Presoner

Joan Ramon Bartés Subirats. Gurb Presoner Des del petit forat que tinc com a finestra veig com un nou dia comença. El xiscle de les gavines voleiant sobre el port és el primer que sento cada matí. Sento, perquè més enllà del que hi ha dins les quatre parets l’única cosa que puc veure és el petit tros de cel que mal il·lumina l’estança, més en un dia gris d’hivern com avui. A més, l’alt sostre i el terra i parets de pedra gruixuda fan que hi hagi, a part d’un intens fred, moltíssima humitat, amb la qual cosa la vestimenta i el matalàs estan sempre humits. El temps astronòmic és difícil de controlar quan et trobes en la meva situació: no tens hores ni referències més enllà del dia i la nit i, si no procures marcar els dies al calendari (ratlles fetes a la paret amb un trosset de pedra) perds no només la referència de les hores, sinó també dels dies, dels mesos... dels anys. I, per tant, si no vaig errat i he marcat cadascun dels dies que fa que estic privat de llibertat, avui tinc la visita del meu amic i advocat. Em sap greu veure’l sempre tan abatut, pateix més per mi que jo mateix. Jo li dic que no ha de patir per res, que només vull que vingui com a amic, no com a advocat. Dues hores més tard Sento passes apropant-se. Sí, el meu bon amic, puntual com sempre, cada primer de mes em vens a veure sens falta. –Jan! –em diu–. Déu meu, estàs més prim i pàl·lid que l’última vegada que ens vam veure. Ja et donen prou menjar? I aquesta miserable claror és tot el que tens? I quin fred que hi fa, aquí! Em queixaré enèrgicament a l’alcaid! Tornaré a reclamar la teva llibertat! Tots sabem perfectament que ets innocent, fins i tot semblaria més que tu mateix, que no te’n vas ni voler defensar de les absurdes proves presentades pel fiscal. Per què no vas dir res? Així és l’Hug. Es preocupa per mi, i una de les coses que fa per demostrar-ho és deixant anar tot el que pensa sobre la meva situació d’una revolada. Un cop ha buidat el pap és com si sortís d’una mena de catarsi i s’adona que jo no he pogut gesticular ni mitja paraula. Aleshores s’asseu al meu costat al matalàs de palla que descansa sobre una màrfega de fusta ferrada a la paret i que constitueix tot el mobiliari de la meva humil “llar”. A part d’això, les meves possessions es limiten a una gerra per l’aigua i un utensili que serveix per a altres menesters i que només es buida un cop a la setmana quan vaig a missa a la petita capella de la presó. –Agraeixo el teu interès, Hug, però no pateixis per mi. Estic bé. –Va home, no et facis el valent; tens els llavis morats, la roba i el matalàs humits, esblanqueït... t’ho repeteixo: aconseguiré la teva llibertat. Tornem a relatar els fets. I explico de nou fil per randa tot el que va succeir: que abans de tornar a casa aquell fatídic vespre vaig passar prop d’una hora a la taverna del port amb els companys d’armes per agafar ànims, ja que l’endemà partíem amb el nostre vaixell per assegurar la ruta de les Amèriques (molts bucs mercants eren assaltats pels pirates). Que en sortir de la taverna vaig anar cap a casa per passar l’última nit amb ella i que en entrar a l’habitació, me la vaig trobar estesa sobre el llit en mig d’un doll de sang i amb una espasa suposadament meva tacada també de sang. Que vaig quedar en estat de xoc, paralitzat incapaç de reaccionar fins que al cap d’una estona, no sabria dir si un minut o una hora vaig tornar a la realitat quan de sobte la porta de la casa era colpejada per punys i peus fins a esbotzar-la i, tot seguit, una dotzena de mans i braços m’immobilitzaven. D’allà em portaren al calabós on ens trobem ara i d’on només he sortit per anar al jutjat per escoltar com em sentenciaven a podrir-me en aquest cau. –Sí –digué l’Hug–, però repeteixo: per què no et vas defensar durant el judici? L’única prova que té el fiscal és l’espasa ensangonada. Podria ser de qualsevol. I d’acord, la porta no estava forçada, però això també pot voler dir que ella va obrir a l’assassí perquè el coneixia. Com a única resposta, senzillament em vaig encongir d’espatlles, cosa que desesperà encara més el meu amic. Després d’això s’acomiadà repetint-me que em trauria d’allà. Torno a estar sol. No, amic, no em mereixo el teu ajut, no t’he dit tota la veritat. T’he obviat un punt molt important d’aquella maleïda nit: en sortir de la taverna em dirigia cap a casa, però quan passava davant casa teva en sortí la Beth, la teva dona; estava molt alterada i plorava. Però el més destacable era el morat que li cobria mitja cara. Li vaig demanar què l’hi havia passat, però en comptes de contestar em convidà a entrar. No volia que ningú la veiés en aquell estat. Un cop a dins i després d’asserenar-se, m’explicà que us havíeu discutit perquè s’havia atrevit a plantar-te cara. De fet, em va dir que ho havia fet perquè estava cansada de callar davant els maltractaments cada vegada més freqüents. Em costava creure el que la Beth m’explicava: l’Hug maltractador? Però si és la bondat personificada, sempre disposat a ajudar, fins i tot cobrant per sota de la tarifa establerta si el client no s’ho pot permetre... si fins i tot el seu nom sona dins el món de la política com a futur líder dels Whigs! Quan li vaig traslladar tots aquests pensaments a la Beth, la meva incredulitat es va fer encara més gran: –Mira Jan, tot el que ara t’explicaré és tan cert com que la nit precedeix al dia. Si no havia dit mai res fins ara a la Sança i a tu era per por que l’Hug se n’assabentés. Però ara ja m’és igual, estic cansada de tenir por. Dius que ajusta la tarifa depenent de les possibilitats de la persona? Res més lluny de la realitat; ajusta la tarifa, sí, però només a qui li interessa: a les persones influents que el poden afavorir en, com molt bé has dit, escalar fins a presidir el partit dels Whigs a canvi de tapar els draps bruts que tota aquesta gent té. Tot això encara puc pair-ho, el món de la política funciona així aquí, i és lliure de posar els preus que ell vulgui. De fet, com ja saps ell sempre ha gaudit d’un gran patrimoni fet a les Amèriques però no gràcies a la troballa d’una mina d’or per part del seu pare anys enrere. No, el seu pare no va fer fortuna amb l’or, sinó amb el tràfic d’esclaus, negoci que ell ha continuat amb mà de ferro: el seu pare no tractava bé els esclaus, però és que ell és un dèspota. Les dues llargues estades a l’any que suposadament fa a Europa per negocis són en realitat una visita a la seva explotació a Amèrica, on els capatassos el posen al dia in situ. Soc ximple, no vaig saber veure la veritat fins que fa un any va arribar un correu d’ultramar. Vaig recollir jo el correu perquè l’Hug en aquells moments no era a casa i just en deixar la missiva sobre el rebedor es va trencar el segell i la carta s’obrí i caigué a terra. En recollir-la la vista em va anar a parar a dues paraules que hi havien escrites: “Rebel·lió” i “Esclaus”. No vaig poder resistir la temptació de llegir la missiva; aquelles paraules no podien significar res de bo. Efectivament, deia que els esclaus s’havien rebel·lat i que es requeria la presència immediata del “Senyor”. En aquell moment acabava d’arribar l’Hug i el tenia just darrere meu, no l’havia ni sentit arribar absorta com estava. Em vaig girar de cara a ell i entre llàgrimes li vaig preguntar si tot el que deia la carta era cert. No ho va negar. Senzillament, m’ho explicà amb tota la normalitat del món i em digué que a més, havia d’estar-li agraïda per la vida que vivia al seu costat. Aleshores vam començar a discutir fins que em va clavar una bufetada. Jo vaig quedar paralitzada perquè mai m’havia alçat la mà. Quan em vaig recuperar li vaig demanar si tu n’estaves al cas; al capdavall ets el seu millor amic, i el que em va contestar em va deixar glaçada: “Aquell malparit no n’ha de fer res. Però és massa intel·ligent; s’ha de tenir controlat, em coneix massa bé. Quan vaig saber pels meus contactes que el volien ascendir a capità de marina gairebé em ve un atac: se li obririen moltes portes i coneixeria a molta gent. Però això no passarà. M’ho vaig arreglar per tal que nomenessin capità a l’inútil del fill del banquer. I per precaució, sempre tinc algú seguint-lo.” Això és el que la Beth m’explicà aquella nit, amic meu. Així doncs, ets un esclavista que pega a la seva dona. I pel que fa a mi, ara entenc la marxa enrere en el meu ascens a capità. Els dies que em vaig passar pensant què havia fet malament. Però qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra. Un cap acabat el relat, la Beth era un mar de llàgrimes. Jo la vaig abraçar per consolar-la mentre intentava assimilar totes les coses que acabava de descobrir. Ella em deia que feia temps que se sentia sola i, de l’abraçada vam passar als petons, i d’aquests a jaure al llit. I és per tot això que no em vaig defensar durant el judici. Si no hagués estat amb la Beth, si no hagués tardat tant a arribar a casa, la Sança viuria. En part, soc culpable de la seva mort. Dos anys enrere En Gerald feia una temporada que treballava pel senyor. Per “l’Hug, l’advocat” com era conegut. Entre altres feines, vigilava un oficial de segona de marina, un tal Jan. L’havia d’informar si feia alguna cosa que sortís de la seva rutina o si es veia amb algun desconegut. No, la persona amb la qual jeia en aquells moments aquell Jan no era desconeguda en absolut pel senyor, però segur que la informació valdria el seu pes en or. L’havia d’avisar de seguida.A l’Hug l’afectà poc la informació que el sequaç li donà: la Beth, la Sança, en Jan i ell mateix havien nascut i crescut a la vila i havien fet colla des de petits, i s’havia d’estar cec per no veure com la Beth des de sempre n’havia estat, d’en Jan. Però mai es va sentir corresposta perquè ell només tenia ulls per la Sança, així que, amb el camí aplanat, va conquerir el cor de la Beth, tal com sempre havia desitjat. No, ell mai havia estar a l’altura d’en Jan en cap sentit. Però ara havia arribat el seu moment: així com Cupido travessa el cor dels amants ell descarregaria la seva frustració travessant el cor de la Sança i, el més important, es trauria de sobre en Jan. Però havia d’actuar de pressa, abans en Jan tornés a casa. Ara, després de la visita de l’Hug a en Jan Feia un any que en Gerald deixà de treballar per “l’Hug, l’advocat”; des de l’afer Sança li havia agafat por i, sí, potser era un delator, però no podia viure amb la idea de ser còmplice d’assassinat. Un mes enrere aconseguí un lloc de treball a la presó on un pres feia dos anys que estava tancat injustament i havia arribat el moment de confessar-li la veritat. S’ho manegà per ser el carceller que l’acompanyava de la cel·la a missa un cop a la setmana. Quan, aprofitant que estaven tots dos sols li confessà tot el que sabia, en Jan sense immutar-se digué: –Estalvia’t les paraules, carceller. Des del primer moment vaig saber que m’havien preparat un parany. Qui va avisar els soldats que esbotzaren la porta de casa i m’empresonaren? Jo no. Només podia ser l’assassí. I sí, l’autor del crim és l’Hug: el que va posar fi a la vida de la Sança tenia pressa, tanta que no s’adonà que la seva víctima encara tenia un fil de vida quan el miserable fugí, el just perquè em pogués dir el nom del seu botxí abans de deixar anar l’últim alè. Quan em diu que em traurà d’aquí en realitat vol dir que no permetrà que en surti mai. I per ara no en sortiré, compliré la meva part de culpa, però arribarà el dia que ni aquesta ni cap presó del món impediran la meva venjança.

Presoner

Tres dècades de música amb arrels a Palautordera

Pregària

Els Morats guanyen la festa major de Mollet

Vilanova recupera la guerra d’aigua per la festa major

LA PREGUNTA

Marxa de vacances a fora del seu municipi aquest agost?

Un ratpenat del nord, al sud

Més de 160 figurants participen en un rodatge a Granollers de la productora dels Javis

"Ja coneix els nostres costums"

Les obres d’urbanització del nou centre de Lliçà d’Amunt començaran el 15 setembre

Els Bombers treballen en un petit incendi a l'interior de l'Ocine de Granollers

Dos detinguts a Sant Feliu per l'ocupació d'un pis al carrer Josep Rossell

Troben un cadàver en estat avançat de descomposició a Santa Maria de Martorelles

El fotògraf de Granollers Juank Casado capta el Crist d’Otero de Palència durant l’eclipsi

Territori construirà 495 pisos protegits en 17 solars cedits per ajuntaments a la comarca

"Amb la industrialització de la comarca hem oblidat les arrels"