Sent ‘Cert, clar i breu’, aquest judici als presos i preses polítics catalans és una vergonya

Doncs això, que jo vaig anar a votar l’1 d’octubre. I ho vaig fer sense cap muralla humana llançada contra la Policia i la Guàrdia Civil. L’escriptora Lolita Bosch, un exemple de fermesa, coherència, compromís i talent, m’ha explicat aquesta setmana el nou llibre que traurà properament, Aquí està l’esperança que estàvem buscant. Un retrat de 29 persones, algunes d’anònimes i altres de conegudes pel gran públic, que voluntàriament o involuntària l’han educat. Des d’una senyora d’Albons, al Baix Empordà, que de petita va ser molt a prop seu, a Marilyn Monroe, que segons la Lolita la va ajudar a ella i a moltes dones a trencar amb un gran prejudici: dona rossa i maca, igual a dona objecte. Un llibre que, quan surti, llegiré amb ganes. Com tot el que ha fet la Lolita. Com quan a Camps abans de tot això va fer un retrat de la violència extrema i brutal de la guerra dels narcos a Mèxic i va denunciar i assenyalar amb noms i cognoms els grans capos de la droga, els policies i els polítics corruptes. O com quan al llibre Ràbia va exposar cruament el bullying que va patir d’adolescent a escola per part dels companys de classe amb la complicitat d’un professor. Jo trobo l’esperança en les persones, en persones, moltes persones, com la Lolita. I en la música i els seus creadors. N’escolto molta, de música. I en mi, el descobriment musical va més enllà de sentir una cançó per primer cop. El descobriment es fa efectiu quan l’escolto. O sigui, quan em remou l’estómac, quan m’arriba a l’ànima. I aquest dies n’he descobert dues: I Want You, de Bob Dylan, i Cert, clar i breu, de Mishima. La primera m’ha permès reconciliar-me amb Dylan, que últimament em feia bola. I la segona, determinar que a la vida cal ser Cert, clar i breu tant per dir t’estimo, que és allò a què es refereix la cançó, com per denunciar la injustícia. La injustícia que viuen les preses i els presos polítics, que fa més d’un any que són preventivament entre reixes. La injustícia que viuen els milers i milers de persones que van votar un parlament i un govern i ara veuen com bona part dels seus representants són asseguts al banc dels acusats del Tribunal Suprem, a Madrid. La injustícia d’haver-se de defensar en un judici que fonamenta les acusacions en mentides més que evidents. Perquè sent Cert, clar i breu, l’1 d’octubre no hi va haver muralla humana que es va llançar contra la Policia i la Guàrdia Civil. Perquè sent Cert, clar i breu, la Policia i la Guàrdia Civil va venir a Catalunya a reprimir i a repartir estopa. I perquè sent Cert, clar i breu, aquest judici és una vergonya.