Fonoll

Clara Martínez Clavell. Marata (Les Franqueses)

“Deu tenir fills petits, aquesta noia, i una festa segurament… d’aniversari? Sí, és clar, si porta espelmes del vuit i… aquests platets dels unicornios no crec que siguin per algú… dallonses… adult, coi! Cuculat i unes cerveses i patates d’aquestes que s’enganxen a les dents, però no, no em sona pas aquesta xiqueta, i mira que aquí ens coneixem tots. Potser s’ha aturat al colmado per comprar quatre coses que li faltaven, ves a saber. Què n’has de fotre, Remei… ai senyor, aquesta joventut… qui pogués tornar-hi i que n’havíem arribat a fer de festes i festetes amb els nanos i ara mira, tots vivint fora i ben lluny amb unes mosses estirades i pijes que només pensen en les seves tonterietes i mandangues i jo aquí tota sola en aquest poble on he viscut tota la vida, però on falta el meu Joan, i la Cinta, la Maria i en Mateu… ah, i la Núria… ja han passat a l’altre barri la majoria de nosaltres i a mi no crec que em quedi gaire i tampoc puc gaudir dels nets, que si un a Suïssa que si l’altre a Austràlia. Tota la vida lluitant per ells perquè tinguin bons estudis i no els falti de res i ara que estan ben preparats marxen i no es queden aquí, a prop meu, i què hi he d’anar a fotre jo tan lluny amb aquests vols que no s’acaben mai i que es fan pesaaaaaats. Ai, si es fan pesats, valga’m déu i amb aquells asientus que ja no saps com posar- t’hi al final. Només els veig un cop l’any i els meus nets gairebé ni els conec, pobrets, que amb prou feines deuen saber que tenen una àvia a l’altra punta de món… Sembla que ja acaba de pagar aquesta mossa i em toca a mi, que només porto dos tomàquets que ja no són com els d’antes, ai si…. allò sí que eren tomàquets i no els que mengem ara que ves a saber d’on venen i a preu d’or. Valga’m déu, deu si és que no es pot ni anar a comprar, ens hem tornat bojos amb aquests preus inflats i inflats. Ara la nena de la caixa em torna a dir el “bon dia, Remei, com anem?” i amb un “anar fent noia, ves… no ens en queda una altra” pago els tomàquets de seguida i cap a casa, que es fa tard.

La Remei surt de la botiga de queviures del poble, que malgrat ser petita té tot allò que necessita. Hi va cada dia i compra poca cosa, així no va carregada com una mula i té l’excusa per estirar les cames i fer que el dia sigui més curt. També s’atura al forn per comprar una barreta de pa integral i una bossa de pa sec que la Nuri, la fornera, li regala per les quatre gallines que encara té ganes de cuidar. On no va mai és al bar de la Plaça. “Què hi he d’anar a fotre amb tants homes xerrant i bevent. No se m’hi ha perdut pas res.”

Al poble no hi ha cap altre servei. Bé, sí, un restaurant de menús i brasa de caps de setmana als afores que està pensat per als turistes i que la Remei recorda que fa anys que no trepitja.

Quan surt del forn s’enfila pel carrer Pedreres, el més cèntric d’aquest poble de 500 habitants, i saluda la Joana i la Maria, dues veïnes que aprofiten el sol baix per començar a regar quatre plantes que tenen al pedrís de casa i així poden passar revista de tot el veïnat. La Remei no té ganes de fer-la petar. Llavors es faria fosc i no li agrada arribar a casa amb tan poca llum. Li fa por entrebancar-se pel camí abans no hi arriba perquè sempre hi troba alguna pedrota que si hi ensopegués es trencaria fèmurs i històries i no té ganes de patir si s’ho pot estalviar.

Les saluda amb un cop de cap i amb un “bona nit, maques” i segueix el camí cap a casa.

La Remei arriba al cap de carrer, trenca a mà dreta per entrar al camí de carro que la porta a Can Fill, la masia on ha nascut, crescut i ara envelleix sola, amb la companyia de dos o tres gats, que no tenen amo però que alimenta com pot a base de restes dels seus sopars i una mica de llet i pinso, i quatre gallines que encara li fan algun ou i companyia.

Can Fill és tota la seva vida. No coneix ni ha conegut res més ni ha sortit d’aquest poble. Amb el Joan van ser molt feliços quan els nens eren petits i feien molta vida al poble. Festes majors, caramelles, revetlles de Sant Joan al voltant d’aquella foguera al camp d’en Jep i castanyades al casal del poble. Sí que van ser feliços, sí, però la Remei prefereix no pensar-hi gaire per no entrar en un estat de nostàlgia que no s’ha permès mai.

Abans d’arribar a la portalada de casa comença a sentir l’olor de fonoll. Els marges del camí en van plens. I de cop té cinc anys i l’àvia la crida des de l’eixida: “Remeiiiiii vineee”. I ella baixa les escales interiors de Can Fill a correcuita i va a trobar l’àvia, la iaia Teresa, que l’espera amb dues oques petites a la mà que tenen hores de vida.

Els acaricia suaument el cap amb el dit índex i és tan agradable el tacte. Tan suaus i amb aquells becs tan tendres que troba tan fràgils i dolços.

L’àvia les deixa amb la resta de germanes que s’amunteguen, en una caixa de l’entrada de la masia, les unes sobre les altres buscant un caliu que ha perdut un cop la closca dels ous s’ha trencat.

La Remei agafa la mà de l’àvia i sense dir-se res van cap al bosc de darrere casa a buscar fonoll, “una herba que els agrada molt”, com li va explicar quan tenia tan sols tres anys. La iaia Teresa agafa el bastó i li dona el cistell més petit. Caminen uns metres fins que troben el fonoll, ufanós, que creix pels camins dels marges. N’arrenquen un ramet cada una, així tindran l’excusa per tornar-hi l’endemà i passar una estona plegades. I soles.

Li ve una altra alenada d’olor de fonoll. I el fonoll de cop agafa un aire molt amarg. I visualitza aquella infusió que es feia la mare cada vespre per les seves retencions de líquids i mals de panxa quan la Remei tenia set anys. I veu aquella tassa fumejant a la taula i el Pere, el seu pare, que entra, nerviós, amb les espardenyes brutes i la camisa suada i mal cordada. Arriba del tros i reclama el sopar, com un gos afamat de feia dies. I el sent: “Assumptaaaaa el sopaaaar”. I la taula parada amb un got, el porró i un plat amb alguna cosa ben calenta i acabada de servir. La Remei i l’Assumpta ja feia estona que havien sopat. I la Remei feia estona que era al llit, sense poder dormir. Però quan començava la guerra de cada nit, la Remei s’aixecava d’un bot i des de dalt l’escala descobria la part més fosca d’un pare que mai havia estimat.

Al Pere mai li agradava el que havia cuinat l’Assumpta. Sempre era dolç, salat, fred, cuinat amb poca traça o massa verd. Mai estava al seu gust. En Pere entrava al mas, a l’Assumpta se li començava a regirar l’estómac, el plat era a taula, el Pere s’asseia, l’Assumpta acabava de desparar la taula. Ell apartava el plat, a vegades l’havia arribat a llançar a terra. I després venien els crits: “No serveixes ni per fotre un bon sopar, collons de dona. Arribo a casa cansat i afamat i només veure aquestes merdes que cuines ja em passa la gana. Bah!”. I més endavant vindrien les bufetades i algun cop.

I la infusió de fonoll quedava allà, sola i al bell mig de la taula. I així cada nit durant gairebé dos anys. Fins que l’Assumpta va dir prou i un dia, sense voler, va cremar el braç del Pere amb un plat fumejant a més no poder. Sopa de fonoll amb crostons de pa. Ni ella se l’hauria menjat aquella sopa.

Aquella nit la Remei no l’oblidarà mai. La té clavada a la retina i al mig del cervell i encara veu als seus pares discutint al mig de la cuina mentre ella ho observava darrere la porta. El pare, escaldat i amb tota la camisa molla de la sopa de fonoll, va llançar la cadira a terra i va dirigir-se a l’Assumpta. Va alçar la mà i per primera vegada la seva mare va aturar el cop agafant-lo fort pel canell, entre llàgrimes i aquells ulls encesos de ràbia que mai li havia vist. La ràbia no era feta per a l’Assumpta. Però li va sortir i l’avi va arribar, de cop, i enfurismat va alçar la mà i li va clavar els cinc dits de la mà a la cara del Pere acompanyat d’un “fill de puta fot el cap d’aquesta casa ara mateix. Ja n’hem tingut prou”.

El Pere, en xoc, va sortir esperitat i va marxar de casa amb la cua entre cames. Les males llengües diuen que s’entenia amb la Maria de Cal Nen. Si més no, l’Assumpta i la Remei no en van saber mai més res. Com si se l’hagués empassat la Terra. Tal qual.

Va ser llavors quan l’avi va agafar les regnes de nou de Can Fill per poder tirar endavant la vida de l’Assumpta i de la Remei.

La Remei va agafar el telèfon i va trucar al jardiner, l’Isidre, que li ve de tant en tant per arreglar els quatre presseguers que té al pati i passar-li la desbrossadora pels marges quan vol que la casa faci goig.

–Isidru, maco. Que podries venir demà? Sí, sí, demà. No, no… no has d’esporgar res. Mira veuràs, tinc els marges plens de fonoll. Sí els del camí de l’entrada de casa. I el tinc ben avorrit, aquest tros de plantota. Massa anys he aguantat amb el collons de fonoll… A les 9, sí, com sempre. Quedem entesos llavòrens, oi? Molt bé. Adéu, adéu”.

L’endemà, l’Isidre va arribar puntual, com sempre. I sense gaires preàmbuls va saludar la Remei i va agafar la desbrossadora del cotxe.

Quan feia pocs minuts que havia començat a desbrossar els marges, la Remei va tancar els ulls i l’olor del fonoll tallat era cada cop més intensa. Se li ficava per cada un dels narius del nas i va començar a notar les primeres llàgrimes que queien a raig i li arribaven als llavis.

Els crits del pare, el so de les bufetades cap a la seva mare i els mals de panxa van començar a diluir-se i semblava que s’anaven fent petits i més petits i deixaven pas a les sortides amb l’àvia per anar a buscar menjar per les oques acabades de néixer. De cop va recordar que allà, a Can Fill, malgrat tot, també hi havia sigut feliç. Molt feliç.