‘Bordell’
Doncs això, que he recuperat Umpah-pah. És com si hagués obert el calaix amagat dels records d’una època. I tot, gràcies a l’Araceli Segarra.
Pujo a Bellver de Cerdanya a entrevistar l’alpinista i escaladora catalana que ara fa 25 anys va fer el cim de l’Everest per rodar l’ascensió a la muntanya més alta del món en format IMAX. Màxima qualitat, pantalla gran. Recordo haver anat a veure la pel·lícula a l’IMAX Port Vell, al Maremagnum de Barcelona. I recordo flipar.
A Bellver m’acull un dia espaterrant. Sol i fred. Molt fred. 11 del matí: tres graus sota zero. Pregunto a quina temperatura han baixat durant la nit. Resposta: menys tretze. A l’Everest fa més fred. És evident i m’ho confirma l’Araceli. La recullo i m’explica l’expedició del 1996 que la va fer mundialment coneguda. Xerrem una bona estona. Que si el material de rodatge pesava molt. Que si el gran repte va ser aconseguir fer cim rodant i carregant fins dalt tot el material de rodatge. Que si a mitja ascensió van virar l’objectiu per ajudar en el rescat d’una altra expedició. Que si gràcies a l’ocurrència de l’Araceli de marcar amb suc sobre la neu la seva posició va permetre que l’helicòpter que va participar en el rescat els pogués localitzar. Que si aquella expedició va ser una bona experiència. Que si la va marcar. I mil coses més, d’entre les quals una de sorprenent: “A l’Everest em vaig endur els Umpah-Pah.” Els escoltava al camp base, amb un walkman. I em confessa: “Em van permetre poder sentir el català, la meva llengua, perquè hi vaig ser durant tres mesos i ningú de l’expedició no el parlava.” Recordem dues cançons: “Sants Innocents” i “Un joc d’ous (des de la plaça Gomila)”. “Aquesta me la sabia de memòria”, diu. “Ei, noi, ei! Ei, noi! No siguis curt ni tan sorrut. Un pixafred, un cul d’embut, un pèl de cony, un dat pel cul, un orinal, un llepafils ben brut.” Jo també me la sabia.
UN DISC MERAVELLÓS
I torno a casa i recupero el CD Bordell. Un disc meravellós. I el faig sonar sencer: “Novembre”, “Escat i mat”, “Brides”, “No hi ha de què”, “Lau Teilatu” i cinc cançons més. I agraeixo profundament a l’Araceli la conversa i que m’hagi fet obrir el calaix on tenia guardat el disc d’Umpah-Pah i tornar a escoltar aquest grup extraordinari. Per tornar a recuperar la sonoritat d’aquells anys 90, quan la música del gran Bordell era la banda sonora del últims cursos universitaris i les primeres feines periodístiques. La banda sonora d’una època innocent i meravellosa, en la qual els somnis encara eren possibles. Quan la il·lusió encara pesava més que la dura realitat.