat industrial, creixement urbà i associacionisme, en diversos moments entre 1875 i 1975. Una ciutat que sempre ha tingut el seu principal actiu en el capital humà (manlleuencs d’origen o d’adopció), ja fos el dels empresaris o el dels treballadors, ja que no té seu episcopal ni gaudeix de la capitalitat administrativa.
És hora de dissenyar el nou Manlleu i de mobilitzar tots els recursos humans, tècnics i econòmics per fer-lo realitat. Les solucions als problemes es troben, justament, en la política. Una altra mena de política, és clar, participativa i compromesa amb la societat i els seus problemes, més enllà de consignes i banderes.