Aquest diumenge sabré el que és participar a La Marató activament des de dins

Batega podria ser el nom d’un lateral esquerre top de la Selecció italiana. I si l’equip dels azzurri hagués fet una bona fase de classificació i, després, un bon campionat, diumenge Batega podria ser a la gespa d’un estadi de Qatar disputant la final del Mundial de futbol més pervers de la història. Però, no. Aquest diumenge, el que batega és una altra cosa. És La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio. La 31a edició d’una cosa única i meravellosa, d’un país únic i meravellós. Sí, sí, únic i meravellós. I tranquils que no pretenc fer un Senyor Lobo, però sí que vull dir-ho a crits. Perquè és així. Perquè el país no és perfecte. Però sí collonut. I amb una gent collonuda. De fet, una de les coses que ens fa imperfectes –amb moltes d’altres, eh!– és, sovint, la incapacitat per felicitar-nos tots plegats, per dir-nos les coses bones, per celebrar sense complexos el que és l’hòstia. Com La Marató. No dic que La Marató és l’hòstia perquè és el que s’ha de dir. Sinó perquè m’hi he pogut aproximar per feina i en tinc arguments. La primera es va fer fa 30 anys. El 1992. Per la leucèmia. Es va fer un dissabte. I va durar sis hores. De les 6 de la tarda a les 12 de la nit. El primer grup de música que hi va tocar, a més de la banda del mestre Bardají, va ser Els Pets. Els jugadors del Dream Team Pep Guardiola, Ronald Koeman, Txiki Begiristain i Chapi Ferrer, i el seu entrenador, Johann Cruyff, van fer una crida perquè la gent fes la seva aportació. També hi va aparèixer Pavarotti, entre molta altra gent, i l’Helena Garcia Melero, que fa 30 anys ja hi era. I es van recaptar pràcticament 104 milions de pessetes (uns 625.000 euros). I he sabut que el telèfon es va col·lapsar. I que durant la nit i l’endemà diumenge, alguns treballadors de la tele i familiars de Josep Carreras van posar-se a agafar trucades i la xifra es va doblar en 24 hores fins a arribar a 200 milions. O sigui que, d’entrada, La Marató ja va ser un esclat de solidaritat. També he sabut que, en aquests 30 anys de Marató, s’han recaptat 228 milions d’euros (gairebé 38.000 milions de pessetes). Que és una bestiesa. I que per aquest programa de programes hi ha passat tothom. I que a tothom que li demanen de col·laborar-hi diu que sí. I que l’equip que hi treballa durant mesos i mesos sí que és perfecte. Perquè La Marató és un artefacte televisiu i radiofònic perfecte, perquè la gent que hi ha darrere té una sensibilitat i una humanitat immenses. I aquest diumenge sabré el que és participar-hi activament des de dins. Sense mirar la final del Mundial. I amb l’objectiu de gaudir d’allò que aquí en aquest país fa anys que batega. I batega molt bé.