Les cançons que fan bola no vol dir que no siguin bones, no. Són perles, ‘hits’ mítics, però que no passen

Doncs això, que hi ha cançons que fan bola. Haver de buscar música vintage és el que té: que trobes temes que pels galons del grup en qüestió donem per fet que funcionen i, en canvi, s’encallen, com aquells talls de carn eixarreïda que ens feien empassar de ben petits després de mastegar-los eternament. Les cançons que fan bola no vol dir que no siguin bones, no. Són perles històriques, hits mítics, però que no passen. Els The Doors en són els reis: The End i, sobretot, Riders on the Storm, fan molta bola. Dels Pink Floyd també en trobaríem algunes peces: Run Like Hell o Marooned. I de Led Zeppelin, que en sóc un gran fan, Stairway to Heaven no s’acaba mai. The House of Rising Sun, dels The Animals, també fa bola. I molta. I el West End Girls, dels Pet Shop Boys, un grup que també m’agrada. I el Dragostea Din Tei, el hit del grup romanès O-Zone que el 2003 i 2004 va arrasar a les pistes de ball –jo aquell any la vaig ballar a set casaments, set! I Blue Lines, de Massive Attack. Però a banda de les cançons, hi ha tantes coses que fan bola. La cervesa en ampolla mitjana, que quan s’escalfa una mica, tampoc passa i, per això, a casa, el quinto és l’estrella. També fa bola el Reial Madrid a Europa. Aquell cuento de sempre: que si aquest any l’equip madridista no està bé, que si llença la Lliga i la Copa del Rei, però, en canvi, es planta un altre cop a la final o a les semifinals de Champions, encara que sigui amb una lamentable actuació arbitral de Viktor Kassai davant el Bayern l’any passat o amb un penal absolutament discutible en temps de descompte davant la Juve, aquest dimecres. També fa bola el Barça que s’enfonsa un altre cop als quarts de final. I el discurs que l’essència futbolística, que l’ADN culer s’està esvaint. Però el que més fa bola és la realitat política i social que vivim. L’últim fet: la detenció de la jove activista de Viladecans, Tamara Carrasco, acusada de terrorisme per una captura de Google Maps, samarretes, tiquets de begudes, un permís per fer activitats lúdiques i cartellets del CDR. De fet, no és que faci bola, sinó que provoca dolor i vòmit. L’ofensiva del terror de l’Estat no s’atura. Per això, el que vindria més de gust és marxar. Fugir ben lluny d’aquí. Convertir-nos en ciutadans nòmades a la recerca de la llibertat. Però com Franco Battiato [a la foto] canta “camminatore che vai cercando la pace al crepuscolo, la troverai allà fine della strada”, ens quedarem aquí, empassant-nos la mateixa cançó: la immenjable carn eixarreïda de la realitat. Però lluitant. I escoltant Nomadi, de Battiato. Perquè ell mai fa bola.

Les cançons que fan bola no vol dir que no siguin bones, no. Són perles, ‘hits’ mítics, però que no passen

Cançons que fan bola