A la Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic), el proper mes de novembre, serà una de les poques representants de la narrativa catalana. Marta Orriols (Sabadell, 1975) s’ha guanyat a pols un lloc en les preferències dels lectors des que va debutar ara fa encara no 10 anys. El seu darrer èxit és ‘A l’altra banda de la por’ (Ed. Proa). Abans, va haver-hi èxits indiscutibles com ‘Aprendre a parlar amb les plantes’ (Premi Òmnium de 2018) o ‘La possibilitat de dir-ne casa’.
Va passar poc temps des de La possibilitat de dir-ne casa, publicat l’any 2023, i aquesta novel·la. Es va gestar durant aquest interval de temps?
Sí, crec que si un es dedica a escriure i té idees, val la pena treure-les en aquell moment. Mai no saps si allò arribarà a bon port o es quedarà en un calaix. És veritat que feia poquet que havia tret l’anterior novel·la, i em van venir ganes d’escriure sobre una sensació concreta que surt aquí.
Encara no fa una dècada que la vam conèixer amb aquella Anatomia de les distàncies curtes (Ed. del Periscopi, 2016). Tenir èxit, ser llegida, devia ser un d’aquells somnis que un no s’atreveix ben bé a dir en veu alta…
Ni ho pensava. Sempre he estat molt a prop dels llibres, de la lectura i escriptura. Escrivia per a mi però mai no havia pensat a dedicar-m’hi, mai. Al contrari: m’agradava l’altra banda, volia ser editora. Es van creuar moltes circumstàncies de la vida, i he acabat escrivint. Encara ara, quan veig el caliu que hi ha en el moment que anuncies un llibre i de les xarxes comença a sortir gent que no coneixes de res amb ganes de llegir-lo, em sorprèn. És una sensació com irreal, com si li passés a un altre, però molt bonica.
Aquesta mena de comunitat que s’ha creat al seu entorn no passa amb tots els escriptors.
Em costa de veure-ho, des de dins. Però me n’estic adonant amb aquesta novel·la. Va ser esperada, i vaig tenir realment aquesta sensació.
Parlem de la Joana, la protagonista. O millor dit, que parli ella mateixa: “A la seva edat, les vides estaven poc o molt encarrilades. I estar encarrilada a la vida equivalia, bàsicament, a tenir cobertes les necessitats afectives”. Ella potser en té d’altres de cobertes, de necessitats, però les afectives, no.
És una dona que té privilegis i n’és conscient. Avui en dia tenir són privilegis tenir un pis de propietat o una feina en una institució pública. Té dos fills adolescents que més enllà de ser adolescents no tenen cap mena de problema, i és una dona separada però manté una relació molt bona amb el seu exmarit. Però crec que li falta autonomia per gaudir d’aquests privilegis, que això passa a vegades. I és conscient que el món al seu voltant és un desastre, i que hi ha gent amb situacions greus, cosa que la fa sentir culpable. Sí que és veritat que al llarg de tota la novel·la hi ha un sentiment de solitud: he volgut fer un personatge solitari. És una solitud buscada, no dramàtica, però crec que ens caracteritza una mica a tots avui en dia.
La solitud. I les pors, que són en el títol mateix. En el nostre món són diverses, i qui més qui menys, tothom en té.
Al llibre crec que es veu bé com aquestes pors personals, que a vegades són del tot irracionals i autoimposades, crec que cada vegada més venen imposades per unes pors col·lectives, de fora. Hi ha un discurs constant de la por en la societat, i això no és bo perquè ens fa molt vulnerables i ens immobilitza. La por cap a allò que ve de fora, que és diferent, aquesta amenaça de conflicte… són situacions que hi han estat sempre i a les quals ara se suma l’amenaça climàtica. Aquest deteriorament del món de fora ens està traspassant a nosaltres, personalment, per primera vegada. Diria que no soc l’única que sent això que hem anomenat com a ecoansietat. Sembla que a l’hivern es calma una mica però quan arriba l’estiu en què tot crema, el món crema, es fa molt present. I comença a afectar-nos. La Joana, en aquest sentit, és una dona travessada per moltes pors que li venen de fora, a més del seu caràcter, de les que porta internes.
Al començament sorprèn el lector amb un cadàver, un assassinat. Després l’argument no avança per aquí, vostè no ha volgut fer un thriller. Era per crear justament angoixa en la Joana?
Sí, li crea angoixa, perquè passa sovint. A la novel·la surten dues o tres d’aquestes notícies terribles, i totes són reals. Jo obria el diari i em trobava amb això. Encabim les nostres vides en una normalitat absoluta, i just al costat potser han assassinat un home i l’han deixat esquarterat en un contenidor Arribar a la maduresa i ser-ne conscient és veure que el món no és ben bé aquell lloc que tu esperaves i prou, són moltes altres coses.
Com a mare d’adolescents, tal com ens explicava abans, té la preocupació pels fills…
En aspectes emocionals, del gran, i en els més pràctics, del petit. Que no els passi res, que quan surtin de nit… És inherent a la maternitat.
Té una feina poc habitual. És una especialista en conservació preventiva al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Em semblava interessant per relacionar-ho amb les pors. Al museu conserven obres, algunes de les quals tenen més de mil anys d’antiguitat, i les conserven pensant en el futur. Em semblava preciós el contrast amb el fet de sortir del museu i veure que el món s’està esfondrant. El dia que em va venir la idea del llibre era això: un dia de calor extrema de juliol a Barcelona, que sortir de passejar-me tan tranquil·la pel MNAC, i al sortir hi havia un petit incendi a la muntanya de Montjuïc. Hi havia l’helicòpter, el fum, l’ambient enrarit amb aquella calor… que curiós veure com es desfà el món a fora, i a dins estem conservant el passat. Aquest diàleg va ser l’espurna: no sabia de què aniria la novel·la, però necessitava escriure sobre això.
El temps “etern i quiet” a la feina de la Joana, la remor a fora. A dins té un propòsit, una cosa sagrada que té a veure amb la transmissió.
És una aclucada d’ull a l’art, aquí centrat en la col·lecció del MNAC, però que es pot extrapolar a qualsevol expressió artística. Hi ha aquesta transmissió, la sensació que mires l’art del passat amb els ulls del present, un diàleg amb el temps. Els museus són espais on un es pot aturar, unes càpsules del temps on podem reflexionar sobre coses com aquesta.
Les seves novel·les, en aquest sentit, també demanen una lectura pausada. No són relats on passin coses constantment, a ritme trepidant. Hi passa la vida…
És una narrativa que vol una certa paciència, perquè fa aturar el lector, el fa entrar en pausa. I penso que és important, en un món on tot va tan de pressa, on des que ens llevem fins que ens n’anem a dormir la informació ens va omplint, gairebé sense cap mena de sentit. Per això és important saber entrar en textos, en músiques, en pel·lícules que t’aturin. Volia que el lector estigués acompanyant la Joana tota l’estona des de la calma, per poder entendre-la bé, i per aquesta mateixa necessitat d’ella d’aturar-se i trobar-se, de mirar enrere i entendre què ha estat la seva vida i la que li pot quedar al davant. Que el lector ho sentís així també.
Potser una de les coses extraordinàries que li passen a la Joana és trobar-se a Barcelona amb una persona amb qui va tenir una relació sentimental, una vegada, al Japó. El trasbals que li provoca aquesta mena d’aparició, que la trasbalsa en el moment en què precisament mira d’endreçar-la.
És que la vida també és caos. I l’amor, un dels seus motors. L’amor i la por semblen molt diferents però en el fons estan força relacionats. Tenia ganes de reflexionar sobre l’amor. No tant d’escriure una història d’amor i veure si acaba bé o malament, sinó més aviat deixar-me anar i posar sobre la taula tipus d’amor. Estem acostumats a narrar l’amor d’una manera concreta, agafem unes idees i les anem seguint una vegada i una altra… Aquí és parla d’un amor fraternal, el que hi ha amb l’exmarit: s’estimen molt encara, però no poden viure junts, és una altra manera d’estimar. S’han separat, són amics i tenen dos fills en comú. I hi ha aquest altre amor, més apassionat. El que passa és que són dues persones que ja tenen certa edat, abans d’arribar als 50, i ja saben moltes coses de l’amor. A una persona sola com la Joana, si li arriba l’amor en aquest moment, què fa? Som en una època en què les coses les tries tu, fins i tot les parelles, però ella encara creu en les coses fortuïtes, en trobar algú.
Ell apareix d’una manera totalment fortuïta…
Però saben tantes coses de l’amor, que ells mateixos es frenen. Pensen que si ho tiren endavant, potser cauen en una relació banal. No explicarem què passa…
A l’altra banda de la por també conté un cant a l’amistat. Hi ha una amiga de la Joana en qui pot confiar sempre. “La virtut de l’amistat, el benestar”.
Va variant amb els anys, l’amistat. Al principi és una cosa més de diversió, i de tenir els amics a prop quan hi ha mals moments. Quan et fas gran te n’adones que és una pota més de la teva vida. La Joana té amb qui sentir-se bé, compresa, encara que l’altra potser no li digui exactament el que vol sentir. Però és algú amb qui pot parlar. L’amistat és una de les relacions social que encara no hem fet malbé, que no li hem posat contractes pel mig. M’agradaria escriure més sobre l’amistat.
La vida quotidiana és la matèria literària de les seves novel·les.
Tinc la necessitat d’escriure de manera absolutament realista. M’obsessionen les persones des d’un punt de vista potser antropològic. Tots nosaltres tenim una història, una novel·la. M’agrada escriure sobre persones ordinàries que fan coses ordinàries i crec que tenen potencial. Crec molt en el llenguatge literari de la quotidianitat. També m’agrada molt, com a lectora, trobar la vida al centre de la novel·la. Potser a vegades t’expliquen històries que són bones literàriament parlant però després ni les recordo. Les històries grandiloqüents m’aparten. En canvi, em crea més empatia una història propera, que potser no és el que em passa a mi però puc entendre aquell personatge perquè viu el que potser jo mateixa estic vivint.
