Yayo [Sagrario] Herrero López (Madrid, 1965) és antropòloga, enginyera tècnica agrícola i educadora social. Professora, investigadora, activista i autora de nombrosos llibres, és una de les pensadores ecofeministes més influents de l’Estat espanyol. També forma part de la Cooperativa Garúa, una consultoria que treballa per afavorir canvis ecosocials. En aquesta entrevista repassa aspectes clau de l’ecofeminisme en contraposició a un model de capitalisme patriarcal que ens porta al col·lapse.
En el panorama polític global estem vivint un auge del neoliberalisme d’ultradreta. Penso en les eleccions europees i la primera volta de les franceses. A què ho atribueix?
Ens trobem davant d’una situació de policrisi profunda. Al meu entendre, insuficientment abordada i compartida amb el conjunt de la ciutadania a escala global, tant pels sectors més progressistes com pels més conservadors. Estic parlant d’una crisi ecosocial que ve marcada pel canvi climàtic, per l’esgotament de recursos bàsics i pel desbordament dels límits físics del planeta. Una crisi que, inevitablement, per ser éssers humans inserits dins d’aquesta naturalesa, es transforma en una crisi econòmica, de recursos, de producció d’aliments i en un fenomen creixent d’expulsió de moltes persones que veiem en fenòmens creixents de migració i en conflictes i guerres. Tot i que és evident el malestar que tenen moltíssimes persones en el conjunt de la societat, on es viu amb poca esperança, amb poca sensació d’un futur desitjable, això no està abordat ni està compartit prou amb la ciutadania. I això fa que es generi un entorn d’una brutal desafecció política. De desconfiança en una bona part dels recursos i dels instruments de la democràcia i que, per tant, s’obrin buits a l’entrada d’altres visions polítiques que prometen solucions ràpides, que simplifiquen els discursos, que busquen bocs expiatoris, que apel·len a passats que mai van existir però que es presenten com a idealitzats.
Yayo Herrero | Foto: Clara Elías
El cas de l’Argentina, per exemple, Javier Milei, que va guanyar les eleccions, tampoc va enganyar a ningú, és a dir, la gent era conscient del que estava votant.
Efectivament, Milei va explicar clarament el que volia, revestit amb una posada en escena i una performativitat tremenda i histriònica, però és ni més ni menys que la recepta neoliberal de sempre: retallar en despesa social, privatitzar dins de cada casa els costos de la crisi, mentre inverteixes tant públic com pugui haver-hi en els sectors privats. I el que hi havia era una població prèviament desafecta, desenganyada, que es percebia abandonada malgrat que hi hagués hagut governs amb discursos molt més progressistes.
Recentment ha rebut un dels guardons de la 16a edició dels Premis a la Difusió del Decreixement que convoca l’Agenda Llatinoamericana. L’han reconeguda per la difusió que en fa des d’una perspectiva ecofeminista. Com valora la concessió d’aquest guardó?
Ha estat un motiu de molt d’orgull per diversos motius. Primer, perquè respecto molt la feina de l’Agenda Llatinoamericana. Segon, perquè el guardó portava el nom d’una persona a la qual jo admiro, que ha estat Arcadi Oliveres. És un fort estímul per continuar, el que hi hagi persones que t’importen que reconeguin la feina, un guardó que he rebut jo però que en realitat és el resultat d’un esforç col·lectiu.
La guerra d’Ucraïna i també la d’Israel i Gaza han suposat un augment de la despesa en armament i també un atrinxerament en el militarisme. Com pot entendre’s aquesta situació en el marc de la crisi climàtica? És a dir, hi haurà conflictes per l’aigua, per l’energia, però mentrestant sembla que es mata per annexionar territoris. Creu que en aquest sentit la humanitat no ha evolucionat?
M’enxampes en un moment en el qual porto uns quants anys amb un empipament terrible amb Europa. Caldria fer una revisió crítica molt forta del continent europeu, del que han estat les categories fonamentals que han emergit d’aquesta cultura, com les de progrés i desenvolupament, que van néixer aquí i van ser imposades per dinàmiques fortament colonials, i reconèixer que som un continent que des de fa molts anys ha basat la seva història fonamentalment en la guerra. No estem davant una excepcionalitat en el moment actual. Al meu entendre estem davant una profunda regressió d’alguns dels valors centrals que es van articular després de la Segona Guerra Mundial i davant el reconeixement de l’horror de l’Holocaust a Alemanya. I dic regressió perquè precisament davant el reconeixement de la crisi ecològica i social d’aquesta policrisi, el que estem veient és una política d’atrinxerament, de defensa de privilegis, a més de deshumanització de parts de la població a la qual es comença a tractar i a qualificar en alguns discursos explícitament de població sobrant. Si en un moment determinat l’antisemitisme va ser brutal a Europa, ara ens trobem amb una islamofòbia galopant, un assenyalament a un altre que a més és racialitzat. És una dinàmica de profund racisme estructural. Tenim a un munt de població els territoris de la qual estan sent saquejats, de la qual és expulsada, que sofreix en grau més alt les conseqüències de la crisi climàtica que no ha creat. Aquesta població és definida com a amenaça i es comencen a generar polítiques securitàries davant del que són problemes polítics, ètics i de justícia. El creixement vertiginós d’aquest discurs militarista, de la guerra com a manera d’afrontar els problemes geoestratègics i els problemes ecosocials que tenim és terrible. Perquè a Gaza veiem un fort divorci entre els governs i la percepció que té el conjunt de la societat que sí que s’activa per tractar de frenar aquest genocidi. El que estem vivint a Gaza és terrible des del punt de vista de la població palestina, però també des de tots nosaltres perquè és un avanç de les noves ètiques, de les noves polítiques a l’hora d’afrontar problemes que són colonials, que són de lluita pel territori, pels recursos, i és un mal precedent.
L’educació de les persones joves pot contribuir a abandonar aquest model patriarcal, capitalista, o l’educació insisteix a perpetuar-lo?
L’educació sempre ha estat un terreny en disputa i en contradicció. A mi m’agrada molt com ho diu la filòsofa Marina Garcés: “L’educació sotmet i alhora allibera”. L’educació ens ajuda a inserir-nos en una societat que funciona d’una determinada manera i alhora obre esquerdes per aconseguir transformar aquells elements que es reprodueixen constantment i que posen en risc la nostra pròpia supervivència. L’educació és un element central, i cal recordar que no solament eduquen les escoles. També eduquen els mitjans de comunicació, la socialització en la família. Per tant, hem de parlar de l’educació per a les persones més joves sense abandonar dinàmiques d’educació per a les persones adultes, que són les que avui eduquen. Sembla difícil imaginar una educació radicalment alternativa a les escoles, si el professorat que educa no ha fet un exercici de deconstrucció o de replantejament crític de la pròpia cultura, també les famílies i les lògiques que reprodueixen els mitjans de comunicació. L’educació és clau, perquè si la informació és condició necessària per a la transformació, no és condició suficient, fa falta també transformar les voluntats i, sobretot, els desitjos.
L’activista fotografiada a Osona en un acte en el que va participar l’any 2020 | Foto: Albert Llimós
El patriarcat s’ha apoderat del cos de les dones?
El patriarcat s’ha apoderat de tots els cossos. No és només un sistema en el qual els homes tenen més poder que les dones. És un model que ha alimentat una espècie de falsa fantasia de la individualitat; que considera que les persones podem viure emancipades de la terra. Podem viure fins i tot emancipades del nostre propi cos sense ser conscients de la malaltia, la discapacitat o la mort. I podem viure emancipades i independents de la resta de les persones. Òbviament, són molt poques les persones que poden viure posant en pràctica aquesta falsa triple emancipació. Però n’hi ha algunes que viuen amb aquest privilegi: són els subjectes patriarcals. No se senten connectats a la terra ni entenen que té límits i, per tant, no posen cap mena de límit al seu desig. Són subjectes que no creuen viure en un cos vulnerable, només poden viure sota aquesta fantasia perquè hi ha dones, altres persones, territoris, animals, plantes que sostenen aquesta falsa idea d’individualitat. Estan encarnats majoritàriament en cossos d’homes, però a vegades també en cossos de dones. Hi ha dones que són subjectes també patriarcals. Cal dir que el patriarcat violenta i sotmet el cos de les dones, utilitzades com una espècie de recurs de bé comú al servei de la reproducció quotidiana i generacional de la vida, sense que aquesta sigui visible, valorada o se’n digui treball. El patriarcat també oprimeix d’una forma brutal les dissidències sexuals, però també els mateixos homes. Per exemple, quan veia les imatges dels joves de 18 anys que eren arrencats de les seves cases a Ucraïna per anar de manera obligatòria a la guerra, per ser carn de canó. O els nois de l’exèrcit israelià. Aquests homes que estan assassinant, alhora estan perdent la pau per sempre. Probablement quan passi un temps veurem coses com el que va succeir amb els excombatents del Vietnam: joves turmentats per a tota la seva vida que han estat utilitzats com a carn de canó pel seu propi govern. El patriarcat soscava la vida dels homes amb menys poder, més empobrits, als quals acaben alimentant una espècie de virilitat que es diu molt valenta, però que en realitat és molt covarda, perquè fa que t’enfrontis només a qui és més feble que tu, no a qui t’utilitza i t’explota.
I com pot afrontar-se aquest patriarcat? Des de l’activisme, des de la política, més dones en el poder? O depèn de les dones, perquè hi ha dones molt patriarcals, també…
Efectivament. Podríem anomenar uns quants espècimens de dones que no són cap exponent del que una mirada feminista voldria en el poder. Defenso un feminisme que posa en el centre la vida bona de totes les persones. No és que dins del moviment hi càpiguen tots els homes; és un feminisme que es preocupa per totes les vides, les dels homes, les de les dones, les de les persones que no es reconeixen com a tals i també la resta del món viu. L’activisme és important perquè interpel·la i tracta de transgredir valors establerts hegemònicament. Aquest activisme té molt de pedagogia transformadora; és l’acompanyament que es pot fer a les persones perquè replantegin críticament la seva pròpia vida i prenguin les seves pròpies decisions. També fa falta la política institucional. A mi no m’és igual qui governi, ni deixa de ser-me igual el que passi en les institucions, encara que crec fermament que ningú que estigui en les institucions farà res decent tret que hi hagi un munt de gent organitzada que vulgui aquests canvis. M’importa la política institucional, però aquesta mena de transformacions depenen del que passi en els àmbits organitzats. Aquesta transformació ecofeminista és una de les millors maneres d’interpel·lar davant d’allò que ha de ser sostingut i conservat, que és el conjunt de la vida i una vida que valgui la pena viure’s per a tots i per a totes.
Cridar l’atenció sobre allò que sosté la vida humana
L’ecofeminisme se centra en la denúncia d’un model antiecològic, patriarcal, colonial i capitalista. Quines alternatives proposa aquest corrent de pensament per abandonar aquest model?
Sonarà molt senzill, però crec que té un calat polític extremadament radical. Perquè les mirades ecofeministes l’única cosa que fan és cridar l’atenció sobre allò que sosté la vida humana. És a dir, són mirades que reconeixen que els humans som éssers inserits en una trama de la vida formada per aigua, aire, terra, plantes, microorganismes… i que és la interacció entre tots aquests elements el que garanteix la possibilitat que estiguem vius. I, d’altra banda, reconeix que els humans som éssers també profundament interdependents, és a dir, no és viable la vida de ni un sol ésser humà si no transcorre inserida en una societat o en una comunitat que garanteixi que es podran cobrir les condicions bàsiques d’existència. Parlo de l’accés a l’aigua, l’aliment, l’energia, l’habitatge, la salut, l’educació, les cures… Sense totes aquestes coses, la vida o no és viable o és una vida precària. Les mirades ecofeministes el que diuen és que hem de repensar el conjunt de la política, l’economia i la cultura posant la vida en el centre, és a dir, adquirint com a compromís radical la garantia de condicions dignes d’existència per a totes les persones en aquest context de contracció material i de crisi ecològica que abordem. Això a tothom li sona bé, és molt fàcil d’entendre i, alhora, és un descobriment per a la major part de la gent, perquè fa molt que no es parla d’aquesta mena de coses. I per fer-ho materialment viable, suposa produir els aliments d’una altra forma diferent, limitar el consum de coses més supèrflues, iniciar polítiques de redistribució radical de la riquesa, i no em refereixo només als diners, sinó a protegir les condicions de vida com a assumpte central i desencadenar un procés de restauració i de cura de la naturalesa que ens queda, perquè això pugui ser viable per a nosaltres i també per a la generació dels nostres fills i nets.
Decreixement en un context material, no com a proposta política o ètica
El decreixement és la via de sortida, la resposta al col·lapse mediambiental i a les desigualtats?
No m’agrada plantejar el decreixement com una proposta política, ètica o una resposta. M’agrada reservar la paraula decreixement per al context material. Necessàriament, vulguem o no vulguem, els 8.000 milions de persones que habitem en aquest planeta haurem de fer-ho amb menys energia, menys minerals, menys hectàrees de sòl viu i fèrtil i, segons on visquem, menys aigua… I no perquè tinguem uns plantejaments ètics més austers, sinó bàsicament perquè la manera de fer en l’economia globalitzada durant els últims dos segles i sobretot durant els últims decennis ha esgotat, ha exhaurit, ha destrossat una part important d’aquests béns. I, d’altra banda, ens diu la comunitat científica que frenar la dinàmica d’escalfament global obliga també a empetitir la grandària material de l’economia. Decreixerem. I hi ha tres maneres de decréixer. Una és decréixer amb la lògica del mercat, que significa que si tu tens diners per pagar el que desitges, ho tens, i si no ho tens, et quedes sense això, encara que aquest això sigui l’habitatge, l’aigua o l’accés a l’electricitat. El segon mecanisme és pur feixisme i és aquest que ve a plantejar que aquells sectors de població que estan protegits pel poder econòmic, polític i militar poden accedir a tot el que desitgin, mentre que hi ha sectors de població que es queden sense el més bàsic. I el tercer és la proposta que respon als imaginaris ecofeministes i que pot tenir diferents noms: a l’Àfrica li dirien ubuntu, a l’Amèrica Llatina alguns pobles parlarien del sumak kawsay [bon viure], hi haurà qui parli d’ecosocialisme, altres dels comunismes llibertaris, altres dels enfocaments basats en els béns comuns. Pot haver-hi moltes propostes polítiques, però totes hauran d’estar presidides per una idea de suficiència: que tothom accedeixi a allò suficient i això és un dret per a qui no ho té, i una obligació per a qui té molt més del que li correspon, que és l’obligació a viure amb menys. El segon principi és la redistribució de tot el necessari per estar viu, de la riquesa i de les obligacions. I el tercer principi seria posar la cura de totes les vides com a principi, com a far i palanca per a la política pública i per a la política autoorganitzada. Jo crec que aquest és el marc.
I la ciutadania, com a persones consumidores, opina que hem de repensar les necessitats que ens ha imposat el capitalisme i la manera de satisfer-les?
Aquesta és una clau absoluta. Perquè el capitalisme mai parla de necessitats, parla de demanda. I demanda qui és solvent per demandar. Però cal obrir aquest debat sobre les necessitats perquè totes les persones tenim necessitats que han de ser cobertes quotidianament i cíclicament, en societats col·lectives que, a més, han topat amb els límits físics del planeta. Per tant, obrir el debat sobre les necessitats és clau. I aquí les preguntes són centrals: Quant hi ha d’això? N’hi ha per a tothom? Aquest ritme de despesa pot ser extensible a tothom? Què passa amb la resta del món viu del qual depenem i que, alhora, intrínsecament, té dret a la vida? Aquest debat és crucial.
{{ comment.text }}