Hi ha qui, de tant ser el centre del món, se’ls va apagant la curiositat i l’interès per altres coses

Cada vegada que sé que algun conegut es vol canviar de casa o pis sento el desig irrefrenable de saber on anirà a viure, amb qui, per què i per quant. M’he adonat que no té tant a veure amb l’efecte tafaner, que seria ben natural, sinó que és una fiblada més recargolada: són les ganes de contrastar amb l’elecció vital dels altres que la meva tria no és del tot equivocada. Que no hagin trobat algun paradís secret i jo estigui aquí badant. Això de creure que els altres sempre tenen raó –o, almenys, arguments útils– és un defecte a la baixa, ja me n’adono. És més atractiu i està de moda ser decidit i impertorbable. Escopir invectives. Llançar dards. Cap a quina direcció? Tant és. Disparar a discreció és en si mateix una estratègia abocada a l’èxit social. Es tendeix a creure que mostrar molta vehemència equival a tenir més raó –perquè qui s’atreveix a portar la contrària a un gos enrabiat?–. Així que endavant amb els cridaners. Em recorda aquell truc de quan volíem entrar a la discoteca però no teníem l’edat: tu fingeix seguretat, no abaixis la mirada i, sobretot, saluda el segurata. És clar que també hi ha els que no imposten el gest de fermesa, sinó que creuen realment tenir-ho tot clar i no equivocar-se mai. Pobres, quina creu. Després hi ha els del jutjòmetre. Són els que pontifiquen sobre qualsevol senyal que entri dins el seu radar i, sense demanar-la, aquí tens plantificada la seva opinió. Segur que l’has cagada en alguna cosa i t’ho faran saber: el teu ofici, la teva paternitat, el teu estil o la teva alimentació. Gràcies però no calia. No sé si s’ha perdut abans la vergonya o l’educació. Pels que sempre veiem el mèrit dels altres, tanta fanfarroneria pot arribar a ser abassegadora. Un amic empàtic i periodista –i per tant amb la sospita sempre esmolada– fa temps que em va desactivar tota aquesta cursa de falses seguretats competint pel podi de la raó pura: “Dubta de la gent que no dubta de res”. És que, si t’hi fixes, hi ha un patró que es repeteix: són gent a qui, de tant ser el centre del món, se’ls va apagant la curiositat i l’interès per les altres coses. M’ho intentava explicar fa uns dies l’autor de teatre Sergi Belbel i fins ara no l’he entès: s’ha de viure mirant cap enfora, on passa la vida en societat, i no cap endins, on només atenem a raons petites i particulars. Només observant l’altre et pots entendre a tu mateix, em venia a dir en Belbel. El focus sempre s’ha d’apuntar a la realitat. És el món, el que té interès, no el teu autoretrat. Hi ha qui crida demanant atenció per tenir tothom a la foto i després només és capaç de fer-se una selfie.

Hi ha qui, de tant ser el centre del món, se’ls va apagant la curiositat i l’interès per altres coses

Aprendre a mirar els altres