A l’escola, en català
Després de la Diada exitosa de l’11 de setembre d’enguany, malgrat la Covid-19, l’independentisme s’ha refermat altra vegada en els carrers de la capital catalana, amb els seus pros i contres, però ha sortit. Els comentaris sorgits a última hora a les xarxes socials sembla que parlen de dos camins a seguir. Per a uns, un diàleg amb l’Estat central i altres vaticinen que cal perseverar per arribar a un referèndum, per saber quina part de la ciutadania catalana està a favor de la independència.
Hi ha una altra via, que potser no és a la xarxa, però que ja s’ha pensat i respon més com el govern de la Generalitat hauria de governar per a tothom, i que potser ja s’està fent; mirar de fer polítiques públiques socialdemòcrates que atenguin les necessitats. Per altra banda, sense deixar de governar, construint la independència des del govern, per anar guanyant legitimitat, amb una resposta realista consensuada entre les parts. No calen presses, però sí resultats, encara que siguin petits per anar guanyant confiança. I sobretot ser eficaços a l’hora de governar per refermar l’economia i els guanys socials.
Això no treu –com deia algú– que haurà de perseverar en el diàleg. Aquí, en aquest punt s’hi insisteix. No cal renunciar al que és bàsic –referèndum, amnistia i la denúncia constant de la repressió en els organismes internacionals–. Mantenir un relat convincent de cara a Europa, basat en arguments democràtics i alhora fer ús de la força de què disposa, i que tothom la sap. Per governar, Pedro Sánchez necessita els vots dels independentistes. Heus ací la clau de volta.
No hem de perdre de vista que, com deia un historiador: “La lluita pel dret a decidir és un procés de llarg abast que és irreversible, ací i arreu com, en el seu moment, ho va ser la lluita pels drets civils.” I que el no s’aconsegueixi avui, les noves generacions ho faran demà.Ara que acaba de començar un nou curs, el senyor Josep Gonzàlez-Cambray ha dit que no tots els professors de Catalunya fan les classes en català. Era una realitat coneguda de tothom i, per tant, no ens descobreix res nou, però el fet que un conseller d’Ensenyament ho reconegui obertament és un fet inèdit i crec que cal valorar-l’hi convenientment.
S’ha dit manta vegades que la Secundària és la més afectada per aquest problema, però hem de saber que la Primària tampoc no gaudeix d’una situació ideal perquè també hi ha professors que fan ús del castellà a classe, sobretot en determinades zones del país. No arriba als extrems que es donen a Secundària, però sí que hi ha una certa afectació que també cal corregir.
I la primera mesura que cal prendre és garantir que tot el professorat sigui capaç d’expressar-se correctament en català. I em refereixo, sobretot, a lèxic, morfosintaxi i pronúncia. És una fita ambiciosa però, si no comencem per aquí, serà impossible garantir que el professorat imparteixi íntegrament les classes en català i que ho faci amb uns nivells de correcció homologables. Sabem que no es pot fer d’avui per demà, però sí que es pot començar a treballar-hi avui mateix.
També caldrà garantir que els professors siguin capaços de convidar, sistemàticament, en totes les ocasions, a parlar en català aquells alumnes que no s’hi atreveixin o que, per ideologia o comoditat s’hi neguin. Cada cop que un alumne s’expressi públicament en castellà a l’escola, cal convidar-lo a fer-ho en català. I fer-ho de manera insistent. Com un corcó. Ajudant-l’hi, si convé. Amb tota la mà esquerra que calgui, però fer-ho. És l’obligació dels docents perquè els joves escolaritzats a Catalunya han d’acabar l’etapa obligatòria amb el coneixement de les dues llengües. I, per això mateix, el castellà no es pot convertir en l’alternativa tolerada perquè, així, no és possible que els alumnes aprenguin el català ni que el català esdevingui una veritable eina de comunicació a l’abast de tothom.
Només forçant-los de veritat a parlar en català és possible que visquin una situació real d’immersió a l’escola, que –recordem– és l’única dinàmica que garanteix l’aprenentatge de la llengua feble en una societat com la nostra en què el predomini del castellà és general arreu. L’única. Repeteixo. Fer classe dues o tres hores a la setmana i després fer servir el castellà pertot no serveix. Naturalment, no seria ètic intervenir en les comunicacions interpersonals entre alumnes. Això no, però el professor sí que ha de parlar-los sempre en català i exigir que ells contestin també en català. A l’aula, per descomptat, però també als passadissos, al pati, en les tutories individuals, en les reunions amb els pares i mares i, en general, en tot acte de parla dins el centre. I si es produeixen problemes de comunicació amb algun nouvingut, caldrà adoptar les mesures necessàries perquè es produeixi l’entesa però evitant sempre que el nouvingut percebi que hi ha una alternativa fàcil, que és fer servir el castellà.
Cal també que el sector docent –no tan sols de català, sinó de totes les especialitats– assumeixi que obligar els alumnes a aprendre català i, per tant, a fer-lo servir no és una imposició arbitrària, com no ho és tampoc obligar-los aprendre matemàtiques, física o història, cosa que ningú qüestiona. A parer meu, el docent que no sigui capaç d’assumir això està incapacitat per exercir a Catalunya.
El docent ha d’entendre que és, efectivament, legítim que, a Catalunya, sigui inexcusablement obligatori aprendre català. No tan sols perquè és la llengua pròpia de Catalunya, que també, tot i que és un criteri discutible, potser no des de la història, però sí des de la sociolingüística, sinó perquè és, com a mínim, una de les llengües pròpies majoritàries dels catalans, perquè és la que es troba en situació desavantatjosa i, en definitiva, perquè és capaç d’obrir portes i no pas de tancar-ne cap. Perquè el català suma. Perquè accedir al món universitari o del treball dominant el català és fer-ho en igualtat de condicions amb els que el tenen com a llengua primera i perquè no posar tots els mitjans necessaris perquè els que encara no parlen català comencin a fer-ho, fins i tot, si és contra la seva voluntat, és conculcar-los el dret d’aprendre un coneixement que la llei estableix com a obligatori i que, sens dubte, els serà útil. O és que algú demana l’acord dels alumnes per ensenyar-los castellà? Doncs amb el català, igual. Ni més ni menys. Fora complexos! El català és una imposició necessària, igual que ho és el castellà, la geografia o l’anglès. I no ens n’hem d’amagar.
La discriminació positiva cap al català, a més, és una eina imprescindible per dur a terme un ensenyament eficient de la llengua. I el professor que s’adreça a l’alumne en castellà per fer-li la vida més fàcil o –ai las!– per fer-se el modernet, és una rèmora perquè dificulta la immersió. L’escola aposta pel català i no pas pel castellà perquè el català és la llengua de Catalunya que no tothom sap parlar a Catalunya. I cal no anar amb subterfugis en aquesta qüestió. Res d’igualtat de tractament amb el castellà. Perquè, si no, la llengua se’ns morirà irremissiblement, mentre que el castellà té la supervivència més que assegurada.
Ja sé que, després, hi ha les condicions favorables al castellà que imposa l’Estat i que, molts cops, fan difícil que les classes es facin totes en català. Aquest és un problema que caldrà acarar també, però no me’n puc ocupar en aquest article per manca d’espai. Ara, aquelles hores que la Generalitat és competent per determinar que es facin en català, cal garantir que es facin en català. No podem renunciar-hi. Durant aquestes hores, les classes han de ser exclusivament en català, i en un català correcte, si més no, per part del docent. El castellà a l’escola ha de quedar reservat exclusivament, fins que no hi trobem una solució, per a les hores que l’Estat marca que han de ser obligatòriament en castellà. Ni una més.
El vergonyós relaxament que s’ha produït, en aquest sentit, als centres de Secundària de Catalunya, però també als de Primària, davant l’absoluta passivitat de les autoritats educatives és simplement intolerable. És obligació inexcusable del Departament d’Ensenyament garantir que totes les hores que s’han de fer en català es facin en aquesta llengua, íntegrament i sense cap excusa. I els pares i mares d’alumnes, especialment d’alumnes castellanoparlants, han de saber que tenen el dret de queixar-se a la direcció del centre si hi ha docents que incompleixen el projecte lingüístic i conculquen, així, el dret dels nois a aprendre català. I, si la direcció no els atén bé, han de recórrer a la Inspecció d’Ensenyament i exigir el compliment de la llei que fa, de la llengua catalana, la llengua vehicular de l’ensenyament. I, si així tampoc no se’n surten, sempre poden agrupar-se i denunciar el fet col·lectivament a través dels mitjans de comunicació, que són una eina molt més poderosa en aquests casos.
Senyor González-Cambray, les meves felicitacions per haver estat capaç de reconèixer una veritat que tothom coneixia. Gràcies per no haver-nos tractat, a tots, d’indigents mentals. Però això no es pot quedar aquí. El vostre valent reconeixement no servirà de res si no ve seguit de mesures immediates encaminades a corregir la situació. Sabem que no podrà ser d’un dia per l’altre, però volem veure una actitud valenta i decidida de l’administració des d’ara mateix, davant d’una reivindicació que no demana cap incompliment de la llei, sinó tot el contrari: que la llei es compleixi.