La seva mirada es perdia enllà del finestró, que algú va pintar de color blau marí des de fa molt temps. Li començava a faltar color. Es notava el pas del temps, i la deixadesa del manteniment.
Aleshores la fusta tenia unes ratlles sense color que ens parlaven del pas dels anys. Perquè els anys no perdonen mai, i a vegades són una llosa que no et deixa fins al final de tot. I la Teresa sap que tot ha passat, i que la seva vida només té sentit a dins d’aquelles parets que ella estima profundament, perquè són el seu passat feliç, i els records que té guardats ben endins.
Allò ho feia cada dia. Era una acció que repetia constantment. La Teresa es posava mirant el mar a primera hora del matí, al voltant de les 7, quan s’endevinava el sol a l’horitzó. A la taula, amb un hule descolorit que mai sortia del seu damunt, amb unes roses pintades i imperceptibles, hi posava la seva immensa tassa de llet, amb un petit raig de cafè acabat de fer per aquella vella cafetera de tota la vida. Hi sucava qualsevol pasteta o uns trossos de pa que havien sobrat del sopar el dia abans. Mentre rossegava el pa sucat, amb les quatre dents que li quedaven, la Teresa mirava el seu mar. Enllà d’enllà. Ja era ben entrada de fosc. Només es veien unes petites llums a l’horitzó. Eren les barques dels pescadors feinejant ben endins del mar. Aquella hora del captard eren gairebé imperceptibles, però la Teresa les intuïa ben enllà d’aquell mar de color de plata vella.
Mirava aquella platja de la seva jovenesa, encara una mica primitiva, silenciosa i solitària. Era el mes de gener. Feia fred amb la finestra oberta. Però a la Teresa li agradava aquella mena de fred. Li recordava les llargues nits amb en Vicenç al costat remenant els branquillons del foc de la xemeneia, amb la manta de quadres als peus. I encara li agradava més quan bufava aquella petita tramuntana, com una mena d’udol de llop, i el temps es barrejava amb un estrany joc, entremig del soroll de les onades, repetitiu i avorrit, i aquell vent que aixecava la sorra de la platja i feia anar d’un lloc a un altre les fulles que quedaven dempeus dels quatre plataners del carrer de dalt.
La Teresa seia en una vella cadira de boga, esfilagarsada del cul. Una cadira que es moria de vella, que ja s’hi havia assegut la seva àvia feia qui sap el temps i els anys.
Ara la Teresa ja ha perdut aquella vitalitat d’anys enrere. Fa només unes dues setmanes, el 22 de desembre, en va fer 86. Diu que ja ho ha viscut tot a la seva vida. Els anys li han passat factura. Li costa de pujar les rampes del carrer de l’església, i la baixada fins a la platja. Quan arriba a la petita plaça de les Teranyines s’asseu a un banc i reposa una mica abans de la baixada cap al Canadell. Els genolls diu que li fan un mal terrible. Quan només tenia 50 anys li van posar una pròtesi al genoll esquerre, perquè va caure de la moto un dia que havia plogut i el terra era moll. I ara li costa caminar. Ara l’haurien d’operar de l’altre genoll, però ella diu que ja n’hi ha prou. I diu que ja passa com pot, i que ja prou d’operacions.
La Teresa es va casar amb en Vicenç l’any 1950. Només tenia 20 anys. I en Vicenç en tenia set més que ella. Però es va casar enamorada, amb aquell vestit blanc que li va fer la seva germana modista, que tenia un petit taller a la carretera de Bàscara.
En Vicenç va morir a dins d’aquella casa de la platja ara fa cinc anys, dins aquella habitació de matrimoni amb una finestra que també donava a la platja. Però va patir sis anys més a dins del seu llit, gran i vell, amb uns crits que s’escoltaven de la llunyania del mar.
Van tenir dos fills, en Ramon i la Carmeta. Però els fills no hi són. En Ramon és a Girona. Va estudiar la carrera d’Informàtica, i està ben situat en una empresa de Sant Gregori. I la Carmeta es va casar amb un noi de Figueres. Els costa molt de venir a veure la Teresa. Tothom té feina. Tots tenen la vida resolta. I anar a Calella a l’hivern no els fa massa gràcia. A l’estiu ja és una altra cosa. Però els costa molt trobar temps per anar a veure la mare.
Tots dos són enllà, fent la seva vida. Cada dos o tres mesos, o l’un o l’altra fan una escapada per veure la Teresa. Mai volen anunciar la visita, perquè no saben quan podran venir. Mentre la Teresa es trobi bé, anirà fent tota sola a la seva casa de la platja, que van comprar amb en Vicenç des de feia una eternitat.
Però cada vegada a la Teresa se li fa més llarg el temps que tarden a venir a veure-la. En Ramon no es va casar. I la Carmeta no té fills. I la Teresa troba a faltar els nets. Li fan molta falta per donar-li una mica d’alegria quan la venen a veure.
Aquell mes de gener no havia plogut cap dia. Aquell matí era fred, amb el cel enterbolit per una boira que s’estenia per les cases de la platja i anava passant amb placidesa davant la casa blanca de la Teresa tot el matí. Allò no semblava pas un poble mariner. Als hiverns la platja no sembla pas la mateixa dels dies de calor de l’estiu, atapeïdes d’una gent estranya, buscant una mica de sorra i un tros d’aigua salada. I aquell sol agressiu i agosarat.
Tot convidava al recolliment i el record, i era tot una mena de monòleg que recuperava el llenguatge de totes les petxines de les roques properes. Als mesos d’hivern aquell poble sembla que queda encongit i reculat en el temps, amb una vida immersa en un somni ple de placidesa, i els pocs habitants s’han de conformar amb el cant esperpèntic de les gavines que xisclen cada matí i les onades d’aquella mar immensa, que no s’acaba mai, i que només bressola amb força la tramuntana.
Algunes nits la Teresa ha de baixar del llit per tancar més bé els porticons blaus, perquè aquell vent els bandeja sense parar, amb un grinyol que no para en tota la nit, i a vegades diu que no la deixen dormir.
Però ella diu que allò és el seu vent, i l’estima i el respecta. La tramuntana és un vent sagrat i noble.
Digueu-ho a la gent d’allà dalt, aquell Empordà enamoradís, què en pensa del seu vent màgic. Ho va dir el poeta Fages de Climent al seu Crist de la tramuntana: “Braços en creu, damunt la pia fusta, Senyor, empareu la closa i el sembrat, doneu el verd exacte al nostre prat, i mesureu la tramuntana justa, que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat…”.
La Teresa el sabia bé, aquest poema. Cada dia, al començar la seva emissió, Ràdio Figueres el tenia sempre present: “… mesureu la tramuntana justa”. Quina frase més bella! Quin amor a la terra que tenen aquestes paraules!
I la seva àvia Rosa, la més vella de les àvies de la comarca, el tenia sempre present en una oració que deia invariablement abans d’anar a dormir, a la seva casa pairal de Bàscara, a prop del Fluvià. Acabada l’oració, agafava la seva bossa de fer mitja, com un íntim tresor del seu treball, i es tancava a la seva habitació fins a la sortida del sol de l’endemà. Es llevava a trenc d’alba, només veure el primers raigs del sol, i feinejava tot el matí. Abans del sopar, ella i el seu germà munyien les quatre vaques i treien els fems. L’àvia ho controlava tot. Sabia els litres de llet, quan venia el camió, i quan tocava l’hora de la menjadora.
A mitja tarda era el moment de situar-se a la finestra i comptar els cotxes que passaven per la carretera nacional de Girona a Figueres sense parar. Cada dia passaven més cotxes per aquella carretera.
Quants records que li porta aquella velleta rondinaire, vestida amb aquell gipó negre des de la mort del seu home! Sempre al costat del festejador, fent mitja, i comptant cotxes sense parar.
Amb només 20 anys la Teresa es va casar amb en Vicenç, un noi de Calella, guapo i ben plantat, amb un aire fatxenda, que la va enamorar ben aviat. En Vicenç arreglava bicicletes i a l’estiu, amb l’arribada del turisme, es guanyava molt bé la vida. Uns anys més tard es van poder comprar aquella caseta blanca davant la platja del Canadell.
I ja tenim la Teresa en aquella caseta davant el mar, a primera línia de la platja. Aquell mar tan gran i tan ple de somnis i d’aventures sense fi. El mar de les barquetes blanques amb ratlles vermelles, amb aquells noms de dona cadascuna d’elles: l’una es deia Elvira, l’altra Núria, i encara n’hi ha una de petita que el veí li va posar “àvia Rosa”, com l’avia de Bàscara. I la Teresa va quedar sorpresa d’aquells porxos del Port Bo que la van deixar sense alè el primer dia. Com li agradava passejar amunt i avall de la seva ombra els dies d’estiu! Cada tarda la seva vista es perdia fins a la Punta dels Tres Pins i la Punta de la Torre, ben a la vora de casa.
No li va costar massa el canvi. De fet, tot allò que veia era aquell mateix paisatge de l’Empordà, ple de turons suaus, de prats verds i de casetes blanques, i de masos escampats per arreu. Era el seu paisatge que arribava fins a tocar l’aigua de la mar.
Només trobava a faltar la tranquil·la vida del pagès de terra endins. Sense aquella allau de gent de l’estiu de Calella. Allò sí que l’atabalava, a la Teresa.
Que diferent l’hivern del poble mariner a aquell que en pocs mesos es convertirà en un formiguer humà! La Teresa no voldria que vingués mai l’estiu. No pot suportar tanta gent de fora, amb els seus cotxes, els seus gossos, amunt i avall d’aquells carrers estrets, buscant aquell sol tan maleït i tan golafre.
Però aquell dia era un dia molt gris, amb aquells colors d’un gener que semblava que tot havia d’acabar-se amb pluja, però no hi havia manera de ploure. I, com sempre, la Teresa estava sola aquell matí, davant aquell mar platejat, mogut per una mica de garbí, que a estones semblava més fort que altres dies.
Amb la tassa de cafè i llet a la mà, es posa davant de la finestra i mira el seu mar, color de plata vella. Ja s’ha acabat la pasta diària que és el seu esmorzar de cada matí. Deixa la tassa damunt l’hule i novament mira el mar, i el cel gris, i aquelles onades que no paren mai. Amunt i avall, amb aquell soroll monòton i enyoradís.
A vegades, quan es posa davant la finestra, a la Teresa li agafa una mena de nostàlgia del passat. Potser és la solitud. Potser són aquells 86 anys que pesen com una llosa damunt seu. Potser són tots els records que li venen de sobte.
Els finestrons de color blau fosc, que va pintar en Vicenç fa ja una eternitat, es mouen sense parar, i fan un soroll de mil dimonis. Avui no els ha posat aquell ferregot que els frena quan ve la ventada.
Avui la Teresa, asseguda a la seva vella cadira de boga, segueix mirant el seu mar, com cada tarda. Aquella cadira la va portar de la casa de Bàscara. Era la mateixa cadira on seia l’àvia Rosa, mirant els cotxes de la carretera. Li porta molts records, aquella cadira! En Vicenç no la volia posar al menjador. Deia que era vella i la volia llençar. Però la Teresa l’ha conservada sempre. I ara mira el mar asseguda a la vella cadira de boga, plena de filagarses.
Aquell matí de gener, gris i trist, amb un mar i un cel de color de plata vella, la Teresa mirava el seu món en el marc del finestró blau fosc. I plena de nostàlgia, sense dir res, va fer un llarg sospir i va veure com s’escapava la vida per aquell forat de la finestra, on només hi havia aigua i més aigua davant seu.
Només al fons de l’horitzó, però molt lluny, una petita llum intermitent de color vermell li va donar una mica d’esperança. El far de l’escullera li deia que no es podia rendir mai, i que la vida havia de ser viscuda amb tanta intensitat com pogués fer-ho, cada dia dels seus dies. Malgrat els anys i la solitud. Malgrat tot.
La Teresa, aquella tarda de gener, grisa i freda, va agafar els seus records, els va embolcallar amb un lleu somriure i va sospirar molt endins. En poc temps arribarà de nou la primavera. I vindrà de nou l’estiu, amb aquella munió de gent pels carrers de Calella.
Avui, en poc temps, potser en unes poques hores, arribarà la tramuntana i s’emportarà totes les males herbes i els mals records. I aleshores recordarà la vida amb en Vicenç i aquells fills que van ser tota la seva existència. I aquella petita caseta blanca del Canadell, on va ser feliç tants anys, i tants instants com aquest d’avui, ple de nostàlgia.
I demà els porticons de color blau fosc seguiran grinyolant, i aquella tramuntana bufarà cada nit d’hivern, com ha fet sempre, i damunt “la pia fusta”, el vent just eixugarà l’herba molla, i mai, mai, “espolsarà el blat dels nostres camps”.
Com la vella àvia Rosa, a dins del mas de la seva infantesa, terra endins del palau del vent, la Teresa seguirà mirant el mar per la finestra.
Però en lloc de cotxes, com feia l’àvia Rosa, ella comptarà les gavines que xisclen cada matí, i els estornells cridaners que fan dibuixos dalt el cel i s’enfilen a les roques de la Punta dels Tres Pins, i escoltarà les ones de la mar que no paren en cap moment. Perquè la vida passa sense parar al Canadell. Quan arriba la calor els turistes passen davant de la finestra de color blau. A dins s’hi han escolat els dies i els anys.
I la vida de la Teresa seguirà plena de records, mirant el mar immens cada dia pel forat de la finestra de color blau fosc.
