EN DIRECTE EL 9 TV
EN DIRECTE EL 9 FM

Violoncels per a tots

Eulàlia Subirà, professora de violoncel de l’Escola de Música de Manlleu, consolida un model inclusiu d’aprenentatge musical.

El 9 Nou
27/06/2012

La música, i en aquest cas el violoncel, pot esdevenir una eina molt vàlida per atendre les inquietuds culturals de persones amb discapacitat intel·lectual; i pot ser-ho des de la inclusió, per tal que puguin compartir espai i experiències dins d’una mateixa aula. Vint anys després de començar a fer classes a l’Escola de Música de Manlleu, Eulàlia Subirà ha consolidat aquest model, ben poc habitual, a través del mètode Suzuki d’ensenyament musical, del qual és una referent a Catalunya.

Fa 11 anys, Eulàlia Subirà va rebre la proposta d’ensenyar a tocar el violoncel a una nena amb paràlisi cerebral, la Júlia, que llavors tenia 9 anys. I va decidir afrontar-ho, “com amb qualsevol altre alumne”. O sigui, “anant al seu ritme i mirant de treure el màxim del que un pot donar; perquè cada alumne és diferent”. Aquesta és, de fet, una de les claus del mètode Suzuki. El ritme d’aprenentatge el marca cada infant, i no d’altres factors com l’edat o les capacitats.

L’evolució que ha fet la Júlia, sobretot pel que fa a la psicomotricitat fina, ha estat notable, i ha desplegat una memòria auditiva musical “fantàstica”. Des de llavors han passat per les classes d’Eulàlia Subirà canalla amb la síndrome de Down, autisme o retard mental, però també alumnes hiperactius, amb dèficits d’atenció o amb sordesa. “Tenir una discapacitat psíquica o física no vol dir que hagis de ser discapacitat emocional. T’has de poder expressar a través de la música”, defensa Subirà. Segons ella, valorar el so que obtindrà cada un d’ells amb el violoncel “també dependrà de les orelles amb què ho escoltes; a vegades és més important escoltar què et volen dir i no com ho diuen”.

L’evolució que han anat fent aquests alumnes s’explica, també, per un altre dels motors que mou el mètode Suzuki: l’estudi diari de l’instrument. “No hi ha més secret”. Això, “i el paper dels pares al darrere”, destaca Subirà. A les classes individuals s’hi sumen sessions col·lectives, on “no importen les diferències, i el respecte és fonamental”. Cada alumne, amb discapacitats o no, “aporta alguna cosa al grup”.

En aquest sentit, Subirà està convençuda que d’aquest model d’aprenentatge inclusiu “hem après més nosaltres d’ells, que ells de nosaltres”. Per exemple, “a valorar l’esforç que, tots plegats, han de fer per expressar-se a través de l’instrument”. La millor imatge de tot plegat es va poder viure diumenge, en el tradicional concert de final de curs, a Manlleu. Una cinquantena d’infants i joves mirant d’oferir el màxim de la seva capacitat en favor del col·lectiu. Una lliçó.

LA PREGUNTA

Veu bé l’avançament electoral a Catalunya?

En aquesta enquesta han votat 859 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't