Dolors Puig Fontseca. Bigues i Riells del Fai
Aquell matí es llevà fatal. Havia dormit poc i malament. Havia tingut un somni obsessiu i estrany. Tenia a veure amb un ocell, un oriol concretament. Sí, ja se’n recordava: ell anava conduint per una pista forestal i de sobte l’ocell impactà violentament contra el parabrisa. El xoc va ser tan fort que el pobre animal quedà encastat al vidre i un regalim de sang i plomes grogues va anar baixant a poc a poc fins arribar al capó. Rareses dels somnis: des de dins del vehicle es va posar a dibuixar l’escena. Sempre duia material artístic dins una cartera per si se li presentaven motius interessants. Va fer l’esbós del petit cadàver a llapis i després agafà llapis de colors, en diferents tons de grocs i vermells, per acolorir-lo. Negre per a les ales i la cua. Quan ja gairebé el tenia acabat, i mirant detingudament el trist model, s’adonà que alguna cosa no quadrava en el seu dibuix. Massa sang. Girà full i començà de nou. Un altre esbós. Ara faria amb detall el bec dislocat i el crani deformat. Abans no s’hi havia fixat. Mirava successivament el model i el dibuix mentre treballava. De seguida s’adonà que no ho feia bé. Altra vegada hi havia quelcom que fallava. Era el bec! Com podia ser? Ara no el tenia trencat. Un altre full! Dibuixava com un boig i no acabava mai. Ja gairebé no necessitava el color vermell. Només hi havia uns esquitxos al vidre. L’ocell ja es veia nítidament groc rere les esquerdes de l’impacte. Més fulls! Hi va haver un moment que fins li semblà que es movia una pota. Una pota! Al principi ni les havia vist, tot era un manyoc de plomes, vísceres i sang. Un altre full! Era una bogeria. Ara estava dibuixant un animal sencer, sense traumatismes, que semblava dormir damunt el capó del cotxe. Un altre full: faria els reflexos grocs de l’ocell damunt el blau metal·litzat. Mira de nou i l’ocell ha canviat de posició. Comença de nou. S’adona que la sang ha desaparegut. Tot i ser una tarda freda d’abril té molta calor. Es treu l’abric per treballar millor. Torna la vista al model i, –horror!–, l’ocell obre un ull i li aguanta la mirada. La impressió és tan forta que li venen arcades i ha d’obrir la porta del cotxe per vomitar. Quan ja no li queda res a l’estómac, s’incorpora al seient. L’ocell ha desaparegut. Una suor freda li recorre tot el cos. Baixa del cotxe i el volta completament. Ni rastre. Es queda palplantat una bona estona. Es va fent fosc. De sobte el sent. El cant aflautat de l’oriol. Alça la vista i allà està, reposant damunt la branca d’un pollancre. És un exemplar magnífic, d’un groc intens, amb les ales i cua ben negres. Se li afegeix un altre ocell, més petit i de tons més verdosos. És la femella. Arrenquen el vol i es perden entre el fullatge.
Quin somni més estrany. Quin malson! Pertorbador i preciós a la vegada.
Es preparà un cafè i es ficà a la dutxa. L’aigua el va reanimar. Mentre esmorzava no podia deixar de pensar en l’ocell. Ho va atribuir tot a un excés de feina. Li havien encarregat les il·lustracions d’una guia d’ocells de ribera i anava molt endarrerit. Era un apassionat de l’ornitologia. Sortia al camp i feia fotografies i esbossos del natural, abans del dibuix definitiu. Es va especialitzar en il·lustració naturalista. Flora i fauna. Però el que més li agradava eren els ocells. Com que amb el dibuix no arribava a fi de mes, no deia que no a qualsevol feina i ara mateix es passava els caps de setmana en un establiment de menjar ràpid. Anava esgotat. Es va riure d’ell mateix. Necessitava unes vacances…
S’hauria d‘afanyar per no arribar tard a la feina. Va pujar al cotxe però no el va arribar a engegar. Es va quedar glaçat. Tenia el vidre esquerdat per un fort impacte. Al seient del copilot hi havia una escampada de llapis i quaderns. En va obrir un. L’oriol mort! Va passar pàgina: una altra vegada l’oriol… Va anar passant les pàgines ràpid i va veure, com en una seqüència animada, la resurrecció de l’animal. No ho havia somiat. Li havia passat de veritat. Però no podia ser… Aquell ocell no estava estabornit i es va refer com si res. Va xocar violentament contra el cotxe a gran velocitat. Va quedar literalment estampat al vidre, completament destrossat, les ales trencades, sang per tot arreu… No podia ser. No tenia cap explicació racional.
De sobte va recordar quelcom més que l’inquietà. I era que dècimes de segons abans de l’impacte va pronunciar per ell mateix aquestes paraules: “Dona’m un oriol”. Era un dels ocells que li faltaven per a l’encàrrec.
Com que no sabia què fer, va acabar anant a treballar. Aquell dissabte l’encarregada del local tenia migranya. Ell es va posar a preparar els dinars, com habitualment, mentre la mirava de cua d’ull, asseguda en un racó fosc amb els ulls tancats. La idea li va arribar com una revelació. Va córrer a buscar llapis i quadern i va començar a retratar-la sense que se n’adonés. Després de cinc minuts la dona es va aixecar i va anunciar radiant que la migranya li havia marxat com per art de màgia. Ell no va dir res, amagà el material de dibuix i va seguir treballant. Havia de pair tot allò.
Tenia un do? Podia guarir malalties? Aconseguir resurreccions? Havia de fer la prova definitiva. Se li acudí de matar un gat. A casa en tenien un… Però no podia matar-lo. Potser un eriçó? Tampoc… Un cargol? No. Era incapaç de matar una mosca. Millor buscar algú malalt, molt malalt. Ja està: la filla dels veïns, diagnosticada de càncer. Tenia els dies comptats. Ja gairebé no sortia de casa, prostrada a la cadira de rodes.
Va trucar a la porta i va manifestar sense embuts que li agradaria fer un retrat de la noia abans que morís. Els pares van posar mala cara però ella hi va accedir de seguida. Va dir que seria un bonic record quan ella faltés. Així que van començar. Va fer un únic dibuix i van quedar per a l’endemà, a la mateixa hora. La va trobar millorada, més alegre. La va tornar a retratar. Els pares feien broma que hauria de venir més sovint. Ell els va seguir la broma i van quedar que en farien més al jardí, ple de roses i petúnies. Deia que, de moment, faria esbossos i que la setmana següent passarien a fer el retrat definitiu. Volia que la millora, si és que es produïa, fos gradual. I tant que es produïa! Ell mateix ho veia comparant els seus apunts. Era evident que estava guanyant pes. El divendres es va presentar amb cavallet i olis. La tela va quedar magnífica: la Isabel asseguda en una butaca de vímet, amb un vestit vaporós estampat de margarides. Ulls blaus i galtes enceses. Ningú diria que estava malalta.
Van voler pagar-li el quadre, però ell no acceptà. Van passar uns dies i per fi el desenllaç. Estava curada! Venien del metge i ni rastre del tumor. El metge no se’n sabia avenir. Els pares ploraven de l’emoció. La Isabel reia ditxosa. Era un miracle!
I ara què? Resulta que tenia un do. Quina responsabilitat! I què n’havia de fer? De moment va repassar tota la família i amics. Els telefonà i, amb l’excusa que havia de practicar el retrat i li faltaven models, va acordar sessions amb els que estaven pitjor. La seva tieta va millorar molt del reuma. També un amic, que havia tingut un accident de trànsit, va ser donat d’alta contra tot pronòstic. A la clínica va prendre consciència del patiment aliè. Veia tanta gent malament! I ell que els podia ajudar… Quan plegava de l’hamburgueseria anava a l’ambulatori i feia, dissimuladament, apunts ràpids dels usuaris que hi trobava. Fins que es va decidir a explicar-ho a un amic metge que era el cap d’Oncologia de l’hospital. Aquest se’l va mirar lògicament incrèdul i preocupat. L’altre hi insistí. Li ensenyà tot el mostrari. L’amic s‘ho mirava esparverat. Quan va veure els esbossos de la Isabel la va reconèixer de seguida. Va ser un cas extraordinari. Ell mateix li havia donat mesos, potser setmanes de vida. Tenia un tumor cerebral inoperable i metàstasi per tot el cos. I no obstant, estava viva, ben viva. I curada. L’altre seguia insistint, tant que, al cap d’uns minuts, es va trobar amb bata, gorra i peücs dins l’UCI, fent dibuixos del pacient més crític. I de nou, el miracle. Al cap d‘unes hores ja era a planta.
Se sentia una mica alleujat perquè ara compartia el pes d’aquell secret. Van acordar que li reservaria els casos més greus de l’hospital, els pacients pels quals ja no podien fer res. Ningú ho havia de saber. Es faria discretament, des dels vidres tintats d’una sala d’observació. Als familiars els dirien que estaven provant un fàrmac experimental.
El pitjor eren els nens. Era insuportable veure’ls en aquell estat i una gran satisfacció quan recuperaven la salut i l’alegria. Li portaven també pacients de la unitat de cremats. Pell carbonitzada. Carn viva. Butllofes. Pell vermella. Pell rosada. Pell sanada.
Amb tot això ja no tenia temps de res més. Havia deixat de treballar. Enyorava els seus ocells i l’aire lliure. El seu amic havia aconseguit que el contractessin com a dinamitzador cultural del centre, per tal que tingués un sou decent. Però, de què li servia? Dinava al mateix hospital i quan arribava a casa, rebentat, s’adormia de seguida. No tenia temps per gastar ni un ral. Estava tip de dibuixar només malalts i malures. L’hospital l’estava apagant.
Fins que hi va haver l’atemptat. Uns eixelebrats van fer volar un autobús ple de gent. Hi havia morts i ferits. Per la televisió es veien imatges en directe del vehicle incendiat, ambulàncies i personal mèdic atenent els ferits. Mantes daurades tapaven cossos inerts. Ell era a casa sopant. Sabia que els portarien a l’hospital i se n’hi va anar de seguida. Urgències era un caos. Sang per tot arreu. Metges i infermeres desbordats. Crits d’auxili. No s’ho va pensar. Va agafar paper i llapis i es va posar a dibuixar el cos destrossat de la primera llitera que va trobar. Era un nen. Li faltava part de la cara i tenia el tòrax enfonsat. Hi va esmerçar molts fulls de paper fins que li va semblar que respirava. El va lliurar a una infermera i quan anava a concentrar-se en el següent, el seu amic el va apartar d’allà per dur-lo fins a un box tancat. Hi havia una dona embarassada. Estava molt greu. Si ell podia ocupar-se’n, els altres estabilitzarien la resta. Passaven les hores i es van anar organitzant. Abandonaven els morts al passadís i s’ocupaven dels vius. Quan va sortir del box, a la matinada, es va trobar una corrua de lliteres amb cadàvers. Va demanar que li portessin cafè i va posar-se a la feina. El personal estava horroritzat en veure’l reviscolant masses informes de carn picada. Quan un d’aquells cossos tornava a la vida, l’artista els l’entregava perquè l’acabessin d’atendre. A mitjanit encara li quedaven set cadàvers. Més cafè. Es va passar tres dies sense dormir ni menjar, ni beure res més que cafè. L’amic li portava més quaderns i li pregava que parés una mica a descansar. Ja només li quedaven dos morts. Un esforç més i pararia.
L’atemptat es va acabar amb zero morts i tots els ocupants de l’autobús ferits de diverses consideracions, recuperant-se favorablement. Increïble. Tots els mitjans se’n feien ressò.
Zero morts, no. Hi va haver una víctima mortal. El nostre protagonista. Exhaust, va caure rodó. Tots hi van córrer, però no el podien reanimar. Parada cardíaca. Insuficiència respiratòria. “Ràpid, un mirall!”, va cridar l’amic, amb la intenció que es fes ell mateix un autoretrat, però era inútil. Ja no tenia força a la mà. El llapis li va caure a terra de punxa. La mina es va trencar i va expirar.
Hi col·laboren La Gralla i la Institució Puig-Porret
{{ comment.text }}