És difícil entendre la lletra dels alumnes: tenen poca paciència per escriure i els teclats s'han imposat a la lletra a mà

No he trobat cap llibret de cal·ligrafia pel departament. Les editorials es fan un tip d’enviar-nos exemplars de mostra cada curs. Però de cal·ligrafia ja no ens n’envien. Potser els envien tots a les escoles de Primària, on vull pensar que segueixen treballant l’escriptura en una fase inicial amb adaptadors de llapis i pautes de doble línia per aprendre a escriure amb una mida i separació entenedora. Casualment, mentre em disposo a escriure aquesta columna, em saluden algunes de les mestres d’una de les escoles del poble. “Quina sort!”, penso, convençuda que conèixer com treballen a les aules de Primària és el primer pas per solucionar els reptes de la Secundària. M’expliquen que elles treballen pròpiament la cal·ligrafia durant el cicle inicial i no és fins al cicle superior que ensenyen la lletra d’impremta i els donen opció a utilitzar-la per assegurar-se que han après a separar bé les paraules. Em pregunto si les mestres de les altres escoles segueixen el mateix consens. Aquest primer trimestre he hagut de batallar amb tres casos de lletres impossibles. I us puc ben assegurar que amb els anys he après a desxifrar tot tipus de cal·ligrafies, fins i tot les d’alguns metges. Però quan em trobo amb un text que no puc corregir perquè no el puc llegir, ja no estem parlant de la necessitat de “fer bona lletra”, sinó de “fer una lletra llegible”. Les pautes d’escriptura amb les quals m’arriben aquests alumnes i que em pregunten si poden utilitzar només els ajuden a escriure en línies rectes i deixar marge als costats. Res més. Però per dificultats en la motricitat fina, per manca de paciència a l’hora d’escriure o perquè els teclats s’han imposat a l’escriptura manuscrita, jo segueixo sense entendre els seus textos escrits a mà. Així que he hagut d’empescar-me solucions diverses. Entre tots els casos, n’hi ha hagut un que m’ha portat de bòlit: el d’una alumna que escrivia els textos amb majúscules, “lletra de pal” (com ara sé que en diuen). Cada vegada que li demanava “escriu amb lletra minúscula”, l’alumna insistia a repetir el text amb una lletra més petita. Ben lluny del problema real, vaig arribar a pensar que no havia assolit la lletra lligada (o d’impremta almenys). Fins que un dia, fent broma, li vaig demanar una lupa per llegir. Va ser llavors quan l’alumna, que no va entendre la broma, em va fer veure que la seva lletra era “tan minúscula” com jo li demanava.

És difícil entendre la lletra dels alumnes: tenen poca paciència per escriure i els teclats s'han imposat a la lletra a mà

Amb lletra lligada