"Creure que tot pot anar a pitjor i que el món s'acaba és una eina interessant per acostar-nos a un món futur més equilibrat, més just"

Primer en van dir desenvolupament sostenible, que traduït significava “creixeu però no gaire”. Després a l’invent li van posar decreixement per avisar-nos que no ens féssim il·lusions perquè la festa s’havia acabat i la pagaríem cara (tot i no haver-hi estat ni convidats, que ja és broma). Tampoc no va funcionar. Així que ara toca el “col·lapsisme”, que és com arribar a les portes de l’infern de Dant i Lasciate ogne speranza, voi ch’entrate. Digueu-ne com us vingui de gust, la cosa és que quedi clar que no ens en sortirem. Tot de savis, i de manera eminentíssima i reverendíssima el Grup Intergovernamental d’Experts en Canvi Climàtic, estan disposats a vendre’ns “guies de supervivència per a la humanitat” amb la mateixa vehemència que els capellans antics venien butlles de la santa croada, amenaçant-nos ara de no poder menjar ni gota de carn a la futura Quaresma perpètua que s’acosta. Perquè el món s’acaba. Harmagedon ve d’aquí a quatre dies. Milions de persones pateixen inseguretat alimentària, ens quedem sense pollastres, un exèrcit de senglars cau sobre Barcelona, s’eixuga el pantà de Sau i l’Apocalipsi és a la cantonada. Mai no deixa de sorprendre la quantitat de profetes de calamitats que és capaç de produir el món (ara mateix TV3 n’està ple) i la capacitat que té la gent d’empescar-se discursos adobats amb alguna dada treta de context. El negoci de la por sempre ha funcionat i ara que la gent ja no va gaire a missa hi ha llestos que han après a activar-lo a través de les xarxes socials. Quan creus que ja s’acaba torna a començar i els predicadors l’han diversificat per fer caixa. Ja ho deien en temps antics, “fes-te capellà i menjaràs xocolata”. Si després resulta que el preu del gas baixa per comptes de pujar, si es tanca el forat de la capa d’ozó o si plou a la primavera, que és quan sempre ha plogut, no altera, com és obvi, les ganes de fer por dels predicadors. Els fets no estan pensats per desmentir les bones idees i tot és qüestió de seleccionar-los amb una mica de gràcia. La por té un fonament biològic en la profunditat de l’encèfal i en una estructura antiquíssima, el sistema límbic. L’estrès i l’exposició continuada a entorns insegurs ajuda, a més, que creixi i provoca en la gent tota una sèrie de reaccions físiques i orgàniques fascinants. En definitiva, no podem viure sense una mica de por, però una dosi excessiva té conseqüències sinistres, primer sobre la libido i després per la vida mateixa. La pregunta és si no estarem abusant del discurs catastrofista i fent-nos mal gratuïtament, ja no a nivell personal sinó comunitari. El col·lapsisme és una tesi acadèmica interessant però quan es barreja amb conspiranoia i xarxes tan sols provoca desmobilització social i una ansietat malaltissa. El mateix creador de la teoria, el sociòleg francès Pablo Servigne, sempre ha considerat que la teoria té primàriament un valor pedagògic. Val a dir, no podem assegurar que hi haurà col·lapse (com no podem assegurar mai res sobre el futur en general) però creure que tot pot anar pitjor i que el món s’acaba és una eina interessant per acostar-nos a un món futur més equilibrat, més just. Somrieu; al món, res humà no és etern. Voltaire va observar que els grecs i els romans juraven “pels déus immortals”, però que un dia els déus immortals van morir. Ben poc abans de les invasions bàrbares ningú a Roma imaginava que el sistema hagués de fer fallida. Per als defensors de la teoria del col·lapse la nostra ceguesa davant la crisi ambiental és similar a la de tots els imperis anteriors que tampoc no han sabut anticipar-se a les causes del seu esfondrament. No és sobrer recordar la història, però la història també explica que de tot se surt, que els cicles són més llargs del que sembla i la capacitat humana per resistir i crear desafia la lògica més sinistra. Les decadències, també cal ressenyar-ho, produeixen bona literatura i espectacles edificants. No les desaprofiteu.

"Creure que tot pot anar a pitjor i que el món s'acaba és una eina interessant per acostar-nos a un món futur més equilibrat, més just"

Anar a menys amb elegància