Ballar és "soltar-ho tot, lo bo i lo roí. Tot pac a fora" diu la ballarina Sol Picó, d'Alcoi

Doncs això, que ballar és “soltar-ho tot, lo bo i lo roí. Tot pac a fora”. M’ho va dir la Sol Picó. Ballerina. Alacantina, d’Alcoi. Donassa. Artistassa. Un deu. Als escenaris. I a peu de carrer. Una dona que durant el confinament va vehicular el seu coneixement de la dansa per fer moure la gent gran amb estris quotidians de casa. Una dona que, també durant el confinament, va denunciar la necessitat de sortir i poder entrenar d’esportistes i dansaires al crit de “¡ya no puedo más!”, de Camilo Sesto. Tinc ganes d’anar a veure el seu nou muntatge, Malditas Plumas. Pendent d’estrena. La pandèmia dels pebrots. La cultura que pringa. I el mantra estúpid: “La cultura és segura.” Estúpid per evident: la cultura és segura. Els mantres estúpids ens acompanyen. I hem passat de l’estúpid: “Si vols, pots”, al nou mantra actual, també estúpid, que diu que el gran valor humà és: “Quan caus, tornar-te a aixecar”. L’estupidesa del “si vols, pots” rau en el simple fet que massa sovint volem i no podem. I la del caure i tornar-se a aixecar, en la simple evidència que no hi ha una altra opció. A mi el discurs de l’autoajuda barata no em ressona. El que em ressona és la frase de la Sol. Sovint. Molt sovint. Perquè hi ha tantes i tantes coses que hem de “soltar pac a fora”. Però tantes. I més ara, quan la realitat fa que les emocions s’acumulin. Al cap, però sobretot, a l’estómac. Sense ordre. Sense pausa. A voltes, sobredimensionades. Però sovint, reals. I, sempre, impertinents. Honestes. Desbocades. Exagerades. Necessàries. Sagnants. I implacables. Tinc clar que tot el que està passant ens ho hem de deixar sentir. Capar les emocions és deixar que reposin al pou de l’ànima. Un error. Però aquest batibull emocional a mi m’angoixa. I m’és molt difícil saber exactament si estic més trist o indignat. I vomito renecs alhora que ploro. I ric mentre rondino, esperant que tot canviï. Esperant. Sempre, esperant. Que les UCI es descongestionin, que els bars tornin a obrir, que la vacuna funcioni, que tornin les competicions esportives, que als sanitaris i als autònoms ens tractin amb un mínim de dignitat, que els restaurants puguin tornar a cuinar, que la universitat torni a ser totalment presencial i que puguem tornar a ballar. Perquè és ben cert que no ens han prohibit ballar. Però ho hem de fer sols, a casa. Sense poder-ho compartir. Sense pell. Sense la complicitat de la mirada dels altres. Podem ballar, sí però sols. En definitiva, sense poder: “Soltar-ho tot, lo bo i lo roí. Tot pac a fora.” Esperarem poder tornar a ballar plegats. Esperant amb esperança. Desesperant.