La Federació Catalana de Bàsquet ha distingit a Xavier Álvarez, de Sant Julià de Vilatorta, amb la Medalla al Mèrit en Bàsquetbol categoria d’argent en reconeixement a la tasca exercida en aquest esport. Va rebre el guardó a la Festa del Bàsquet Català 2019. Álvarez, que ara exerceix de tècnic arbitral, va xiular partits durant 25 anys.
Xavier Álvarez en una imatge de 2015, quan va deixar de xiular partits
Quan es va retirar de les pistes, l’any 2015, EL 9 NOU li va fer aquest perfil:
Xavier Álvarez és una de les icones de l’arbitratge a Osona. Amb 45 anys, i després de més de dues dècades de xiular partits de bàsquet, ha decidit retirar-se. Deixa les pistes amb la satisfacció d’haver rebut, en els últims mesos, fins a tres reconeixements a la seva trajectòria per part de diferents estaments: el Club Bàsquet Torelló, l’Associació del Bàsquet Osonenc i la mateixa Federació. “La veritat és que és una satisfacció i, des de fa un mes, en broma, dic: ‘Vols dir que haig de plegar?”, ironitza Álvarez en una conversa amb EL 9 NOU.
Àrbitre de Copa Catalunya, compagina la tasca pròpia d’arbitrar amb la de professor de regles per als que aspiren a obtenir el títol d’entrenador o àrbitre i les d’informador dels àrbitres d’escola, nom que rep el planter de l’arbitratge. Tot i que deixa les pistes de bàsquet, es mantindrà com a tècnic del comitè d’àrbitres de la Federació Catalana de Bàsquet. Serà una manera de conservar un cordó umbilical amb un món, el de l’arbitratge, que ha estat gran part de la seva vida esportiva.
Va debutar com a col·legiat de la Federació el 1991, quan només tenia 21 anys. Recorda que, aleshores, ja feia d’àrbitre escolar. Va iniciar-se en el món de l’arbitratge després de veure que, com a jugador, difícilment tindria recorregut. Va prendre’n consciència, diu, en un enfrontament contra el Barça de Ferran Martínez, un pivot gegantí a qui havia de defensar: “Jo també jugava de pivot i li arribava a la cintura…”.
En aquella època, va començar a treballar i, per mantenir un contacte amb el món del bàsquet, va iniciar-se en l’arbitratge de partits escolars organitzats pel Consell Esportiu d’Osona fins que un dia, per pròpia iniciativa, va oferir-se al comitè de la Federació. Explica que era a mitja temporada. Li van fer una entrevista i li van dir que, de cara a la següent temporada, fes el curs d’àrbitres per comprovar-ne el nivell i, si s’esqueia, incorporar-lo al grup: “Era un dimarts i la meva sorpresa va ser que el dijous em van trucar: em van demanar un número de fax i em van passar cinc partits pel cap de setmana! Així vaig començar”.
Durant anys, per l’edat amb què va començar, ha xiulat a jugadors més grans que ell, una circumstància que no li ha representat un problema. “L’autoritat te la guanyes: has de xiular amb criteris i donar les explicacions convenients. He estat un àrbitre durillo, però dialogant”. La pressió del públic, admet, es nota però no condiciona: “Dins la pista ho sents tot, però aprens a aïllar-te dels comentaris”. Víctor Mas o Joan Carles Mitjana han estat, per a ell, referents dins l’arbitratge, un món amb poc glamur però que enganxa: “Quan ja tens una edat, i continues arbitrant, és perquè t’agrada molt. Ha estat el meu hobby”. De totes maneres, compaginar-ho amb la feina –és mosso d’esquadra– i amb les responsabilitats familiars –està casat i té tres fills– l’han conduït a prendre la decisió de retirar-se. El xiulet queda en silenci.
{{ comment.text }}