Alguns sempre, sempre, sempre, us defensarem amb tots els encanteris possibles

Un humorista i pensador que segueixo a Twitter esgrimia l’altre dia la sentència que mentre als nois i noies que llegeixen, que juguen al Magic, al Warhammer, a jocs de rol i de taula se’ls consideri i etiqueti com a freakys i als que practiquen esport –especialment si és el de l’intocable esfèric– com a cracks, ens quedava molt camí per recórrer com a societat. Hi vaig estar d’acord. No només perquè tingui dos fill lectors i jugadors de jocs de taula i un d’ells especialment viciat al Magic, al Warhammer i aquestes històries vàries o perquè jo, sense anar més lluny, m’identifiqui més amb el primer col·lectiu que amb el segon. Hi vaig estar d’acord perquè crec que donem massa importància a la piloteta i poca importància als llibres i a les coses que requereixen una ment que tendeixi a la imaginació. Sé que, com en tot, la bellesa recau en l’equilibri. Allò del mens sana in corpore sano que fa mil·lennis que està inventat. I és cert. En l’equilibri hi ha la força però també és cert que com a societat ens hem oblidat el mens sana i només valorem i encoratgem i idolatrem el corpore. Sabent això i posant per endavant que defenso l’impossible equilibri, crec que se li dona massa importància a l’esport i poca al freakisme. Hi ha tanta bellesa en els combats plens d’imaginació de les cartes de Magic, cal conèixer tantes regles, entendre tants missatges críptics i valorar tantes estratègies! Hi ha tanta precisió en una figura muntada i pintada del Warhammer i tanta posada en escena i dedicació en una de les seves partides! Talents tan poc usats avui en dia com la lectura i comprensió lectora –els manuals d’instruccions i de combats no són curts precisament!–, la paciència, la dedicació, la tranquil·litat, l’escolta de l’altre, el joc per torns, la difícil tria entre atacar i protegir... tot això treballen els freakys sense saber-ho massa enduts per una passió –una passió molt forta– que els converteix en incompresos, en rars, en estranys, en no-cracks. Produeixen, com a molt, una sensació entranyable, però mai una sensació d’èxit o de primera línia. Potser ha de ser així i hem de continuar deixant-los tranquils, emparats per la tirania del futbol. Així han sobreviscut, com a rara avis, i han anat augmentant els talents i el freakisme a parts iguals. En silenci. Buscant l’equilibri jo equipararia el valor i la força del crack i del freaky i els proposaria una convivència menys oposada i així anar trencant aquest plus que es dona a saber xutar més que no pas a saber llegir, quasi. Long life and pròsper freakys. Alguns sempre, sempre, sempre, us defensarem amb tots els encanteris possibles.

Alguns sempre, sempre, sempre, us defensarem amb tots els encanteris possibles

El ‘freaky’ i el ‘crack’