Montserrat Pineda Lorenzo (Barcelona, 1970) és un referent en l’equitat de gènere. Diplomada en Treball Social, és autora de diverses publicacions entorn als drets sexuals, la salut des de la perspectiva feminista o l’abordatge de les violències sexuals i els drets LGTBIQ+. El juny passat va ser nomenada secretària de Feminismes del Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat.
– Quins són els temes més urgents que té actualment sobre la taula la Secretaria de Feminismes?
– Una de les qüestions més importants és la transversalitat de gènere en les polítiques; és essencial. És un paper que hem de jugar. Abans hi jugava exclusivament l’Institut Català de les Dones. Es tracta de poder garantir que totes les polítiques del govern tinguin perspectiva de gènere i ens permeti planificar i avaluar amb aquesta perspectiva qualsevol de les polítiques, no aquelles que nosaltres pensem que tenen a veure amb una perspectiva més clàssica, sinó tot al contrari. Un altre element cabdal és tot el tema de la nova Direcció General de Cures, Organització del Temps i Equitat en els Treballs, que posa en evidència la necessitat de posar en l’agenda política el dret al temps i el dret a les cures. I remoure aquelles situacions de desigualtat i discriminació que, específicament en aquest cas, però no únicament, patim les dones en l’entorn laboral. Per últim i no menys important, hi ha les polítiques per a l’erradicació de les violències masclistes. Bàsicament el que estem entomant és millorar la coordinació entre totes les administracions amb un nou programa marc en el qual farem un treball específic sobre prevenció i enfortirem la xarxa contra les violències masclistes. Són els tres eixos clau.
– L’educació dels joves és clau per erradicar la violència masclista?
– És essencial. Però no només dels joves. El Departament d’Educació està posant l’enfocament en la coeducació. Fa uns anys que s’estan fent esforços basant-se en la construcció d’aquest nou currículum, que incorpori la perspectiva de les desigualtats i que desarticuli la naturalesa del masclisme, tan integrat en l’educació. Dit això, volem anar molt més enllà de les actuacions puntuals que es feien a les escoles i començar molt més abans. Tant amb l’estratègia de prevenció contra el masclisme i contra el sexisme, en la qual estem treballant i en la qual implicarem altres departaments, com també amb l’estratègia nacional de drets sexuals i reproductius. En aquest sentit, tot el tema d’educació sexual és imprescindible per treballar no només les violències sexuals, sinó també les altres violències que són molt més quotidianes.
– Hi ha qui diu que els joves cada vegada són més masclistes.
– Malgrat que sí que hi ha una tendència a veure que els joves i les joves cada vegada són més masclistes, també cada vegada es tenen més identificats quins són aquests masclismes que estan patint. I això és molt positiu, perquè fa que siguin agents transformadors en si mateixos. Veiem que hi ha identificació per part d’alguns sectors i que es desmarquen d’aquests patrons.
– La pornografia tindria, com diuen els experts, un paper rellevant en la percepció que tenen molts joves de les relacions afectivosexuals?
– És un element important i no podem negar-ho. Crec que si no hi ha una forma de poder parlar amb ells, que no sigui des d’un lloc de judici sobre quines són les seves experiències, quines són o com es generen les seves relacions tant en els entorns educatius com en els d’oci, no tenen altres referents. El problema no és la pornografia, sinó el fet que no hi ha altres referents o que aquests referents no poden estar contrastats. Per tant, més enllà de reconèixer que quan estem parlant de pornografia estem parlant de la comercial, és obvi que no els dona elements en els quals les dones estiguin representades com a persones i que tenen desitjos o experiències o que tinguin el dret a la llibertat sexual. És important, quan parlem d’aquests elements, pensar què estem oferint als joves i les joves i a través de quins mitjans, perquè crec que se’ns queden curts molts dels mitjans que nosaltres estem utilitzant per a l’educació sexual. A mi em sembla important, quan estem parlant de pornografia, de parlar dels referents; per exemple YouTube; aquestes figures que amb una frase, una explicació, arriben a cinc milions de persones de cop i que aquella persona sigui el seu referent.
– Últimament s’ha posat nom a un nou tipus de violència, l’exercida pel pare sobre els fills amb l’objectiu de fer mal a la mare. La violència vicària. Passa més sovint del que ens pensem? Com s’aborda aquest tipus de violència?
– Aquesta violència ha passat sempre. Se li ha posat nom i se l’ha volgut visibilitzar perquè era una emergència. Ens estàvem trobant amb situacions a Catalunya i a l’Estat en què es donava massa sovint. En el marc de la violència de gènere hi ha una part que ja reconeix aquesta intencionalitat de fer mal als fills i a les filles per fer mal a les mares. El que fa la violència vicària és, d’una banda, obrir el debat (que era necessari en alguns entorns). Estic pensant per exemple en el cas de Rocío Carrasco, que ha servit per posar en evidència algunes qüestions a una població que normalment no entenia que això fos violència de gènere. I de l’altra, és posar les criatures en el centre. Hem treballat en el nou decret que s’ha fet des de la Conselleria de Justícia perquè nens i nenes i adolescents no només poden ser usats per fer mal a la mare, sinó per a la instrumentalització específica que suposa aquest dany. Per tant, la llei catalana s’avança a posar-li nom i a posar estratègies. El decret que s’ha aprovat recentment dificulta la possibilitat de l’accés dels homes maltractadors als seus fills, perquè era imprescindible. Portàvem temps buscant fórmules per poder-ho fer.
– El que preveu el decret és que el pare no pugui visitar els fills i filles?
– Sí. Al desembre es va aprovar el Decret Llei 26/2021 de 30 de novembre que modifica el Codi Civil de Catalunya en relació amb la violència vicària. L’objectiu és protegir la vida i la seguretat dels infants i adolescents en aquests casos. En el cas de Rocío Carrasco, que he esmentat abans, crec que va exemplificar i ha estat molt útil per fer visibles aquestes violències perquè posiciona socialment, en el cas de persones més invisibles han fet molt mal aquestes situacions i els fills i filles han patit molt.
– La prostitució és un tema controvertit pels diferents corrents feministes. S’hauria d’erradicar o les treballadores sexuals haurien de tenir els mateixos drets que les persones treballadores d’altres sectors?
– Nosaltres volem articular una resposta més complexa. Creiem que és imprescindible garantir quins són els drets. No podem permetre’ns que les dones no tinguin accés a determinats serveis. I això implica si hem d’acabar o no amb una llei tan injusta com és la llei d’estrangeria, que no permet a les dones tenir altres tipus de recursos, per poder parlar si necessitem o no generar altres tipus de mesures. El debat és, primer, acabar amb aquesta situació. Garantir els drets que se’ls estan negant per la llei d’estrangeria és imprescindible.
– Es tractaria de garantir els drets de les persones que en volen sortir, i els de les que volen continuar exercint-la?
– Efectivament. La qüestió és, fins que no tinguem altres tipus de recursos a nivell de marcs, la conselleria ha nascut per garantir els drets de les dones, per tant no entrarem en debats, nosaltres. Qualsevol dona que necessiti recursos per poder-se’n sortir, doncs buscarem les fórmules, a través del SOC, o dels programes que ja estan vigents, per oferir-los un espai de treball.
– Una de les fites que proposa l’ODS número 5 és reconèixer i valorar el treball domèstic i de cures no remunerat a través de polítiques que promoguin la responsabilitat compartida a la llar i a la família. Què es fa, en aquest sentit, des del departament?
– El tema de les cures és central per a nosaltres, vam posar una nova Direcció General de Cures, Organització del Temps i Equitat en els Treballs per donar-li una simbologia en l’àmbit polític, però també una planificació. Recollim també el que s’havia fet amb el tema de donar suport als processos de regularització de dones (en l’època covid es van fer alguns processos a través de subvencions a particulars, a famílies que volguessin regularitzar dones). Estem estudiant si aquesta mesura és suficientment universal. Estem millorant les actuacions que volem fer amb el tema de regularització de les dones migrants perquè malauradament, quan estem parlant de l’externalització de les cures, estem parlant d’elles, i també altres mesures que ajudin a garantir els drets, com ara les formacions per a les dones que estan treballant en el camp de les cures professionals. Però per altra banda, hi ha tot el tema del treball de les cures no professionalitzades. Aquí estem dissenyant un canvi de model que vagi més enllà de la perspectiva més clàssica i liberal sobre la corresponsabilitat. Volem parlar no només que els homes han de participar en les cures dins de les organitzacions familiars, sinó també incentivar que les dones puguin trencar aquests sostres de vidre i accedir a espais de qualitat, perquè això també és cura; també forma part d’aquesta economia circular de la qual tant es parla. I situar les cures en un entorn que transcendeixi les famílies i que les entenguem com un fet polític. Una de les coses que seran més transformadores serà haver-ho vinculat amb el dret al temps, perquè semblen qüestions separades.
– El que es coneixia com la llei de la reforma horària?
El que hem fet és: aquella idea de la reforma horària, d’organització del temps, necessàriament ha d’anar unida a les cures, perquè no són dues coses diferents. Com més dret al temps tenim, també més possibilitats de cura tenim. Vivim en una societat molt tenyida per un sistema capitalista, un sistema de producció, per tant, també hem de poder garantir l’organització en aquest sentit del temps del treball, sense que això sigui el primer, que és el que ha passat habitualment. El que volem és entendre el dret al temps i el dret a les cures com quelcom molt més integral.
– I com es plasmarà, aquesta idea?
– Volem promocionar la xarxa del dret al temps dels municipis, que incorporin empreses i també entitats; ho anunciava fa poc la consellera. I això implica que els municipis, que tenen també la capacitat de transformació, puguin produir temps de qualitat per a les famílies. Això estem convençudes que facilitarà també les cures, espais no només per als fills i filles sinó també per a les parelles. Quan parlem del dret al temps moltes vegades veiem una família molt tradicional, però això no és realment així; la complexitat social, de mobilitat… no és el mateix parlar de cures o de temps a Barcelona que parlar-ne al Bages, a Sabadell o a Calaf. Hi ha un munt de circumstàncies que tenen a veure amb la política pública, amb habitatge, amb mobilitat, amb transport públic i això també implicarà aconseguir canvis substancials.
– Quines altres actuacions es preveuen?
– El Plan Corresponsables, fons finalistes que venen del Ministeri d’Igualtat. Estem acabant de perfilar una proposta per a tots els municipis, per garantir alguns dels serveis als quals no tots els ciutadans i ciutadanes poden accedir. Tenir recursos per aquest concepte de corresponsabilitat millorarà les cures perquè estem parlant de serveis i d’espais molt més accessibles per a tothom per quan els nens i les nenes surtin de l’escola. Farem una inversió de 23 milions als municipis. I també amb figures més professionalitzades. Aquella gent que ja està fent algunes actuacions, que puguin reconèixer el seu treball (també es va fer amb les persones migrades com et comentava abans amb el tema de les cures. Eren aquelles subvencions que es donaven perquè les dones poguessin regularitzar la seva situació), doncs exactament el mateix, és a dir, intentarem fer aquests processos de regularització a nivell de formacions perquè tinguem perfils de treball més professionalitzats.
– Les empreses, quin paper hi tenen?
– Una de les coses més novedoses és que en aquesta xarxa que estem iniciant fem una anàlisi de les pràctiques que hi ha al territori: hi ha molt pocs municipis a Catalunya que tinguin pactes del temps. És una de les eines més importants que tenim. El novedós i més important en aquests pactes que incorporin les empreses és precisament que no siguin exclusivament les empreses les que ho facin, sinó que estiguin teixint amb els municipis. Un municipi, que és una unitat de gestió i d’administració del temps i de les cures, pot pactar amb el seu comerç també una reforma en aquest sentit o poder acabar a determinades hores durant determinades èpoques. Hi ha molt poques maneres d’incentivar l’empresa si no trenquem aquesta idea que ells no són responsables també del bé comú. Llavors, només és qüestió de generar un altre tipus de cultura, i nosaltres estem treballant de forma molt intensiva amb els plans d’igualtat. Ho estic ajuntant tot perquè precisament estic posant de manifest aquesta complexitat: estar parlant de conciliació o d’horaris forma part d’una política d’igualtat. Crec que és una de les coses més poderoses del que estem dient: les cures i el temps és igualtat, no només d’homes i dones, sinó també de classes socials. Estem regulant el teletreball, però no tothom té accés al teletreball, això també té a veure amb classes socials. No tenim la competència per regular el món laboral, però sí tenim la competència en polítiques d’igualtat. Per exemple, l’any vinent incrementarem les formacions a les empreses en temes de plans d’igualtat. I la incorporació de la lògica del temps serà fonamental. Per tant, la creació d’aquesta xarxa en l’àmbit municipal i ho posem en valor, segur que transformarem la vida de moltíssimes persones. La proposta va estar molt encertada quan vam assumir l’oficina de la reforma horària i li vam donar aquest gir. És transformadora la perspectiva del dret al temps, perquè la conciliació no es fa sola. Es fa amb política de cura.
El col·lectiu LGBTIQ+
– El col·lectiu LGBTIQ+ després d’una llarga lluita ha guanyat drets i visibilitat, però encara hi ha agressions homòfobes.
– Un punt de partida imprescindible és que quan estem parlant de la vulneració dels drets del col·lectiu LGBTIQ+ estem parlant d’una vulneració dels drets humans. Es fan actuacions d’atenció i de prevenció. Tenim el marc de la llei de 2014 i hem de veure si és útil o no i corregir les mancances si n’hi ha.
– Les persones trans* han estat entre les més invisibilitzades del col·lectiu. La llei trans, que ha iniciat el procés, servirà per reparar greuges?
– La llei va iniciar el tràmit el passat 14 de desembre. L’aspecte principal és el dret d’autodeterminació de les persones trans, un dret reconegut internacionalment. Els moviments trans* ens han posat a l’agenda política una sèrie de qüestions a les quals hem de donar resposta, perquè tots els drets humans emergents necessiten una resposta i una actualització. La llei també ens permetrà vetllar per quan sorgeixin situacions de desamparament o de violència. Estem treballant perquè la llei simplifiqui el procés de transició de gènere. Des de la Direcció General de Polítiques Públiques LGBTIQ+ s’ha fet un treball intensiu per poder garantir, per exemple, que Salut augmentés la capacitat dels programes de trànsit o que revisés el protocol hospitalari sobre la transició en els vessants hormonal i quirúrgic.
{{ comment.text }}