“Els homes forts i ben preparats es reparteixen els diversos territoris de l’art i exerciten en plena llibertat el seu treball”, va explicar Baudelaire

“Tot allò que s’imagina és autèntic, perquè un dels trets de la imaginació és veure-hi. Naturalment, hi ha homes que creuen que allò que s’imagina no existeix”, va dir Diego Velázquez (1599-1600), un dels pintors espanyols més valorats arreu. Podem treure d’aquesta cita múltiples sentits. Per una banda, la narració de l’estètica, la inexistent dependència de retratar necessàriament allò que existeix. O sigui, la necessitat d’interpretar, d’aportar en l’obra d’acord a la visió de l’artista, d’acord a l’observador: l’escènica de l’art. També hi podem llegir una necessitat de justificar l’estètica, la lliure estètica: el poder imaginar i plasmar en l’obra allò que li ve de gust a l’artista sense necessitat de justificar-se. O sigui, explicant i interpretant una realitat des de la imaginació, des del somni, des de la reivindicació: l’essència de l’art. I, finalment, hi podem llegir una crítica, un retret, una burla. O sigui, una manifestació de la vergonya dels qui intenten condicionar l’art com a instrument de lliure expressió. Per a Velázquez, la figura de l’artista és elevada a l’altura del narrador dels successos autèntics, de les cròniques contemporànies; fa de notari d’una realitat i d’un context. Així, doncs, posa a l’altre bàndol els que no la volen reconèixer, els que, avergonyits o aliens als interessos comuns, imposen una realitat que només ells imaginen i que repudien o violenten aquella que no és la seva. Ara em remeto a Baudelaire (1821-1867), quan aquest poeta francès compromès, rebel i –és cert– processat per immoral i ofensiu amb els poders de l’època dictava: “En quin cabaret o reunió popular o íntima heu sentit una paraula espiritual, una paraula profunda, brillant o suggestiva, pronunciada per un nen mimat i que faci pensar o somiar?” Per al poeta, un nen mimat era aquell que vivia dels privilegis de la noblesa, de l’herència dels seus antecessors, que era de la corda. I us proposo que grimpeu de segle –endavant o endarrere– fins als confins de l’era humana o fins ara, quan sempre són els nens mimats els que gaudeixen del poder, però també de la ignorància. No només cal saber riure’s d’un mateix per poder riure’s de l’altre, com “la llicència per matar” d’en 007, que jugava amb la vida contínuament, inclosa la seva. És clar que obtenia aquest dret en la ficció... Tornem a dies de vergonya, de tanta vergonya que a hores d’ara ja no la podem reconèixer i l’hem de tancar a la presó. Per no reconèixer la nafra pròpia, hem de provocar-ne en el cos d’altri... Aleshores, després sí, l’assenyalarem i l’acusarem de contagiosa. “En l’època present, com a la dels antics, els homes forts i ben preparats, seguint el seu bon gust i temperament, es reparteixen els diversos territoris de l’art i exerciten en plena llibertat el seu treball”, va explicar Baudelaire. Per increïble que sembli, el poeta ho podria tornar a escriure avui. Però no pot ser perquè avui ni som lliures –per bon gust– ni som forts –per temperament– per fer cròniques de la realitat, la realitat dels “nens mimats” d’un país que viu d’herència, una darrere l’altra, i que, covard de reconèixer en ell mateix una pinzellada bruta o una rima dolenta, tan sols disposa del mèrit de fer callar. I es que podríem dir i afirmar amb contundència que aquell artista que no busca allò veritable és també aquell que amaga allò autènticament bell. El que no expressa amb llibertat –des de dins– la seva manera de ser, perd tota autenticitat, empobreix l’art, rebaixa la condició humana a la d’un cuc, la mateixa d’aquells que ho impedeixen, que tot lligant l’artista de mans i peus li treuen el dret del pinzell, li tanquen la boca, li escapcen el dret del vers i la cançó, li tapen les orelles i els ulls, li impedeixen que escolti i observi un entorn per interpretar-lo i dotar-lo de veracitat, per imaginada que sigui, d’autèntica veritat.

“Els homes forts i ben preparats es reparteixen els diversos territoris de l’art i exerciten en plena llibertat el seu treball”, va explicar Baudelaire

‘Valtonyclázquez’ i ‘Baudelhásel’