L’ofici de pagesa li ve de família?
El meu pare havia sigut pagès tota la vida, l’avi també, i podríem tirar més enrere. Jo vaig estudiar Biologia i després em vaig dedicar a diverses feines: educadora ambiental, un any a la depuradora de Moià i el 1999 vaig començar a treballar en una empresa de Torelló, al departament de Medi Ambient. Hi vaig passar una dècada. La pagesia em va arribar el 2009, quan el meu pare va decidir que havia arribat el moment de jubilar-se. Ens va demanar a les quatre filles si alguna volia continuar, i ho vaig entomar.
Hi va haver, per tant, una conjuntura familiar particular, però a vostè també li venia de gust, no?
Tenia una feina fixa i podia anar tirant, però en aquell moment els meus fills eren petits i, treballant a Torelló, em passava el dia a fora. Anava de cul. Això es va ajuntar amb les ganes de mantenir l’activitat familiar.
Que no es perdés el llegat, vaja.
Sí. I a més li vaig dir al meu pare que, si el rellevava, seria amb agricultura ecològica. Per això la primera cosa que vam fer va ser la reconversió de la convencional. Havent estudiat biologia, gairebé em tocava! [riu]
Com ho va compaginar amb la vida familiar?
Va ser més fàcil! El que té fer de pagès és que hi has de ser sempre, però alhora t’ho pots combinar. Per a mi va ser com posar el fre de mà.
Un canvi en positiu.
La feina no s’atura, n’hi ha contínuament, i amb èpoques que vas molt atabalat, però t’ho pots gestionar més a la teva mesura.
Del 2009 a ara, quins canvis han fet a l’explotació ramadera?
En ramaderia, pocs. El meu pare ja tendia a administrar el mínim possible de medicaments i tampoc hem variat que el ramat s’alimenti del que produïm aquí. En agricultura sí que es noten més. Fora pesticides, fora adobs químics… Hem provat diversos sistemes. La nostra sembla una feina fixa, on cada any només sembres i reculls, però t’has d’anar adaptant al que funciona i al que no.
Parli’ns sobre el seu dia a dia.
A primera hora porto la filla a l’institut de Moià, perquè encara no té el carnet, i vinc aquí a donar menjar a les vedelles petites. Les grans ja pasturen, però com que ara escasseja l’herba a causa de la sequera, si convé també els poso una bala. Repasso que els dos ramats del Masot estiguin bé i després, depèn. Si s’han d’estripar els camps agafo el tractor, mentre que si s’ha d’anar a comprar alguna peça o eina vaig cap a Vic o Manresa.
Constata una baixa presència de dones al sector?
Sí. Però també penso que cada vegada n’hi ha més. Com que tot el sector està de baixa, la proporció augmenta.
És un mal moment per a la pagesia.
Les estem passant magres, i més amb el canvi climàtic. Aquí a Moià tothom està molt espantat. Ara estem donant el menjar que teòricament guardaríem per a l’hivern. Molta gent de muntanya ha decidit reduir els ramats, perquè no n’hi ha i no sabem com acabarà. Dins la cadena de producció, el pagès no es guanya bé la vida, només el just per anar tirant. Sempre que em pregunten què diria a algú que es plantegi fer-se’n, contesto que la parella es dediqui a una altra cosa. És important tenir una alternativa, perquè la nostra feina és molt variable. Un any pot ser bo i el següent, horrorós.
Què els ajudaria?
No es valora prou el producte. Tothom s’omple la boca de carn ecològica i de quilòmetre zero, però després van al supermercat i la compren a meitat de preu. Caldria que tinguéssim clar que una mandarina que val 1 euro no pot ser el mateix que una de 3.
Què li agrada més de l’ofici?
L’aire lliure i no tenir horaris.
{{ comment.text }}