La lectura dels indicadors econòmics com si fossin competicions esportives comença a ser tan repetitiva com poc constructiva

La lectura dels indicadors econòmics com si fossin competicions esportives comença a ser tan repetitiva com poc constructiva. Puntualment, a mitjan desembre, l’Institut Nacional d’Estadística ha fet públics els resultats de comptabilitat regional. I, de manera poc creativa, el titular va ser l’habitual: “Madrid supera Catalunya en PIB”. Si aquesta és una circumstància que es va produint, any rere any des de 2019, no es pot dir que sigui notícia. Convindria llimar una mica la creativitat per fer d’aquesta una notícia atractiva per als lectors sense haver de recórrer a titulars que evoquen més un clàssic del futbol que el reflex d’una realitat en la qual la capital espanyola està exercint un implacable procés de centrifugació sense que tingui una rèplica a l’alçada del fenomen per part de la resta de regions de l’Estat. Plantejar la qüestió com una pura competició esportiva, qui guanya qui sobretot si la derrotada és Catalunya, és una fórmula idònia per distreure d’un dels focus principals del debat: Madrid guanya pes a costa d’altres regions, no tant de Catalunya. De fet, Catalunya manté el mateix pes del PIB que tenia quan era la líder a l’Estat. El 18,8% del total del PIB estatal que tenia l’any 2023, que és al que corresponen les últimes dades de l’INE, és el mateix que tenia el 1995. I el que, amb alts i baixos, ha tingut en tota la sèrie històrica. Sempre al voltant del 19%. Madrid venia el 16,7% i ara ha passat al 19,6%. Qui hi ha perdut? Doncs les dades indiquen que ha estat en detriment de comunitats com el País Valencià, Castella i Lleó o Astúries, per citar alguns exemples. En alguns casos, com Castella, exponents d’una Espanya Buidada que només ha fet sentir la seva veu amb comptagotes. Per més que des de Madrid hi hagi intents de desacreditar-ho, l’efecte capitalitat està jugant un paper determinant en l’evolució del PIB. No és un fet estrany. Hi ha països en els quals aquest efecte és encara més determinant. Al Regne Unit o a França, les respectives capitals, Londres i París, arriben a representar un terç del PIB total del país. L’efecte és més exagerat a Irlanda, amb més del 40% per a Dublín. No es té coneixement que en tots aquests països tinguin algun complex per admetre que aquesta és l’estructura del seu PIB. A Espanya, sí. S’ha posat com a pretext que Catalunya perd pes, cosa que no ha passat, per la complexa situació política derivada del procés. I també els èxits de la política de la comunitat autònoma de relaxació fiscal, amb la consegüent atracció d’inversió estrangera. Aquests factors atribuïts a la Comunitat de Madrid certament existeixen. Però les anàlisis n’obvien d’altres com l’aportació que suposa que sistemàticament rebi més inversió pública que la que té pressupostada, que les seus socials portin a Madrid el personal més qualificat, millor remunerat i, en conseqüència, amb més capacitat de consum, o que el sector públic tingui un pes determinant. Allò que, efectivament, es qualifica com a efecte capital. Tot plegat conduiria a disposar d’una explicació que, des del punt de vista català, seria confortable per justificar per què Madrid li ha passat per davant en pes de PIB, ja de manera prou consistent com per plantejar-se recuperar la primera posició. Però conformar-se també implicaria deixar de constatar que hi ha aspectes en els quals Catalunya perd una pistonada més preocupant que els termes absoluts de PIB. Si s’atén a una dada tan crucial com el PIB per càpita, Catalunya sí que perd posicions. Segons la sèrie històrica de comptabilitat regional de l’INE, l’any 2000, aquest indicador estava en el cas català 22 punts per sobre de la mitjana estatal. El 2023, havia passat a estar només 14 punts per sobre. La segona economia espanyola en volum passa a ser la quarta en PIB per càpita, perquè a més de Madrid la superen el País Basc i Navarra –amb els respectius règims forals, dit sigui de passada–. I l’Aragó i les Illes Balears li estan trepitjant els talons. Millorar en PIB per càpita és més prioritari que fer-ho en termes absoluts. I, en aquest sentit, no acompanya el desplegament d’aspectes clau, com la productivitat. Com explica l’economista Miquel Puig en un article recent a La Vanguardia, el factor que està contribuint a mantenir les xifres absolutes de PIB a Catalunya és que s’està treballant més, però no s’està treballant millor. La queixa habitual a Catalunya té a veure amb la necessitat de millorar les infraestructures, i, certament, els pressupostos generals de l’Estat, i sobretot la seva baixíssima execució final, són un exemple de fins a quin punt el context públic està ajudant poc que Catalunya jugui la partida amb les cartes més favorables. Però aquesta també és una explicació prou confortable, però també limitada. De vegades, estar pendent de factors externs és una actitud passiva. És més proactiu determinar, primer, el que depèn d’un mateix i l’enriquiment de la formació o la generació d’un veritable clima de recerca seria una contribució més ferma al repte de guanyar productivitat. La recepta està escrita. És més moment d’executar-la que de mirar amb enveja els avenços dels altres.

La lectura dels indicadors econòmics com si fossin competicions esportives comença a ser tan repetitiva com poc constructiva

Els parquets | Comptabilitat amb biaixos