“Gairebé tothom del poble ha passat per aquí en un moment o altre”

Cent anys de vida. Es diu ràpid. Què suposa per a un poble com Moià comptar amb un club amb tanta història?
Paco Moral: Realment la celebració la viu tot el poble, perquè gairebé tothom ha passat per aquí en un moment o altre.
Lluís Colomé.: Amb tant temps i diferents activitats esportives s’arriba a moltíssimes persones. Vam engegar amb el futbol, però després s’hi han anat afegint altres disciplines. A Moià, si vols fer esport, et diria que gairebé segur que acabes passant pel club.

Quin és el secret per arribar a cent anys?
P.M.: Ens ha costat…
L.C.: Els inicis van ser complicats. Hi havia discrepàncies internes i un deute acumulat molt alt a causa de la instal·lació de la gespa artificial. L’objectiu principal era salvar el deute i, a partir d’aquí, sobreviure. Un diumenge, la junta sortint ens va comunicar un ultimàtum: l’endemà es tancava el camp de futbol. Vam moure cel i terra i ens vam marcar l’objectiu de revertir la situació.
P.M.: No es podia deixar al carrer 200 jugadors i les seves famílies d’avui per demà. En aquell moment el Moià tenia 94 anys d’història i, a 6 anys del centenari, no estàvem disposats a resignar-nos i acceptar el tancament.

Finalment s’ha pagat el deute?
P.M.: El primer que vam fer va ser trucar a l’Ajuntament i contactar amb el banc i, sí, després de diversos escenaris i moltes negociacions, vam aconseguir liquidar-lo. La quita de la gespa artificial va quedar en 41.500 euros, amb un deute acumulat de més de 400.000 comptant crèdit, interessos, despeses de demora…
L.C.: Estem molt satisfets de ser la junta que ha liquidat el deute del club. El novembre de l’any passat es va sanejar del tot, per això hem pogut tirar endavant els actes del centenari.
P.M.: I això és el que hem viscut nosaltres, però el Moià ha passat altres moments complicats. Durant la Guerra Civil, per exemple, el futbol no es va aturar del tot, però sí que van disminuir els partits. Muntar equips era molt complicat, ja que la major part dels joves estaven reclutats. Més tard, gràcies a l’empenta de Valentí Gaja i Jaume Vilardell es va tornar a tirar endavant.

Han organitzat diversos actes de celebració. Dimecres passat els va visitar el juvenil B de l’Espanyol per disputar un partit amistós contra el primer equip masculí. Com va anar?
S.P.: Molt bé. Vam donar guerra.
P.M.: El dia i el temps ens van acompanyar, i hi va haver molta afluència de persones. En no coincidir amb cap pont i ser dia festiu, la gent no va marxar tant del poble.
Amb quin marcador va acabar?
P.M.: Ens vam posar 1 a 2 i vam tancar 2 a 5, a favor seu.
L.C.: Vam fer jugar tothom. Eren 24 jugadors de cada equip! Vam pactar finestres de canvis, això sí.
Quins partits destacarien d’aquests 100 anys d’història?
L.C.: Jo vaig ser al de promoció d’ascens a Primera Territorial, que no es va aconseguir, contra la Llagosta, l’any 2009. És el que més recordo, però abans ni vivia a Moià ni estava al club i sé que en realitat no va ser tan crucial com el que va jugar en Paco quan es va pujar a Primera Regional.
P.M.: El 1998. Va estar molt bé. Vam anar amb autocar fins al Pont de Vilomara (Bages) i vam guanyar. És al més amunt que ha estat l’equip.

L’acte central de celebració va ser el diumenge 18 de setembre. Com el descriurien? Els quedarà gravat a la memòria?
P.M.: Es va fer un gran dinar de paella popular, amb 430 persones. Ens van acompanyar diferents entitats del poble, com l’Escola de Dansa Somnis, l’Espai Musical, els Geganters, els Bastoners…
L.C.: Totes van venir desinteressadament i amb moltes ganes. Els ho agraïm.
S.P.: També vam comptar amb la presència del president de la Federació Catalana de Futbol (FCF), Joan Soteras, l’alcalde i expresidents del club.
L.C.: Per a nosaltres va ser inesperat que vingués en Soteras, perquè cada vegada hi ha més clubs que celebren centenaris. Aquest any, de fet, quan vam anar a l’entrega del reconeixement de la Federació, érem pel cap baix 25…
P.M.: I el dia 18 també hi van ser en Pere Alsina, el delegat a Osona de la FCF, i els presidents de la resta de clubs del Moianès.

A més, han impulsat una exposició aquí al Museu de Moià.
P.M.: Es pot visitar fins al 6 de gener. Entre tota la junta vam recollir fotos de tot arreu, de l’arxiu Renom i de gent externa que havia estat vinculada al club. D’exposades n’hi ha 800 i en una televisió, fins a 6.000. També ens han cedit records, com ara objectes antics.

Quines altres propostes han tirat endavant per celebrar el centenari?
P.M.: El primer acte va ser pel gener. Coincidint amb la presentació dels equips, vam regalar una samarreta del centenari a tots els jugadors.
S.P.: Estan personalitzades amb el nom i el número de cadascun. També hi ha l’skyline del poble; als laterals, les frases “Moià és molt Moià” i “Cent anys fent gols”, i al braç, l’abella i la senyera.
P.M.: Aquell dia també es va cantar l’himne. Una nova versió adaptada pel propi creador, en Quim Vila, que va canviar la frase on abans dèiem “amb nou dècades d’història”.
L.C.: És curiós que fins fa vuit anys no en teníem, d’himne. Era una de les coses que ens vam marcar tirar endavant en entrar a la junta. A la primera versió hi ha uns cors que criden “Moià!”. Els vam enregistrar a Collsuspina.
P.M.: L’acte del dia 7 va acabar amb un espectacle de llums i música, i al final vam repartir coca amb xocolata. La gent realment estava molt contenta.

Què més han fet?
P.M.: A l’estiu, 100 quilòmetres nedant a la piscina i un dinar de la secció de natació. A més, el tennis va fer un torneig del centenari, amb tothom qui havia competit a les pistes de Moià al llarg dels anys. Una altra de les iniciatives que hem dut a terme són uns vídeos que difonem cada dia a les nostres xarxes socials a les 9 del vespre, des de l’1 de juliol. La iniciativa va sortir del projecte social que tenim com a club. El comandava Joan Vila, que va morir aquest any. En aquest àmbit, vam començar anant a buscar i portant al camp la gent gran de les dues residències, per veure el futbol. També vam crear la figura del pioner, que és Joan Carles Redondo. Té problemes de salut i el que més li agrada és el futbol, de manera que també el traslladem cada vegada que hi ha partit. La Fundació de la FCF ens va donar un premi per aquesta qüestió, sense que nosaltres ens hi haguéssim presentat. Ens va fer molta il·lusió. A partir d’aquí, el projecte social va evolucionar i el següent pas va ser convidar exjugadors veterans al camp per fer-los un tour amb les seves famílies. Tot plegat ho va gestar en Joan Vila. Amb la pandèmia, però, ho vam haver de deixar de fer. Els vídeos s’han impulsat coincidint amb la fita del centenari. La programació acabarà pel desembre amb la presentació del llibre de la història del club. L’està escrivint Jaume Clarà, de forma desinteressada; Lluís Cascales col·labora en el disseny i l’imprimirem a Ister Gràfiques, d’aquí a Moià. Inicialment havien de ser 230 pàgines, però en tenim 265.

Un any ben complet!
P.M.: No en fem 100 cada dia!
L.C.: De fet, la data exacta és el 22 de desembre, és a dir que encara no som centenaris. Sempre venem rifa. Aquest any, amb l’excusa que és el 22 de desembre i que el número acaba en 92, tenim l’esperança que ens toqui! L’endemà, quan presentem el llibre, tindrem 100 anys i un dia.

Quants presidents ha tingut el club?
P.M.: En 25 anys hi ha hagut set o vuit juntes. En global, segur que una vintena de presidents.
Amb quants socis compten actualment?
P.M.: Uns 400 amb títol. Amb els beneficiaris, però, arribem a 852 persones.

Quins jugadors de futbol han destacat i fins on han arribat?
P.M.: En Gustau Biosca, que va jugar una temporada als anys 1948/1949 i després va anar al Barça, i Salvador Farràs, Andreu Garcia i Pedro López. Tots tres van passar pel juvenil de l’Espanyol.

D’on surten la indumentària i els colors de l’equip?
P.M.: Hi ha diverses teories. Sabem que al principi l’equipació era blanc-i-blava i després va passar al groc i negre actuals.

Amb quants equips de futbol compten? I jugadors?
P.M.: Hi ha 15 equips i uns 250 jugadors. Ara, de cop, també s’han apuntat una vintena de noies.
L.C.: Tenim quatre equips femenins. Deu anys enrere hauria sigut impensable. Crec que el futbol femení no pararà de créixer.
P.M.: Quan es va posar la gespa artificial, vam passar de 7 a 13 equips. Ara, amb les noies, hem fet un altre salt important.

El primer equip de futbol milita al grup 5 de Tercera Catalana. Voldrien pujar a Segona?
L.C.: Hi ha diferents opinions.
P.M.: Jo ho tinc clar: com més amunt, millor. El que no sé és si es pot aconseguir ara o haurem d’esperar anys. En futbol no se sap mai.
L.C.: Jo penso que són molts diners. Les tarifes de la federació van augmentant a mesura que t’enfiles de categoria i costaria molt mantenir l’equip. Tot i això, és clar que si algun dia tenim l’opció de pujar no hi renunciarem.
S.P.: La prioritat d’aquest any és estar entre les primeres posicions de la classificació, i com més tranquils millor.

Quines altres seccions té el club?
P.M.: Sempre hi ha hagut futbol. Als anys 70 s’hi va afegir el tenis; al cap de poc, la natació i, en fer el pavelló, el bàsquet, els escacs i la petanca. Ara tenim tenis, pàdel, natació i futbol. Ha anat variant amb els anys.

Projectes de futur?
P.M.: Cada any incorporem millores en algunes de les seccions i a les instal·lacions. Després de renovar la piscina petita, ara seria el torn de la gran. La volem fer desbordant. Ara mateix no compleix la normativa.