Cristina Orti Segarra. Granollers
Les 09.20. Merda! Com pot ser que sempre se’m tiri el temps al damunt? M’he llevat que encara era fosc i al final em toca córrer. No ho entenc, de veritat. D’acord. Menteixo. Sí, ho entenc. És ficar-me a la dutxa, amb l’aigüeta calentona i… se’m para el temps. Què voleu que us digui! Sempre em dic a mi mateixa: “Paula, una dutxa de cinc minuts”. Però quan me n’adono, porto més de deu minuts sota l’aigua, amb els ulls tancats i pensant en coses tan transcendentals com que caldria fer una repintada al sostre del bany per evitar les maleïdes taques d’humitat.
M’estrenyo bé la cua, em poso les meves Converse roses, llanço les claus i el mòbil dins de la meva tote bag, en la qual es pot llegir “Xino-xano”, i penso que justament això és el que no puc fer ara si vull arribar a temps a la meva cita.
Surto al carrer i quedo ben enlluernada. Fa un dia preciós. Sembla que la dita de maig arribat, gec descordat és certa. Em lamento per no haver agafat les ulleres de sol, fins que, un minut més tard, m’adono que les porto al cap fent la funció de diadema.
Camino a pas ràpid en direcció a la Porxada, on he quedat amb la Martina a les 09.30. Fa dies que no ens veiem i ens hem d’explicar les darreres novetats. El mòbil està bé per no perdre el contacte, però res com una trobada per fer un bon safareig, o per pixar-nos de riure amb les absurditats que ens arriben a passar. Tot i que últimament el tema estrella de la Martina és el seu casament. Només queden dos mesos i està dels nervis. En Lluch, el seu xicot, l’ajuda, però ni molt menys al nivell d’autoexigència d’ella.
Arribo a la Porxada a les 09.35. Bon rècord! Només cinc minuts tard. Miro per tota la Plaça i no veig la Martina. Això sí que és estrany. Ella és de les que arriben cinc minuts abans.
De cop, em sona el mòbil. Veig el nom de Martina en pantalla.
–Ei cuca, què passa? –pregunto sorpresa.
–No t’ho creuràs, Pauli, tia! –respon quasi plorant.
–El què?
–M’han trucat de la botiga del vestit. Es veu que tenen dos vestits iguals per fer arranjaments, i sense voler han barrejat les mides, i ara no saben quin és el de cada núvia. Així que em demanen que m’hi apropi ara, en un moment, per tornar a emprovar-me’l. T’ho pots creure?
–Ostres, Martina, m’havies espantat!
–És que no et sembla per espantar-se? Imagina que em donen el vestit d’una altra noia!
–Però no ha passat, Tineta! I et demanen que hi vagis per solucionar-ho. Ves-hi! Que jo faig una volteta pel centre i me’n torno cap a casa.
–És que em sap molt greu, fa molt que no ens veiem.
–Hi ha més dies que llonganisses. Corre!, que com et tanquin la botiga per culpa meva no m’ho perdonaré mai.
–Et truco quan surti de la botiga i si encara estàs voltant fem un vermutet a La Fonda, sí?
–D’acord. Vinga! Que no arribes!
Penjo la trucada amb un somriure als llavis. Camino, millor dit, passejo, fins que arribo a la plaça de l’Església. I quina casualitat! Just entra una núvia agafada del braç de qui deu ser el seu pare o, en qualsevol cas, un dels homes més feliços en aquest moment. Faig una foto i li envio a la Martina: “Aquesta seràs tu ben aviat!”.
Continuo fins arribar a una de les terrassetes des de la qual podré gaudir com a espectadora en primera fila de la sortida dels nuvis i de tots els seus convidats. Digueu-me tafanera, no em sentiré ofesa. És una realitat com un temple! No us negaré que veure una núvia em produeix una sensació agredolça. Veure la felicitat dels altres sempre és bonic, però també et fa reflexionar sobre la teva pròpia felicitat. I en moments així sempre hi penso: què passaria si ens donéssim una segona oportunitat en Raimon i jo? En Raimon va ser el meu xicot durant quatre anys. Ens vam conèixer a segon de carrera, ell era l’amic d’un amic d’una amiga. Ens vam caure bé des del minut u, i a la setmana ja sortíem junts. La nostra relació sempre va ser perfecta. Potser massa. Tant, que quan les coses es van posar un pèl magres, cap dels dos va saber reconduir la relació i vam triar l’opció més fàcil: deixar-ho córrer.
Han passat tres mesos ja, i no hi ha dia que no pensi en ell. Després de quatre anys junts, hi ha massa records, massa coses que et recorden a aquella persona: una cançó, una olor, una pel·lícula, una peça de roba, un menjar… Sé que a ell li passa el mateix. Ho sé perquè el Lluch és el seu amic (l’amic de l’amic…), i l’hi va dir en el darrer sopar que van fer: “Encara l’estimo i no entenc per què no estem junts”.
Jo tampoc ho entenc. I de sobte, tinc la immensa temptació d’enviar-li un missatge. Agafo el telèfon i miro la pantalla en silenci, com esperant un senyal que em confirmi que estic fent allò correcte. Obro el WhatsApp, i busco la seva foto de perfil. De cop allà hi és, el senyal. El que necessitava per saber que faig el correcte. En Raimon ha canviat la seva foto de perfil, i on abans apareixia una fotografia seva pensatiu, ara hi ha una fotografia de les illes Medes. Sé que d’alguna manera és la seva forma de dir-me que pensa en mi, i en tots els capvespres que vam passar estirats a la sorra veient les illes per una banda i el sol marxar per l’altra.
I sense donar-hi més voltes, em llanço: “Hola, Raimon, com va tot?”. Com va tot? Es pot ser més simple? No hauria estat millor, Raimon, et trobo a faltar? En qualsevol cas, missatge llançat, ara només cal esperar la seva resposta.
I en aquestes estic quan, de sobte, apareix una velleta pel meu darrere.
–Hola, bonica, et fa res si m’assec amb tu? Estan totes les taules plenes.
Aixeco el cap i veig que és cert, en els darrers minuts han començat a omplir-se totes les taules. Parelles, famílies, amics… tothom aprofita el dia tan maco que fa per esmorzar a la fresca.
–Sí, sí, segui, segui –li dic a l’àvia, una dona que rondarà els vuitanta.
La dona s’asseu, i mentre l’observo. Va molt arregladeta, amb una faldilleta pel genoll de color verd oliva, una brusa marró clar i una americana a joc amb la faldilla. Porta els cabells agafats amb un passador del mateix verd que la roba. Va maquillada, però sense excessos. Una mica de pintallavis, i una miqueta d’ombra d’ulls. Li observo les mans, unes mans que, de ben segur, amb cada arruga podrien explicar una bonica història viscuda. Veig que porta anell de casada.
–Em sap greu si et destorbo, em demano un cafè i marxo –em diu l’àvia.
–No pateixi, de veritat. No espero a ningú, o sí… –responc mirant el telèfon.
–Esperes una trucada important? El teu xicot?
I de cop aquella àvia, amb una mirada tan dolça i tan plena de calma, em provoca un atac de confiança.
–Espero resposta del que “era” el meu xicot.
–Vaja. I què va passar perquè ja no ho sigui?
Just ve el cambrer a prendre nota. Un tallat i una aigua, demanem.
–Tonteries –continuo responent a l’àvia–, malentesos suposo. Donar per fet que l’altre ja sap el que sentim.
–Aix! Com t’entenc… A mi em va passar el mateix amb el meu Franciscu, que al cel sia –diu l’àvia mirant al cel–. Mira! Ell treballava de xofer d’uns senyors de molts diners aquí Granollers, i jo cada dia passava per davant seu per anar a les classes de costura. Ens miràvem. Ai, Verge Santa com ens miràvem! Jo, quan li veia els ulls clavar-se en els meus, em moria de la vergonya i em posava vermella com aquella pilota –diu assenyalant la pilota d’unes nenes que juguen a la plaça–. Però l’un per l’altre, cap deia res. Eren altres temps, també és veritat. Però saps al final qui va dir la seva?
–Ell? –pregunto encuriosida.
–Doncs no! –exclama l’àvia somrient–. Jo! Aquí on em veus, va arribar el dia que vaig dir: aquest no se m’escapa, com que em dic Pepita! I al passar per davant seu, vaig fer veure que em queia un ral. Ell es va ajupir a agafar-lo i me’l va donar. I en guardar-lo al moneder, li vaig donar les gràcies i em va demanar com em deia. Ell va dir que es deia Ciscu, i em va preguntar si voldria anar a fer un volt aquella mateixa tarda, quan plegués de la feina. Jo em vaig fer la interessant dubtant, però em moria de ganes de dir-li que sí! I aquella mateixa tarda va anar a buscar-me a casa meva, va conèixer els meus pares, i mai ens vam separar fins que Déu ho va voler fa dos anyets.
–Ai, quin greu… –li dic sincerament commoguda amb la seva història.
El cambrer ens porta les begudes, i tant la Pepita com jo fem un glop ben llarg.
–No passa res. La vida és així. Hem d’anar deixant lloc als que venen, que aquí no hi cabem tots! –riu la Pepita–. Per sort, no em vaig quedar sola. Tinc la meva filla, la Glòria. És un àngel, de veritat. Des que va morir el seu pare que em cuida tant… estic tan orgullosa d’ella. Perquè no és fàcil criar un fill, eh? Tu encara ets molt jove! Però el dia que tinguis un fill, veuràs que tot gira al seu voltant. Però la meva Glòria sempre va ser un tros de pa, ja de ben petita. Ella i el Franciscu són els amors de la meva vida.
La Pepita s’acaba el tallat gairebé com un xarrup i s’aixeca d’un bot.
–Ja marxa? –li pregunto amb certa tristesa. Reconec que la conversa em tenia ben distreta.
–Sí! Haig d’anar a buscar la meva filla, que avui ens toca mirar sabates noves.
I amb un somriure, acomiado la Pepita. M’acabo l’aigua i marxo cap a casa. La Martina no m’ha dit pas res, així que imagino que deu estar ben atabalada amb el vestit. I jo, la veritat, tinc ganes d’agafar el sofà i fer la mandrosa.
Una setmana més tard, aconseguim trobar-nos la Martina i jo. Just m’està explicant tota la peripècia del vestit quan de lluny veig la Pepita. Va acompanyada.
–Un segon, Martina –li dic deixant-la un moment amb la paraula a la boca–. Torno de seguida.
I m’apropo a saludar l’àvia.
–Bon dia, Pepita!
La Pepita no es gira, però sí que ho fa la senyora que l’acompanya.
–Hola, bonica, que la coneixes? Ets de la llar d’avis?
–No, no –responc–. Ens vam trobar fa uns dies compartint taula per fer un cafè.
–Mare? Què vas fer el dia que et buscàvem? –pregunta la senyora que l’acompanya.
–Ets la Glòria?
–Sí… –respon dubtosa–. Com saps el meu nom?
–La teva mare em va parlar de tu.
–Com dius? –se sorprèn la filla.
–La teva mare. La Pepita –dic assenyalant-la, una mica sorpresa que no respongui a la nostra conversa–. Em va dir que tant tu com el teu pare, en Franciscu, sou els amors de la seva vida. Més maca! –exclamo contenta de recordar el que la Pepita xerrava feliç de la seva família. De sobte, la Glòria trenca a plorar.
–Perdona, he dit res mal dit? És pel teu pare? –pregunto amb preocupació. No pensava pas provocar aquesta reacció, sinó ben al contrari.
–De debò la meva mare et va dir això? –pregunta la Glòria, eixugant-se les llàgrimes i acariciant la cara de la Pepita, que la mira somrient.
–Sí, però no entenc… –pregunto mirant les dues dones que es somriuen l’una a l’altra.
–La meva mare té Alzheimer –continua la Glòria–. Fa anys que no em reconeix. Però saber que et va parlar de mi… –la Pepita li acarona la cara, i somriu, però no diu res.
–No ho sabia… –murmuro–. Ella… Semblava tenir els records tan vius…
–De debò?
–Em va dir que estava molt orgullosa de la filla que havia criat, que era un àngel.
I trencant aquest moment tan intens, sento la Martina, de qui m’havia oblidat per complet, cridar-me.
–Em sap greu, però haig de marxar –lamento dir a la Glòria.
–No pateixis. Avui m’has fet més feliç del que creia que podia ser.
I amb aquella cara de felicitat i tendresa, marxo cap on és la Martina.
De cop sento una veueta cridar-me:
–Nena!
Em giro i veig la Pepita mirant-me.
–Espero que el teu xicot et truqués!
I amb un somriure d’orella a orella, afirmo amb el cap i marxo caminant amb la Martina, sabent que la Pepita sempre serà algú especial.
Hi col·laboren La Gralla i la Institució Puig-Porret
{{ comment.text }}