Posar fi a la fam, aconseguir la seguretat alimentària i la millora de la nutrició i promoure l’agricultura sostenible és l’eix central de l’objectiu de desenvolupament sostenible número 2. L’ODS fixa per al 2030 posar fi a la fam i a la malnutrició i garantir l’accés de totes les persones a una alimentació sana, nutritiva i suficient per tot l’any. Una finalitat molt ambiciosa. Des de la Càtedra d’Agroecologia i Sistemes Alimentaris de la UVic-UCC opinen que cal un canvi “radical” de model agroalimentari que entengui l’alimentació “com un dret i no com una mercaderia”, com a camí “per garantir efectivament el dret a una alimentació sana i nutritiva per a tothom”. Ho expliquen Marina Di Masso i Feliu López, codirectors de la càtedra.
Aquesta garantia passa per construir sistemes agroalimentaris locals, que “reterritorialitzen” la producció i fomenten el consum local d’aquesta alimentació de temporada. Al seu entendre, “cal defugir el sistema alimentari globalitzat” basat en grans monocultius que “uniformitzen la producció i el consum” i en una distribució internacionalitzada que té grans impactes ambientals. Aquest model entén que la seguretat alimentària passa per comprar mercaderies al mercat internacional. Per contra, des de la càtedra treballen “sota el paradigma de la sobirania alimentària” que reivindica, entre d’altres coses, un projecte “democratitzador” del sistema alimentari “que retorni el poder de decisió a qui realment genera el valor afegit”, és a dir, “als productors i productores” i, alhora, atorgui més eines als i les consumidores per decidir de manera més informada sobre els aliments que consumeixen i els impactes d’aquest consum.
En definitiva, es tracta de treballar per desenvolupar i protegir sistemes agroalimentaris basats en els recursos i les necessitats del territori; “una perspectiva on cada cop hi hagi més actors i no menys, com succeeix actualment”, subratllen Di Masso i López. En aquest sentit, el model de grans supermercats i grans monocultius “seria el que hauríem de defugir”, i reblen: “Nosaltres pensem que convé promoure tot el que sigui producció local i el comerç de barri”.
La ramaderia de pastures produeix una carn de millor qualitat, consumeix menys recursos i afavoreix els petits productors
Diversitat
Mantenir la diversitat genètica de les llavors i garantir-ne la distribució justa i equitativa és una altra de les fites de l’ODS. Sobre aquest punt, des de la càtedra apunten que la producció extensiva, petita i agroecològica “es basa en el cultiu de la diversitat”. Un sistema de producció intensiu, en canvi, busca generar economies d’escala, monocultius “i simplifica molt la cadena alimentària”. Un sistema més divers “és més resilient”. Aquesta diversitat també es reflecteix en la matèria primera. A escala mundial mentre que en la producció intensiva només tres espècies generen el 50% dels productes animals, en la ramaderia de petits productors familiars es crien 40 espècies de bestiar i unes 8.000 races diferents. A Catalunya existeixen diverses iniciatives de bancs de llavors, una està patrocinada pel Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural. També hi ha iniciatives d’aquest tipus a Osona i al Vallès Oriental. No obstant, des de la càtedra opinen que el millor seria la conservació per part dels agricultors i agricultores.
Les subvencions que la Unió Europea destina a la producció agrícola i ramadera han estat i són de gran ajuda per als agricultors i ramaders petits, però Di Masso i López apunten que quan el pes de les ajudes és molt gran “hi ha un moment que els agricultors i ramaders més que cultivar animals i plantes el que fan és cultivar subvencions, llavors perden el focus i el sistema es torna molt vulnerable”.
Els efectes del canvi climàtic sobre les collites són prou coneguts: fenòmens meteorològics extrems que aboquen a la fam milions de persones. Però, a més, hi ha estudis recents que apunten que nivells de CO2 elevats, com els que es preveu que pot haver-hi a l’atmosfera d’aquí a pocs anys, poden afectar la qualitat d’alguns aliments. Des de la càtedra concreten que alguns cultius podrien veure reduïts en la seva composició els nivells de zenc, ferro o fins i tot contingut proteic en general. En el cas del zenc i el ferro “cal tenir en compte que es tracta de nutrients essencials, la ingesta adequada dels quals està molt relacionada amb nivells de salut més o menys bons per a nosaltres”.
Una altra de les fites de l’ODS 2 és adoptar mesures per al bon funcionament dels mercats de productes alimentaris i els seus derivats i contribuir a limitar-ne la volatilitat dels preus. Respecte a l’especulació, des de la càtedra apunten que “com més llarga és la cadena, la temptació és major”. Això s’hauria de poder revertir promovent el consum local, desmercantilitzant l’alimentació i entenent-la com un dret a garantir.
La producció petita i agroecològica es basa en el cultiu de la diversitat
Ramaderia industrial i model extensiu
No és el mateix una ramaderia de 30 vaques del Pallars, que estabula (té tancades) les vaques uns pocs mesos a l’hivern i que la resta de l’any pasturen entre prats alpins i prats de dall, que una granja intensiva de porcs d’engreix amb 2.000 caps de bestiar d’alguna de les planes de Catalunya i propietària d’alguna empresa alimentària.
Des de la càtedra asseguren que “el producte final i les connotacions
d’un i altre no tenen res a veure”. Així, els greixos dels remugants de pastures “són cardio-saludables”, les pastures que els animals mantenen “són un dels principals embornals de carboni” i afegeixen que “els ramats de pastura converteixen quelcom que nosaltres no podem aprofitar en aliments”.
En canvi, en el cas de la granja intensiva de porcs es produeix en un context en què les condicions d’aquestes empreses càrnies “no són les més saludables per als treballadors”, són animals alimentats a base de pinso,
“pinso fet de cereals o de lleguminoses, que també podrien ser aliments per a nosaltres”. A més, expliquen, es tracta de grans explotacions que són capaces de produir a molt baix cost i, per tant, “de vendre molt barat”. Això fa que els petits productors siguin “expulsats”, i també les botigues de barri, “que no poden competir amb els preus de les grans superfícies”. I conclouen que “la carn barata fa que mengem més carn del compte i que, a més, aquesta sigui de pitjor qualitat”.
El consum de recursos
A tot això cal afegir-hi el consum de recursos associat a la producció industrial, com és el transport del pinso, el combustible per la mecanització i les instal·lacions, l’ús de fertilitzants, plaguicides i antibiòtics i les conseqüents emissions de gasos d’efecte hivernacle. Di Masso i López subratllen que l’agricultura i la ramaderia originàriament van ser activitats dissenyades per produir energia i ara, amb el model industrial, “resulta que
en consumeixen més de la que generen” i ho il·lustren amb estimacions que diuen que “de mitjana gastem 25 kcal de combustible fòssil per cada kcal de carn produïda”. En el cas dels vegetals, “de mitjana gastem 2,2 kcal de combustible fòssil per cada kcal de vegetals produïts”.
Pel que fa al consum de recursos naturals, algunes estimacions apunten que els sistemes extensius basats en la pastura “consumeixen 12.000 litres d’aigua per cada quilo de carn de vedella comestible”, mentre que per fer
el mateix “els sistemes de producció industrial hi han d’invertir més de
50.000 litres”. Mentre que els sistemes basats en pastura han de comprar
pocs quilos d’aliment per al bestiar, els industrials calen vuit quilos d’aliment per quilo de carn de vedella i quatre per quilo de carn de porc.
En un món on cada vegada hi ha més persones malnodrides és interessant
tenir en compte l’indicador d’eficiència en la conversió dels aliments. En anglès és Human-edible protein output/input ratio. És a dir, de cada quilo
de proteïna comestible per a l’espècie humana que invertim en alimentar
bestiar, quants quilos de proteïnes en traiem. En països amb ramaderia extensiva com Kènia o Mongòlia aquesta ràtio es mou entre 14 i 21 (14 proteïnes generades després d’invertir-ne una en alimentació). Mentre que en països caracteritzats per una ramaderia industrial “la proporció baixa a
nivells fins i tot menors que 1, la qual cosa indicaria que perdem quilos de
proteïna en el procés”, és el cas d’Alemanya 0,6 o dels Estats Units 0,5.
L’abandonament és un dels principals problemes de les iniciatives agrícoles i ramaderes petites. Des de la càtedra ho atribueixen a la “creixent industrialització”, que “expulsa” la petita producció. En aquest sentit indiquen que “la concentració del poder de decisió en menys mans, i més grans, disminueix el marge de decisió de les persones productores” que cada cop tenen menys marge de benefici dins d’aquest sistema.
D’altra banda, assenyalen que la concentració del consum implica una
concentració de la producció. “Quan anem a comprar a una gran superfície
estem fent el senyal al sistema agroalimentari que ja ens està bé que
tot plegat ho produeixin uns pocs”. Aquesta és una “primera idea que cal
tenir present”, subratllen. A partir d’aquí, tant en l’àmbit de finca com
de sistema alimentari “com menys actors, més vulnerabilitat; com
menys espècies i més monocultiu, més vulnerabilitat” i més vulnerabilitat
implica “menys sostenibilitat, que el sistema tindrà més dificultats per perdurar”. Una solució? Influir en el sistema perquè sigui el més nombrós
possible “més productors, més botigues, cooperatives o grups de consum”.
La perspectiva feminista
L’agroecologia i la sobirania alimentària són vistos per la càtedra des d’una perspectiva feminista. Una perspectiva que inclou no només un paper més actiu de les dones, sinó que implica “parar esment en el que fa possible que tot plegat perduri, es reprodueixi”, expliquen Di Masso i López.
L’alimentació saludable enfront la malnutrició que generen els aliments
industrials (més barats, poc nutritius i que generen obesitat) són clars: “La
salut del sistema és també la nostra”. Per tal que els productes ecològics siguin més accessibles a la població proposen agroecologia i decreixement:
“En el nostre context més immediat això vol dir, de mitjana, per exemple,
menjar menys carn però aquesta de millor qualitat”; també un canvi de paradigma pel que fa a l’ajuda alimentària i, finalment, la intervenció de l’administració gravant la mala alimentació i afavorint la compra i venda
de productes locals i ecològics a escoles o hospitals.
Que la pandèmia ha afectat el sistema agroalimentari és un fet. Des de
la càtedra es va elaborar un informe col·lectiu d’anàlisi de xarxes alimentàries locals en temps de covid en col·laboració amb entitats com l’Escola de Pastors de Catalunya, les cooperatives L’Aresta i Arran de Terra
i el mapa d’economia solidària Pam a Pam. I s’ha vist que la pagesia que fa venda directa, les botigues i cooperatives de consum amb certa experiència, han pogut fins i tot duplicar el nombre de persones a qui abasteixen.
{{ comment.text }}