Tomàs Molina Bosch (Badalona, 1963) és físic, periodista, cap de Meteorologia de TV3 i doctorand en Comunicació del Canvi Climàtic. A banda dels enormes canvis tècnics que ha experimentat la previsió meteorològica, en aquesta entrevista repassa tot allò que sap (i és molt) sobre el canvi climàtic. Lluny de missatges apocalíptics, parla de l’adaptació de les espècies –inclosos els humans– i del sentit comú com a eines clau per afrontar els canvis que ja són aquí i també els que vindran. Molina ha participat en la revisió formal dels anomenats informes de síntesi dels prestigiosos informes cinquè i sisè del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC).
Les prediccions meteorològiques cada vegada tenen menys marge d’error. La situació deu haver canviat molt en els últims anys, m’imagino. Em refereixo a les eines i els instruments.
Com una mitja, ha canviat. Des que jo vaig començar, farà 38 anys, amb ara és molt diferent. Quan jo vaig començar encara hi havia mapes per al temps, no hi havia internet, era un paper. Ens arribava per ràdio facsímil, que era com si fos un fax, però per ràdio. I el concepte de pronòstic era tres dies. Les dades a temps real no existien en el sentit de com són ara. Tenies dues dades al dia: la mínima i la màxima. Quan jo vaig entrar, ja hi havia Meteosat, però era una foto cada mitja hora. Ara tenim fotos cada quinze minuts. De radar meteorològic no en teníem. I, sobretot, el concepte del pronòstic no era modelització, sinó mapes d’isòbares, mapes d’isohipses. Ara tenim tots els camps de precipitació, de temperatura, de boira, de vents…
Es diu que la regió mediterrània té una alta vulnerabilitat al canvi climàtic. Com ens afecta i com ens afectarà?
Sobretot, el que tenim és una alta sensibilitat. Hi ha tres llocs al món que són especialment sensibles al canvi climàtic: el Pol Nord, el Pol Sud i l’àrea mediterrània. Respecte a tots els escenaris de futur, la mitjana de l’àrea mediterrània és un grau més. És a dir, quan es parla a l’Acord de París que la temperatura puja 2 graus, aquí són 3; i si és 1,5 graus, doncs aquí són 2,5 graus. I també tenim un descens de la precipitació. Això és el que es veia a totes les projeccions i ja estem veient ara. La gent té al cap que el canvi climàtic és una cosa de futur, al 2100, i no. L’Acord de París està basat en el que en diem escenaris, és a dir possibilitats de futur. Els 1,5º vol dir que a l’atmosfera hi ha d’haver 430 parts per milió (ppm) de CO2. Actualment estem a 423 ppm i estem pujant 2,5 per any. Vol dir que a 430 ppm hi arribarem d’aquí a tres anys. L’escenari de París és ara. I el que nosaltres en diem business as usual vol dir: si seguim com ara, com acabarem? Aquest és l’escenari: en els propers anys anirem a 3º. A la pujada de la temperatura d’1,5º estem a punt d’arribar-hi, per tant, el que hem de fer és reduir les emissions al màxim per intentar quedar-nos en els 2º i no arribar als 3º. I sobretot els mediterranis, perquè som els més sensibles.
Voldria repassar diferents aspectes sobre els quals incidirà el canvi climàtic a la zona mediterrània. Per exemple, en agricultura, es preveu un augment de les plagues o haver de canviar els cultius?
El que es preveu és que sigui diferent. Hem de fer una crida a l’adaptació. És imprescindible adaptar-nos. Perquè aquest canvi ja és aquí i està aquí per quedar-se. A l’agricultura tenim unes temperatures i unes precipitacions mitjanes diferents. I això vol dir diferent. La tradició s’ha acabat. Tal com ho feien els nostres avis o els nostres pares, s’ha acabat. També voldria destacar que això ha passat sempre, però ara està passant més de pressa. A l’Empordà ara es fa poma i abans es feia una altra cosa. Pensar que ara és la primera vegada que hem de canviar és mentida. Sempre hi ha hagut canvis. Que s’han de reduir les emissions, segur. Però no està passant res que no hagi passat en el passat en el sentit de necessitat d’adaptació.
En els boscos, la vegetació també anirà canviant. Hi haurà espècies més resistents a les altes temperatures? A banda del canvi d’espècies, també hi haurà incendis molt més devastadors vista la nul·la gestió dels boscos?
La natura va molt més lenta que la humanitat. Per tant, la natura sola és molt sàvia i ella s’ho anirà fent, però no al ritme que als humans ens agrada. Per tant, hi haurà llocs on caldrà prendre decisions humanes si volem que el paisatge es mantingui. Això ja ho hem fet en el passat. Aquests boscos amb tant de pi no és del tot català, perquè el que teníem abans eren extensions de vinya. Ara tenim molt de bosc, com mai n’havíem tingut. Perquè abans teníem molta més agricultura: vinya, sembrat de secà… Vam abandonar-ho i ara tot és bosc de pi. Però aquest no és el bosc català de fa 200 anys. Tenim una certa perversió a l’hora de pensar en el paisatge com si el paisatge sempre hagués estat així i no és veritat. Cada època ha tingut la seva forma de paisatge i la seva forma de relacionar-nos amb la natura. Ens hem pensat que el bosc és intocable, cosa que és una bestiesa. Catalunya sempre ha estat integrada dins del bosc, i pensar que el bosc va sol és mentida, necessita una gestió. I després, el bosc mediterrani sempre s’ha cremat, que ho entenguem! El sistema mediterrani és bosc cremat. Els roures o les alzines, tots tenen estratègies d’adaptació al foc. El foc és aquí i és el nostre germà. Hem d’aprendre a conviure amb un germà que és complicat.
“Hi ha llocs que tenen temperatures per sobre dels 50º. Per tant, veurem més migracions. Això està generant conflictes, però no s’aturarà”
En el cas del turisme, parlant dels efectes del canvi climàtic a la zona mediterrània, caldria un canvi de model?
Sí. Sovint quan ens preguntem cap on anem diem cap al clima del nord d’Àfrica. Però també es pot dir que estem ja al clima de Califòrnia. Som la Califòrnia d’Europa… Ara ja hi veiem més possibilitats, oi? És veritat que ha de canviar, però potser a bé o a més potència d’atracció turística. El que està clar és que el mes d’agost perdrà atractiu, depenent de a quin lloc, però la resta de l’any té molt d’atractiu turístic. De tots aquests llocs d’Europa venen aquí a l’abril, al febrer, i s’està bé, com quan vas a Los Angeles. Llavors amplies molt la temporada turística. La segona és el tema de la neu. El turisme d’esquí s’acabarà. Almenys a les comarques de Girona té poc futur. Potser en algun lloc: Masella, perquè és a la cara nord, La Molina està molt ventada. Núria ja es veu que no, és cara sud. A la Vall d’Aran, també funcionarà. Però de cap aquí, la que més durarà molt probablement serà Masella, les altres tenen mala peça al teler. Però una primera cosa s’ha de dir: d’estacions d’esquí fa quatre dies que en tenim. És molt important perquè és el motor del Pirineu, però té el temps que té. I la segona és que, malgrat tot, el Pirineu seguirà essent molt atractiu. Vull dir que canviar l’orientació s’haurà de fer, però no té per què ser necessàriament negatiu.
I en la indústria? Caldrà baixar o replantejar-se les produccions de béns que requereixen molta aigua, molta energia?
Estarà marcat per les regulacions probablement europees i pel sentit comú. El que dèiem de l’Acord de París: 430 ppm de CO2. Els 2º: 480 ppm. 3º graus: 700 ppm. El que vulguem, vol dir emissions, que s’entengui. I amb tres graus més ja no serem Califòrnia, ja t’ho dic jo.
El Sàhara potser?
Tant com el Sàhara no, però no serem Califòrnia. La gent ens ho hem d’anar posant al cap. La part bona és que tenim tecnologia que ens permet fer canvis i fer-los molt efectius. Jo no tinc cap dubte que el 2050 serem carboni neutrals. Perquè és que el sentit comú ens ho ensenya. Què faran les indústries? Modernitzaran la seva tecnologia. Tornarem al sentit comú social. Ara els diem als nostres fills massa vegades que viuran pitjor que els vostres pares. És mentida. Sempre ens estem queixant, però tenim coses que estan molt bé. Jo trobo que hi ha massa pessimisme i ens agrada massa només dir allò dolent i les coses bones ningú no les diu. Sí, ens haurem d’adaptar però jo penso que ha de venir el sentit comú. Potser ho dic també per mi. Jo, com a pare, he fet mala feina. Perquè a casa els meus pares no m’haurien deixat fer moltes de les coses que jo he deixat fer als meus fills. Tots els nens van amb màniga curta a les cases a l’hivern. Com que ho tenim tot calefactat, no sabem ni quan s’engega ni quan s’apaga la calefacció; els nanos tenen calor i van sempre màniga curta. Doncs hauríem de trobar un terme mitjà, que no vol dir viure pitjor.
“Cada època ha tingut la seva forma de paisatge i de relacionar-nos amb la natura. Pensar que el bosc és intocable és una bestiesa”
Igual que a l’estiu amb l’aire condicionat?
Els meus fills van més vegades amb màniga llarga a l’estiu que a l’hivern. No té sentit res. Com a societat ens hem de centrar. Jo crec que això de mica en mica ens anirà passant.
A escala global es publiquen molts estudis sobre els efectes que està tenint i tindrà aquest canvi climàtic. A quins canvis irreversibles ens enfrontem?
Sobretot, jo crec que són els llocs on la temperatura sí que estarà per sobre del límit habitable. La major part del món serà diferent i ja està. Aquesta mania de fi del món és mentida. El món no s’està acabant, ni s’ha d’acabar. Ara, és veritat que hi ha llocs del món on és més complicat. Per exemple, al Pakistan, a Bangladesh, a l’Índia, ja hi ha llocs que tenen temperatures per sobre dels 50º, i és molt difícil viure per sobre dels 50º. Per tant, hi haurà persones que se n’aniran a altres llocs del món. Sí, veurem més migracions, segur. I això ara ja està generant conflictes. Però no s’aturarà. Podrem limitar-ho més o menys, però és impossible evitar-ho. Com a societat, ens barallarem. Ja ens comença a passar. Però això no és una fi del món. Sí que és veritat que hi haurà zones més àrides, però curiosament zones àrides s’estan convertint en humides. A la zona del Pròxim Orient: Oman, l’Aràbia Saudita, els està plovent molt per sobre del normal. Aquesta sequera que tenim nosaltres, allà els està donant pluja. A Abu Dhabi s’han inundat quatre cops en l’últim any. A la Meca, no para de ploure’ls. A cada lloc passen coses diferents. No és ni millor ni pitjor, és diferent.
Abans parlava del llindar de temperatura habitable. Sobre quants graus es posa?
Viure per sobre dels 50º és molt difícil. Com a Catalunya viure per sobre dels 40. És aquesta crida a l’adaptació: les ciutats han de canviar. A l’Empordà, Cabanes arriba gairebé als 40º graus. Una ciutat o poble que s’arribi als 40º no pot ser igual que els que no hi arriben. A Cabanes tot és ciment. Passes per aquells carrers i et cau el cel al cap. A Lleida, a les Terres de l’Ebre… Tot això s’ha de canviar. S’ha de posar vegetació, aigua… aquesta és una de les grans recomanacions del sisè informe de l’IPCC. El tipus de material, l’estructura de la ciutat i l’activitat humana marquen la temperatura i l’incrementen. Si passeges per una plaça amb ciment, fa molta més calor que si et passeges per la Devesa de Girona.
És una nova manera d’entendre l’urbanisme i de tenir en compte la planificació urbana en funció d’unes temperatures que aniran pujant.
Ja han pujat. L’any passat a Lleida van tenir molts dies temperatura per sobre dels 40º. S’ha de fer ja. Per exemple, a les escoles. El pati ha de tenir arbres, ombra, aigua… aquests patis de camp de futbol s’han acabat.
L’estiu passat va ser la primera vegada que vaig sentir reiteradament l’expressió “refugi climàtic”. És aquest concepte d’habilitar llocs on la gent pugui estar mínimament confortable.
I de baixar la temperatura corporal. Perquè, què és el canvi climàtic? En realitat, ho hem d’entendre com un món que canvia. I entre el món que canvia també canviem nosaltres, perquè som més vells. Ara la gent arriba als 90 i als 100 anys i estan més o menys bé. Tots coneixem gent de 80 anys que viu sola. Si puja molt la temperatura i estan soles, beuran prou aigua? Tindran problemes renals?… Per tant, ens enfrontem a una societat que és diferent amb unes situacions d’entorn que també són diferents i que no havien passat mai, perquè els nostres avis no havien viscut fins als 90 anys. No teníem previsió de ser tan vells i, a més, amb un clima tan canviant. Per tant, com a societat o com a estructura, hem d’entendre que no és només el canvi climàtic, és que la societat és diferent i que amb les dues coses juntes cal que tinguem també paraules noves.
Recentment s’ha publicat un estudi en què es constata l’afebliment dels corrents marins de l’Atlàntic, el que es coneix com l’AMOC. Aquests corrents regulen el clima global i es parla del perill real que l’AMOC col·lapsi. En termes climàtics, què suposaria?
Això és la pel·lícula El día de mañana. Si això passés, tot el que estem dient de la pujada de temperatura s’ha acabat, perquè baixaria. De tota manera, els estudis que s’han fet fins ara no donaven un aturament de l’AMOC. L’AMOC és com si fos una cinta transportadora de calor. És com funcionen els oceans. En l’aire ho veiem, en els oceans no és tan evident, però també hi és. L’aigua es barreja, està més calenta a l’equador i més freda al pol, però entremig es barreja. Aquest barreig podria canviar. En realitat, és com si tiréssim gel en una coca-cola. Tenim la coca-cola calenta, tirem el gel i la coca-cola es refreda. Fins quan? Fins que el gel s’ha acabat de desfer i torna a escalfar-se. Això és el que està passant. El Pol Nord és un glaçó de gel que està allà surant. Allò s’està desfent. L’Atlàntic i el Pacífic s’estan refredant, perquè tenim un glaçó que s’està desfent. Això podria parar aquest aiguabarreig. Els estudis que s’havien fet fins ara no consideraven que es parés. I se n’han fet molts. Donaven canvis, variacions… I això és un canvi. Aquesta gent que ha publicat a Nature, el que ha fet ha estat aplicar un algoritme que es va inventar el 94 i no s’havia usat per ciència climàtica. Ara l’han fet servir i els ha sortit que l’AMOC es podria aturar en els propers 30-150 anys. En la major part dels articles que s’havien fet fins ara no sortia això. Per tant, a qui fem cas? De moment, jo faig cas al conjunt, però tenint present que hi ha un article que ha dit això. Si es complís això, veuríem un refredament d’Europa. La gent es pensa que anar cap a la calor és molt dolent, però anar cap al fred, també. I per què és dolent? Perquè és diferent, i adaptar-nos a les coses diferents sempre ens costa.
“La pressió humana ha fet canviar l’entorn. Evidentment que hi ha espècies que s’extingeixen, però, sobretot, el mal el fem les persones”
El desgel dels pols té un efecte directe sobre la fauna d’aquelles zones. Ens enfrontem a una extinció d’aquestes espècies o a una redistribució geogràfica d’aquestes?
Al món hi vivim ara 8.000 milions de persones. Nosaltres aquí hem fet la reimplantació dels ossos al Pirineu. Primer n’hi havia dos. Ara que comença a haver-n’hi més, la gent d’allà diu, què vol dir un os aquí? L’os mata. És un animal salvatge. També es va dir que tornaríem a implantar el llop. Un llop? Si els matàvem no fa gaire perquè no els volíem. Les espècies, com més grans siguin, i més perilloses siguin, és evident que tenen mala peça el teler. Intento posar sentit comú a la cosa. Si ara sortissis a fora al carrer i et trobessis una pitó, la mataries. L’extinció de les espècies no la provoca el canvi climàtic, la provoquem les persones perquè estem a tot arreu i no volem aquelles coses que ens fan mal. I el canvi climàtic, també en alguns casos. En el cas dels ossos polars, probablement també. La pressió humana és el més important, per mi. I aquesta pressió humana ha fet canviar l’entorn. Evidentment, hi ha espècies que s’extingeixen, però, sobretot, el mal el fem les persones.
Per tant, l’hàbitat d’aquests animals dels pols canviarà i també el d’altres animals, principalment, per la pressió humana però també pel canvi de temperatures?
D’ossos polars ja es veu que cada vegada més n’hi ha en zones més habitades. Les zones polars, excepte pel tema de la superfície de gel (que pot afectar sobretot els ossos polars, però no les foques, ni les morses), jo no veig tanta diferència. Ara, el Mediterrani sí que tenim dificultats, perquè la temperatura mitjana del mar ha pujat d’una forma molt notable. Els tipus de peixos que teníem no viuran tan bé i la pesca també se n’està ressentint. La pesca, que quedi clar, és pràcticament l’única activitat del Paleolític que ens queda als humans. Ja no cacem, però sí que pesquem, no? I amb 8.000 milions de persones aquí caçant i pensar que allò no s’acaba mai és de pel·lícula Disney, no sé si m’explico. Hi ha les dues coses: pesquem molt, perquè som molta gent, i la temperatura del mar canvia. Per tant, aquell peix que havia viscut en un mar que podia estar a 12 o 13 graus, i ara ha pujat la temperatura, no és el mateix tipus de peix. I potser hi haurà un moment que els humans decidirem posar-hi coses. De fet, ja ho hem fet: aquí tenim kiwis o alvocats i abans no en teníem.
Es refereix a introduir espècies?
Si els roures no van tan bé, perquè la temperatura és massa alta i hem d’esperar que arribi l’espècie que la natura ella sola faci arribar, la que tocaria per la temperatura mitjana, doncs potser haurem de decidir posar coses nosaltres. Serà polèmic, sens dubte això, però potser ens ho haurem de plantejar.
Canvis en la comunicació del canvi climàtic: el ‘per si de cas’ i el grau d’acord científic
Tomàs Molina en una xerrada que va fer a Vic el febrer de l’any passat | Albert Llimós
Ha estat revisor de l’informe de síntesi del cinquè i del sisè informe de l’IPCC. Pot explicar-ne algunes conclusions?
Sí, aquest és l’informe que arriba als governs, el que es vota. És una revisió bàsicament formal, no és estructural i l’he fet des del punt de vista comunicatiu. Ara jo estic fent la tesi doctoral, la diposito d’aquí a uns dies i l’he feta sobre la comunicació del canvi climàtic. Quin canvi, per exemple, hi ha entre els informes cinc i sis? Els he estudiat tots dins de la tesi doctoral. Els informes al principi eren molt tècnics. I no sortien mai de la rigorositat d’allò que sabíem i allò que no sabíem. Va haver-hi un moment, en el tercer informe, que la crida a l’acció que feia la ciència era baixíssima. A partir del quart informe va canviar una cosa: el principi de precaució. Abans no existia. I el per si de cas va entrar en la ciència. Això va ser una gran novetat. Així el quart informe ja va ser: “Potser no ho sabem segur, però hi ha un gran acord entre els científics…”, “és el que ens sembla als que més ens sabem. Però no vol dir que ho sapiguem”. Aquest grau d’acord va passar a manar més, sense que el coneixement hagués prosperat tant. Això va ser un canvi mental molt important que va arribar en el quart i, sobretot, en el cinquè informe. Però és polèmic perquè té poc fonament científic.
Quines van ser les seves aportacions?
La meva aportació va ser que allò que els científics diem que és virtualment cert, que es converteixi en negreta i enquadrat en rectangle, com si fessis un titular de diari. Perquè això és veritat per nosaltres. I que a l’és molt probable també li podríem donar un altre format. Posem els titulars que sabem, ben forts, els titulars que ens semblen molt, també bastant forts i la resta, que quedi més barrejada. I amb el sisè informe, quina ha estat la diferència? És menys científic; demana sentit comú. Els científics han fet un pas més. Amb la ciència estem veient que no n’hi ha prou. Hi ha més sentit comú en el sisè informe que mai en tots els anteriors. Però és molt important per les dues bandes. Perquè els científics estan sortint de la seva zona de confort i s’estan posant una mica en política. Tenim cada vegada més dades i cada vegada les projeccions són més acurades, però, sobretot, calen processos de destil·lació, baixar-ho a la realitat de cada dia, com fem els periodistes.
És a dir, fer els informes de manera que s’entenguin més. Els polítics també els tenen en compte aquests informes?
Sí, està clar. De fet, una de les coses que he fet a la tesi ha estat fer enquestes als membres de l’equip redactor del cinquè i del sisè informe de l’IPCC, i entrevistes als prenedors de decisions a les COP. Els polítics diuen que ells no poden fer si la gent no els deixa. Ada Colau; fa superilles i restringeix la velocitat dels cotxes i els votants la fem fora. A la COP 26 de Glasgow (2021), hi havia Colau, l’alcalde de Londres i l’alcaldessa de París i tots deien el mateix. Fer una acció que tu creguis necessària a la teva ciutat vol dir que perdràs l’alcaldia. A moltes viles de Catalunya també ha passat. Amb la recollida porta a porta, per exemple, és molt freqüent que perdis l’Ajuntament. Per tant, algunes de les accions que es fan són contra polítiques. Llavors, se’ls demana molt als polítics que facin coses, però al mateix temps, si ho fan, els fem fora.
I, per tant, molts decideixen no fer-ho.
Els polítics demanen que la societat tingui un cert consens. Al mateix temps, als de l’IPCC jo els preguntava si els seus informes s’adrecen a la societat i la majoria ho negava rotundament. Deien que el seu Summary for Policymakers (resum per a responsables polítics) és per als creadors de polítiques, no per a la societat. Els resultats de la meva tesi i una de les propostes que he fet en el sisè informe és que hi hauria d’haver un últim informe per al públic, no per als prenedors de decisions. Perquè, sense que les dues parts estiguin més o menys alineades, és molt difícil avançar. Si la societat no ho demana, als polítics els costa d’empènyer.
{{ comment.text }}