Universitats en línia, el naufragi d’una quimera
Que avui dia la universitat és un tràmit, que guarda una relació molt més estreta amb l’obediència –i cada vegada més sovint, també, amb el passar per caixa– que amb l’aprenentatge és una realitat, potser no generalitzada però sí majoritària, que molts joves ja donen per assumida.
Es tracta d’una acceptació tàcita, que navega entre consignes de resignació arquetípiques com “què hi farem”, “és el què hi ha” o “està muntat així”. La donen per pressuposada, entre altres factors, perquè ja venen ensinistrats en aquest sentit, d’un aparentment innocent però ja embrionari adoctrinament a primària, consolidat per les inacabables i soporíferes classes lectives a l’ESO, i segellades amb el – ja “voluntari”– curs de batxillerat.
Les esperances d’aprendre quelcom útil i de valor –obviem el fet de gaudir del procés d’aprenentatge, per molts descartat d’entrada pels motius esmentats– són mínimes. I un es pregunta: no ens hauríem d’alarmar que l’ensenyament superior es percebi, en una part significativa, com un acte d’obediència cega i submissió a l’Estat i al Capital, quan el mateix instrument –l’educació– s’erigeix, de forma altiloqüent, com a artífex insígnia de combat contra el dogmatisme i la manca d’esperit crític?
Jo, que vinc de la vessant social, constato aquest desencant. Però em va sorprendre sobre manera quan, interrogant a diversos companys i coneguts enginyers, biòlegs, metges… em responien que a la carrera havien après ben poca cosa, i que l’aprenentatge va començar a la feina, o bé a les pràctiques. Fins i tot els metges! Un altre denominador comú, gens fútil, és que la pràctica totalitat de persones sotmeses als meus interrogatoris informals, no desitgen tornar a estudiar a la universitat (“Estem biològicament programats per voler aprendre”, llegia en un article fa uns dies. Alguna cosa trontolla amb gravetat) i si ho fan, declaren –naturalitzadament, en comptes de plens de perplexitat– que ho fan per millorar les seves condicions salarials. Aquesta actitud instrumental i capitalitzada, sobra dir-ho, no apareix del no-res, com una combustió espontània: és fruit del servilisme i l’acatament que els mateixos professors i professores rendeixen, explícitament o encobertament, als interessos del capital –en el seu cas, en forma d’egoisme, absència vocacional i acomodament.
Crida l’atenció l’aparició i creixent proliferació de les universitats en línia, el paroxisme de la inutilitat, paral·lelament creixent, de la institució educativa que representa. Un servidor, que ha passat breument per la UNED i actualment cursa a la UOC, pot afirmar sense que li tremoli el pols que l’aprenentatge telemàtic modern guarda un estret parentesc amb un clàssic de l’aprenentatge més genuí i real: l’autodidactisme.
A la universitat online, un només ha de complir els dos requisits bàsics que exigeix el sistema: obeir (el programa lectiu) i pagar (les creixents taxes per a obtenir els successius crèdits). A partir d’aquí, i amb una figura del professor que oscil·la entre de lleu suport a clarament prescindible, l’aprenentatge esdevé una qüestió implícitament secundària en què tothom segueix el fil per seguir perpetrant un paradigma que no satisfà ningú.
La universitat en línia és, en resum, la declaració de la mateixa institució universitària de la seva inutilitat. O més aviat, de la seva utilitat com a una eina purament mercantil, d’una banda, i clarament adoctrinadora –pels mètodes que l’estructuren i a través dels quals s’executa– de l’altra.
Fa uns anys, la Generalitat va posar en marxa un programa de convalidació d’experiència professional, en el qual es podia convalidar allò après, habitualment en forma de titulació de cicle formatiu. Per què no s’ofereix el mateix per a la resta de titulacions? O bé, a la llum dels esdeveniments, amb la multiplicació de les institucions virtuals, no s’ofereix la possibilitat d’examinar-se directament d’una part dels graus oferts?
Quines pors i recels presenta la indústria de l’ensenyament, perquè es negui taxativament a acreditar segons els seus barems oficials aquells qui, per manca de recursos econòmics, de temps o simplement de voluntat, han decidit aprendre –amb capacitat de demostrar-ho– per altres vies?
I, amb tot, encara, la pregunta essencial –aplicable també a tants altres àmbits– sembla no deixar-se respondre: per què no canviem allò que ja no funciona?