Acabo de sortir del caixer, nou i flamant. Porto el número 50 i estic tenyit amb tons ocres i torrats, molt elegants. M’han decorat amb finestres i ponts.
Finestres per obrir-les i mirar a fora, o per mirar endins si tens esperit tafaner. I ponts per superar obstacles i unir dues ribes quan no hi ha guals. M’agrada ser com soc. Fins i tot m’agrada el petit estrip que tinc a l’angle superior dret, trobo que em dona personalitat.
La dona dels cabells blancs s’hi ha fixat. Primer es pensava que era un doblec i amb l’ungla ha provat de desfer-lo. Quan ha vist que era un estrip m’ha dit en veu baixeta, Jo soc vella i mig estropellada, però tu ets ben nou, què t’ha passat? I m’ha acariciat la vora abans de desar-me a la bitlletera.
Es diu Angelina, he sentit com la saludava la venedora de la fruita. Han xerrat una bona estona mentre la despatxava, la venedora amb un parlar un punt estrident, l’Angelina amb la seva veu matisada. Voldria quedar-me més temps amb ella, arribar a conèixer-la una mica. Però veig que no serà possible, perquè ja està obrint la bitlletera i m’agafa. Mentre passo d’una mà a l’altra m’enamora l’esclat de formes, textures i colors de la parada.
Quan s’acomiaden m’agradaria tenir veu per poder dir-li, A reveure, Angelina, tant de bo un dia tornem a trobar-nos, després d’un temps, quan hagi voltat món i conegui per mi mateix les coses que els bitllets més vells ens explicaven.
La venedora ja plega. Recull els bitllets del calaix i els fica en un sobre. A mi em doblega i em guarda a dins d’un moneder de ganxet. El sobre el porta al banc, i jo m’alegro de no quedar-m’hi, no tinc ganes de tornar tan aviat a les piles endreçades i avorrides del caixer.
Entrem en un bar, i l’espio pels foradets del moneder. Al darrere de la barra, tot de prestatgeries amb ampolles de formes i colors diferents, brillants com la clepsa calba del cambrer que ve cap a nosaltres.
Bon dia, menú com sempre? No, avui només un entrepà de llom i un cafè, sisplau. Vaig cap a la Guttmann a acompanyar el meu Òscar, ha aconseguit la plaça de físio. Enhorabona, una recompensa merescuda!
La venedora s’acaba de pressa el dinar i em dona al cambrer, que em fica a la caixa registradora. La pinça de plàstic m’estreny, però m’hi acostumo aviat.
M’arriben retalls de converses i jugo a imaginar com deuen ser les persones segons com parlen. Avançada la tarda sento una discussió entre dues veus que sonen pastoses i poc clares. Aviat el cambrer mira de posar-hi pau i les veus afluixen. Es fa un silenci que em permet sentir la televisió: les notícies de les nou.
Un xicot obre la caixa registradora. Avi, t’agafo un bitllet, eh? Adeu, Eloi, passa-t’ho bé, però demà a les nou a formar aquí, eh? Que aquest va ser el tracte.
Sí avi, demà a les nou en punt, a sus órdenes! Se’m fica a la butxaca dels texans i surt corrents del bar.
A la discoteca es troba amb una colla, però sobretot balla amb la noia a qui diu Jenni. La música sona a un volum molt fort que impulsa els joves a moure’s i saltar, enduts pel ritme.
Jo avui tampoc em quedaré fins gaire tard, Eloi, que demà tinc entrenament. Saps que potser em seleccionaran pel campionat nacional? Pels quatre-cents metres. Ostres, Jenni, que bé, que content que estic, tinc una supernòvia supercorredora!
S’abracen i noto la intensitat de les seves respiracions i el moviment dels seus cossos. De tant en tant riuen i m’agrada sentir-los. Després s’acomiaden de la colla, pugen en una moto i marxem.
De sobte, un patac molt fort i la Jenni, l’Eloi i jo sortim disparats i caiem a terra. M’amara una cosa calenta i viscosa, és la substància que els humans tenen a dintre i els permet viure. Es diu sang i és vermella.
Sento passes que s’atansen. Osti osti osti, i ara què fem? Ei, tios, esteu bé? Però ni l’Eloi ni la Jenni responen. Truquem al 112, no? Sí home, i em caurà el pèl, que no veus com vaig? Podem trucar i marxar. I ens enxamparan pel mòbil, idiota. No si truquem des del seu.
Noto una mà rebuscant als texans de l’Eloi. Mira que bé, un bitllet per fernos passar l’ensurt! El noi em guarda a la butxaca de la camisa. Té la mirada extraviada i cèrcols foscos a sota els ulls. Al seu costat un altre xicot riu estúpidament. Una noia s’inclina fent tentines per tocar la Jenni. Vols dir que no els hauríem d’ajudar?
Mira, tia, si vols truca al cony d’emergències, però res més, no m’emprenyis. La noia agafa el mòbil de l’Eloi i truca al 112. Hi ha hagut un accident a prop de La Disco, dues persones semblen ferides. Penja abans que li puguin demanar res, pugen al cotxe i desapareixem nit enllà, abandonant l’Eloi i la Jenni sobre l’asfalt.
No em sento còmode a la butxaca d’aquest paio. Però els bitllets ja ho sabem, que estem fets per passar de mà en mà i no podem triar els nostres propietaris.
El noi arriba a casa, es treu la roba, la llença per terra i es tira damunt del llit. Al cap de poca estona ja ronca.
Unes hores després sento un home que crida. Però què ha passat? On has topat? Has deixat el cotxe ben galdós! No t’has fet mal, almenys?
El xicot barboteja alguna cosa, però no l’entenc. L’home apuja encara el to de veu. Ara mateix et lleves, et prens un cafè i m’ho expliques! I a veure si ventilem, que aquesta habitació fa una pudor que no es pot aguantar!
L’home obre la finestra i agafa la roba per posar-la damunt d’una cadira.
Noto l’aire fresc que entra i em dic que és la meva oportunitat per separar-me d’aquest noi que no m’agrada. No em costa gens deixar-me caure de la butxaca i permetre que el vent m’arrabassi finestra enllà.
Soc potser el primer bitllet que ha decidit fugir? Soc el primer que ha contemplat el món des de dalt? Em desplego del tot, com quan era al caixer, com un ocell que estén les ales, i em deixo portar, gaudint de l’aire fresc i les vistes.
He triat fugir, però no puc decidir cap a on, només puc abandonar-me al vent i anar on em dugui. Surt el sol i els teulats tenen un color vermellós, com el rastre de la sang de l’Eloi que encara duc, seca, al damunt.
Hi ha poca gent pel carrer: alguns joves amb la cara esblanqueïda i les pupil·les dilatades, com els que van ferir l’Eloi i la Jenni, una parella d’homes grans que porten un gos lligat amb una corretja, una dona que surt esperitada d’un portal. Mig camina mig corre, amb posat angoixat. No la persegueix pas ningú, potser és ella qui persegueix alguna cosa.
No sé per què, però si fins fa un moment he volat ben estès, ara em plego pel mig i provo de deixar-me caure. El vent m’és propici, afluixa una mica i em permet aterrar dolçament al davant de la dona, que quan em veu s’atura, mira al voltant i em recull. Observa la sang que m’ha tacat i li llisquen llàgrimes per la cara. Em fica a la butxaca de la jaqueta i reprèn la seva marxa ràpida fins que arriba a l’hospital.
Soc la mare de la Jenni, com està? M’han avisat els Mossos que l’havien trobat accidentada. Els bitllets tenim intuïció? Per què d’entre totes les persones que he vist durant el meu vol he anat a escollir la mare de la Jenni? No ho sé pas, però m’hi trobo bé, a la seva butxaca, i crec que li faig una bona companyia. I això que ella no pot saber que duc a sobre la sang de l’amic de la seva filla.
Encara és al quiròfan. Quan acabin, la doctora parlarà amb vostè.
Mentrestant, entri en aquesta saleta, que de seguida vindrà una agent per si vol fer una denúncia.
Per què m’ha dit la noia de recepció si vull posar una denúncia? Sembla que no ha estat un accident fortuït, sinó una topada, i que l’altre vehicle ha fugit després de donar avís al telèfon d’emergències. La seva filla duia un passatger al darrere de la moto, i han quedat tots dos ferits de gravetat. Hem requisat la moto i hi estem buscant rastres de l’altre vehicle per mirar d’identificar-lo.
Els han deixat malferits i han fugit? Com es pot ser tan malànima? La mare de la Jenni ensuma els mocs nas amunt i es fica la mà a la butxaca. Al costat del mocador m’hi troba i em treu. Em mira pensativa i amb el mocador prova de netejar-me la sang seca, que ha agafat un color rovellat.
La sang fa com un rierol que passa per sota del pont que em decora.
Finestres per obrir-les i mirar, ponts per superar obstacles i unir dues ribes, i un riu de sang per… Per què pot servir un riu de sang?
Truquen a la porta de la saleta i la dona ens desa al mocador i a mi.
La Jenni està fora de perill, però li ha tocat la pitjor part. El seu company té algunes costelles trencades, un bon trau a l’esquena i una lleu commoció. Però ella ha sofert danys molt greus a la cama dreta i l’hi hem hagut d’amputar per sota del genoll. Amputar? Tallar-li la cama? I com s’ho farà? I com podrà…? Oh déu meu, quina desgràcia!
Segurament sense adonar-se’n em rebrega dins de la butxaca, espurnes de sang seca se li enganxen a la mà. És allò que els humans en diuen una metàfora: les vides de la Jenni i la seva mare brutes i masegades com jo. A mi tard o d’hora em trauran de la butxaca i m’allisaran, i el riu de sang s’anirà confonent amb el meu color natural. Però la cama de la Jenni tornarà mai a créixer?
Bon dia, Jenni, soc l’Òscar, el teu nou físio!
La Jenni em duu a la butxaca des de fa mesos. La seva mare em va guardar com un talismà: Jenni, aquest bitllet va arribar volant cap a mi el dia que anava a l’hospital sense saber què t’havia passat. Tenia una taca que semblava de sang, veus? I em va trasbalsar molt i vaig témer que fossis morta. Però alhora, que el vent em portés aquell bitllet em va semblar un bon auguri. Té, guarda’l, a veure si et dona sort.
T’estàs adaptant molt bé a la pròtesi, això és bo, cada cop les fan millors i més versàtils. Potser ara et sembla impossible, però al cap d’un temps tornaràs a caminar com si res. I córrer també? També, jo t’hi ajudaré. I competir? Podré tornar a competir? L’Òscar triga a respondre. Això no serà fàcil, però si de debò t’ho proposes i ens hi esforcem, sí!
Sento música de fons, rítmica però no tan forta com a la discoteca. Una música que impulsa la Jenni a caminar entre dues barres paral·leles, coixejant encara una mica, amb l’Òscar al seu costat que li va corregint la postura.
Bon dia, Òscar! Bon dia, Jenni, com va anar ahir? Quan la Jenni respon li endevino un somriure a la veu: Quarta, Òscar, vaig quedar quarta! Estic que no m’ho crec! Ets una crac, Jenni! Te’n recordes quan et desanimaves i deies que mai no podries tornar a córrer? Però vas ser molt voluntariosa i mira ja, a un pas del podi!
La Jenni es gira: Què li passa, a aquella dona gran que camina a les paral·leles? És nova, va tenir un ictus. La Jenni em busca i em treu de la butxaca, mentre va cap a la dona.
Bon dia, em dic Jenni i també m’he passat moltes hores caminant entre aquestes barres, com està? Bon dia, maca, ja ho veus, treballant a veure si milloro una mica.
Aquest bitllet el va trobar la meva mare el dia que vaig tenir l’accident. I s’assenyala la cama ortopèdica. L’he conservat tot aquest temps com un talismà que em donés sort, però ja no em cal. Ara ja em puc valdre per mi mateixa i m’agradaria que el tingués vostè.
M’allarga cap a la dona. Té la boca torta, però conserva la mata de cabells blancs i la veu matisada. És l’Angelina, la que em va treure del caixer.
Estén la mà i m’agafa. Mira el riu de sang que passa per sota del meu pont. Ara s’ha transformat en un camí de color ocre que porta allà on cadascú vulgui.
L’Angelina passa el dit per la punta escapçada del meu angle superior dret i somriu. M’acaricia amb tendresa i mira la Jenni: Moltes gràcies, reina, estic segura que a mi també em portarà sort.
