El proper dia 28 de juny, previsiblement, el patronat de la Fundació Universitària Balmes (FUB) aprovarà el nomenament de l’economista Oriol Amat com a nou rector de la UVic-UCC. Aquesta és la primera entrevista que concedeix a un mitjà de comunicació.
– Hi va haver una certa sorpresa, quan es va saber que seria proposat com a nou rector: un acadèmic de sòlida trajectòria i vinculat els últims anys a una altra universitat. Què el va motivar a presentar-se a la convocatòria de la UVic-UCC?
– A la Universitat Pompeu Fabra (UPF) hi soc des de fa 25 anys, i n’estic molt content perquè hi puc desenvolupar la meva docència i recerca. Però ja fa uns 10 anys em vaig proposar d’intentar ajudar el país en la mesura que pogués. Des de llavors, sempre que m’ha sortit una oportunitat per fer-ho, ho he fet. Em van proposar d’estar a la Comisión Nacional del Mercado de Valores, i vaig anar-hi perquè mai no hi havia hagut un català. A l’acabar aquesta etapa, al Parlament… primer li vaig dir que no al president Mas, però la família em va demanar que digués que sí. I ara és el mateix: a Catalunya, el món universitari és vital. I a les comarques centrals, que tenen un gran dinamisme. Osona i el Bages són un pal de paller, en un moment d’una certa desorientació a Catalunya. I dins d’aquestes comarques, la UVic-UCC és també un pal de paller.
– Sentia que també havia arribat al seu sostre, com a acadèmic, allà on era?
– Quan ets al món de la docència o la recerca, hi ha un moment que l’activitat no és repetitiva, però quasi. Hi ha una dita que diu que quan tu t’aixeques al matí i pots preveure amb exactitud com serà la resta del dia, et convé algun canvi professional. La combinació de tot això va ser presentar-me al càrrec: era una combinació de fer coses noves, i ajudar el país.
– Fa vuit anys, el relleu al rectorat va provocar la crisi institucional més greu que ha viscut la Universitat. Coneixia aquest precedent?
– Sí, i tant! Ens coneixem de fa molts anys, amb el rector Montaña. Crec que des del primer moment va prendre decisions que van permetre refer alguns ponts, i s’ha de valorar la feina feta en aquests anys.
– Tenia present això quan va deixar clar davant del claustre que la seva decisió la consideraria vinculant? I que si haguessin rebutjat el seu programa, hauria retirat la candidatura?
– Si l’opinió del claustre no hagués estat majoritàriament favorable, per descomptat que no hauria vingut. El que intentaré, amb l’ajut de tota la comunitat universitària, és que la UVic-UCC segueixi el camí de l’excel·lència. Per fer front als canvis disruptius que afecten tots els àmbits, inclòs el món universitari, s’han de fer canvis també. I el canvi que hem de fer serà molt tranquil, de consens, amb la participació de tots. La comunitat universitària i el teixit social que l’envolta. Tot això no es pot fer si no hi ha una voluntat que vinguis. També cal tenir en compte que, fa vuit anys, el que va passar era més una reacció contra la manera en què s’havien fet les coses que contra el rector Montaña. Ara no hi havia aquest context, i per tant la no acceptació hauria estat senyal que la meva persona no era ben rebuda. Aleshores hauria preferit que el procés el liderés una altra persona.
– Va tenir aquesta resposta: gairebé un 80% de vots favorables. La seva arribada ha generat expectatives altes. Sent la pressió?
– Pressió, no. Fa anys que ja coneixia l’equip humà de la Universitat, que és una de les seves grans fortaleses, i amb capacitat d’il·lusionar-se. Per posar un exemple: conec de fa anys el síndic de greuges, el doctor Antoni Serra Ramoneda, i em va dir que no rep més de dues o tres queixes a l’any. Això ja vol dir alguna cosa.
Els docents sí que noten la pressió i l’exigència de resultats, aquí i arreu. Les exigències sobre recerca i publicació, per exemple, són molt més intenses que abans…
En el món universitari, i a escala internacional, hi ha molta gent amb molta infelicitat, i cada vegada va pujant. És com si fessis una cursa de tanques i a mig fer et van apujant l’alçada de les tanques. Als Estats Units hi ha hagut casos d’agressions i de suïcidis de persones. La UVic-UCC pot corregir algunes coses. Podem seguir prement l’accelerador i fer més recerca, però amb uns retocs en la manera d’organitzar-nos perquè els docents no tinguin aquesta pressió que pot ser inhumana.
– En el claustre va fer una afirmació contundent: que la UVic-UCC era la més ben posicionada de Catalunya per fer un salt endavant. En què ho sustenta?
– Totes les universitats del món han de viure grans transformacions els propers anys, com a conseqüència de la revolució tecnològica. Les institucions afectades es veuen obligades a fer canvis disruptius. La fórmula de titularitat pública i gestió privada et dona agilitat per poder fer aquests canvis. Això m’ho han dit també persones de fora, de l’àmbit polític i acadèmic: que tenim les eines. He fet estades en diferents universitats, sobretot de l’àmbit anglosaxó, i el model més habitual i d’èxit en el sistema públic és el de les universitats de titularitat pública i gestió privada.
– Tot i això, la UVic-UCC depèn també dels pressupostos públics, i vostè ja ha dit que s’haurà de recuperar el nivell de finançament d’abans de la crisi. Quan sigui rector, despenjarà el telèfon per parlar amb el nou govern?
– I tant que sí. La UVic-UCC havia tingut un finançament del 30% del pressupost. En aquests moments està al 17% o 18%. S’ha de tenir en compte el paper que tenim en l’equilibri territorial, a Osona i Bages i el seu entorn, i això s’ha de reconèixer. No trobarem cap universitat al món que sigui excel·lent i no tinguin un bon finançament. La mesura del que podrem fer està molt lligada a les mesures que puguem introduir en el finançament. És una prioritat.
– L’oferta de graus per al proper curs està ja molt definida. Però suposo que el nou rector té la seva idea de l’oferta que ha de tenir la UVic-UCC en el futur…
– Va molt lligada al Pla Estratègic per a quatre anys, que començarem a redactar els propers mesos, i que podria estar acabat a principis de 2019. El pla ens dirà si hem de fer algun canvi en el mapa de titulacions. Però abans hem de fer un pla immediat, a 90 dies.
– Un termini molt ajustat…
– Seguirem una metodologia que s’ha utilitzat amb èxit en organitzacions de tot el món. El començarem a aplicar el dia 12 de juliol i té tres fases. Els primers 30 dies, per a un diagnòstic molt concret, arribant a tots els detalls, amb la participació del màxim nombre possible de persones. Permet detectar fortaleses i aspectes que poden millorar. Els 30 dies següents, per identificar mesures correctives, és a dir, medicines. I els 30 dies últims, per avaluar entre totes les propostes que s’han fet, les que convé aplicar. Deixant l’agost entremig, que no és hàbil, ens n’anem al 12 de novembre. El 13 de novembre, totes les mesures han d’estar en marxa.
– Abans d’això ja va proposar una mesura molt concreta: crear un centre exclusivament dedicat als estudis en línia i semipresencials.
– En l’evolució dels estudis universitaris, a escala internacional, el que té molta importància i encara en tindrà més és l’evolució de l’oferta en línia. La demanda que hi haurà és molt important, i la UVic-UCC ha de ser-hi amb una bona oferta, perquè té talent, saber fer i tecnologia per aprofitar.
– Hi entrarà l’oferta dels famosos MOOC [Massive Online Open Courses]? La UVic-UCC hauria de fer-se més present en aquesta oferta?
– La humanitat tendeix a les modes efímeres. Amb els MOOC passa una cosa semblant. Tothom s’ha posat a fer-ne, però jo crec que s’ha de fer si està molt relacionat amb l’estratègia de la universitat. Posem per cas que aquí decidíssim fer-ne un sobre coneixement d’Osona i el Bages, encara que econòmicament no fos rendible. Però la majoria de MOOC han d’afegir un valor creat, valor monetari o valor intangible, com el de fer augmentar l’interès per uns estudis de la universitat. En qualsevol cas, ha d’haver-hi un estudi previ que justifiqui que aquell MOOC té sentit. Què hi guanyen les universitats que n’han fet un, al qual s’han apuntat milers de persones, però que la majoria no l’han acabat i ha costat uns diners?
– En recerca s’ha fet un avanç importantíssim els últims anys. La UVic partia de molt enrere, i quan es va crear fa vint anys hi havia qui opinava, des de fora, que aquí no se n’havia de fer. Com es pot continuar el camí iniciat?
– Si mirem el que s’ha fet en els últims anys, és molt important. Penso en els dos últims vicerectors, Marta Otero i Jordi Villà. Intentarem continuar prement l’accelerador, perquè la recerca és una de les finalitats de la Universitat. S’ha de continuar amb les polítiques que s’han fet –totes les que he vist són molt bones– i aconseguir més recursos. I que els recercadors tinguin una mica més de temps per a la recerca. Això vol dir aprofundir l’especialització del professorat. Abans parlava dels problemes que tenen perquè se’ls demana a tots que facin de tot. I hem d’aconseguir que els que fan recerca tinguin una mica més de temps per fer-la. I que aquells que fan docència, però també volen fer recerca, s’hi puguin dedicar també.
– Sembla la quadratura del cercle…
– Hi estem treballant amb el rector Montaña. Es tracta de reconèixer totes les activitats que fa el professorat, que són cinc: recerca, docència, gestió, transferència de tecnologia i impacte social. Una universitat ha de tenir professors que facin tot això. I en la majoria d’universitats de tot el món, només n’hi ha una de les cinc que tingui reconeixement: la recerca. El que estic proposant és un sistema de reconeixement, de promoció i d’incentius –no solament econòmics– per les altres quatre activitats. Per exemple, un sistema de promoció del professorat per la recerca d’excel·lència… però també docència o gestió d’excel·lència. I la UVic-UCC, per la seva governança, pot actuar en això.
– Implica això canvis en el model docent?
– El model actual nostre descansa en moltes hores de contacte entre professor i alumne. En el món anglosaxó també n’hi ha, però són hores de molta qualitat. I en canvi, hi ha més hores de treball en grup dels estudiants, o a la biblioteca. Aquesta és una universitat amb una gran vocació pedagògica, i això ens permetrà fer innovacions mirant altres experiències del món. Les innovacions que volem fer també han de ser amb la participació dels estudiants.
– Un dels passos transcendentals de la Universitat els últims anys ha estat la federació amb Manresa. Com es pot avançar en la integració dels dos campus principals?
– És una planta que està creixent, però hem d’arribar a tenir un arbre. Una mostra de la importància que li dono és que la meva idea és estar un dia a la setmana a Manresa. De la mateixa manera que voldria estar una jornada, cada quinze dies, en una de les facultats i aprofitar per veure-ho tot de prop. Per aprofundir-hi i tenir el màxim coneixement del que es fa, voldria continuar fent docència: m’he posat a disposició de tots els centres de Vic i Manresa.
– També la UVic-UCC s’ha desplegat a Granollers o Olot, amb graus i cicles superiors. Com ha de continuar aquesta xarxa?
– Són apostes estratègiques que s’han fet, que les trobo ben pensades i dirigides. Tot allò que fem, que sigui coherent i bo per al país. Aquesta serà l’òptica. El cas de la Facultat de Medicina, per exemple, és una mosta de com s’han de fer les coses amb excel·lència, de com hem d’actuar. Amb tots els ancoratges públics i privats.
– Va assumir el compromís de fer públic el seu sou com a rector. Ho farà?
– La UVic-UCC és la número u en transparència, certificat per un organisme extern. Això ha de seguir. He proposta d’aprofundir-ho amb un sistema integral d’indicadors –un quadre d’indicadors, com se’n diu– i amb la publicació d’un informe sobre el valor social de la Universitat. És a dir, veure l’impacte que té la UVic-UCC en tots els àmbits. Després hi ha el tema del sou. Una de les primeres converses que vaig tenir va ser una demanda del comitè d’empresa que el meu sou fos públic. Tota la vida ho ha estat: a la universitat pública el meu sou ho és, també a la CNMV i al Parlament, quan vaig ser diputat. Em va semblar molt bé. Ara ja està publicat per escales, amb un sou mitjana, però he demanat que sigui del tot públic i m’han dit que sí. Es veurà que està en línia amb les retribucions de rectors d’universitats públiques i privades. Qualsevol proposta per millorar la transparència serà ben rebuda, perquè això forma part de l’ADN del que és una universitat que és excel·lent i vol excel·lir més.
– Hi haurà canvis en l’equip de direcció?
– Parteixo de la base que la trajectòria de la UVic-UCC és molt bona. Això vol dir reconèixer la bona feina que està fent la gent. Per tant, estic demanant a tothom que, si és per mi, que segueixin. En 90 dies posarem en marxa la transformació, que serà tranquil·la: la neu que agafa és la que cau poc a poc. És una frase que m’agrada molt.
“Abans que res, sempre m’he sentit universitari”
Quan Oriol Amat i Salas (Barcelona, 1957) va ser designat com a candidat a rector de la UVic-UCC per una comissió independent d’experts, alguns mitjans el van descriure com l’exdiputat. “Els últims 36 o 37 anys de la meva vida he estat en el món universitari, i d’aquests n’hi ha hagut dos que vaig ser al Parlament”, explica. I encara pensava que serien menys, perquè el seu compromís amb la família eren els famosos 18 mesos dels que havia parlat Artur Mas, la persona que el va estirar cap a la política. Fins i tot en aquest temps hi va haver mesos en què va continuar fent algunes de les seves classes a la Universitat Pompeu Fabra. “Quan ho feia, no cobrava el sou del Parlament”, aclareix. En aquest punt, la rigorositat del catedràtic d’Economia Financera emergeix. Del seu pas pel Parlament en recorda bons moments i amistats. Junts pel Sí era un grup tan heterogeni que podia tenir interlocució amb sectors molt diferents, i a ell li tocava sovint parlar amb els empresaris. Entre la gent amb qui va tenir relació, i que també va ocupar un escó de manera efímera, recorda amb un especial afecte Lluís Llach, amb qui fins i tot havia compartit alguns mítings de campanya, per la seva senzillesa i també per la relació que establia amb la gent. “Era una persona clau quan es tractava de parlar amb la CUP”.
Que no sigui diputat no significa que Oriol Amat hagi deixat de banda un compromís cívic que expressa d’altres maneres. Entre elles, el motiu de servei al país que diu que el va portar a aspirar a ser rector de la UVic-UCC. Creu que la Universitat ha de ser independent de tots els poders polítics i econòmics, seguint l’esperit de la Declaració de Bolonya de 1999. “En això coincidim plenament amb el rector Montaña”. Però sí que creu que s’ha de comprometre “amb radicalitat, en tot allò que té a veure amb els drets humans, o que pot incidir en la pròpia vida de la Universitat”, com ara qüestions relatives al finançament o al model.
{{ comment.text }}