No pot ser que els pacients no tinguin la intimitat que es mereixen, que una urgència pediàtrica hagi de compartir els mateixos espais que una de psiquiàtrica i que l’espera hagi de ser tan llarga. No hi ha dret. No s’ho mereixen ni els pacients ni els professionals que han de treballar en aquestes condicions

Els boxs d’Urgències plens, malalts al passadís. Un home arriba emmanillat pels Mossos i durant una llarga estona fa tremolar les parets amb cops i crits demanant que el deixin marxar. Fa la sensació que tard o d’hora acabarà tirant la porta a terra. Al costat, uns pares esperen que la pediatra de guàrdia visiti la seva filla de pocs mesos perquè ha patit una caiguda. Els nervis se’m mengen per dins. Això sempre és així?, se m’escapa de demanar a una de les infermeres. Assenteix amb el cap i abaixa la mirada sense estendre’s amb la resposta. És la crònica d’un diumenge al matí a Urgències de l’Hospital de Vic. Doncs sí, les obres d’ampliació del servei d’Urgències eren molt necessàries i segurament s’haurien d’haver fet molt abans.

No pot ser que els pacients no tinguin la intimitat que es mereixen, que una urgència pediàtrica hagi de compartir els mateixos espais que una de psiquiàtrica i que l’espera hagi de ser tan llarga. No hi ha dret. No s’ho mereixen ni els pacients ni els professionals que han de treballar en aquestes condicions. Ells són els que donen la cara i s’emporten a casa la frustració de no haver pogut donar el servei que haurien volgut.

Els pressupostos de la Generalitat castiguen des de fa anys a Osona i el Ripollès i això impedeix tenir els serveis i equipaments que ens mereixem. Potser ha arribat el moment d’exigir una resposta als nostres representants polítics.