Casa és tot allò que anhelem en secret, allò que volem

Últimament el concepte casa forma part de la meva vida d’una manera intensa. Casa com a idea, com a espai, com a refugi i també com la pedra que la construeix. Casa és –i ha de ser sempre– multiplicitat de definicions. Casa pot ser un espai, però també pot ser gent. Generalment és gent. Casa és un espai més simbòlic que no pas material, més profund que no pas físic. Casa és una sensació. La vida et regala, si tot va bé, espais, moments i sobretot persones, amb qui trobes casa. Amb qui trobes llar. I potser, malgrat que sembli estrany, són persones que fa poc que coneixes però que sí, i tant que sí, t’ofereix casa i t’hi aculls. Casa és un sentiment de protecció, de resguard, de felicitat i, sobretot, de pau. Enlloc s’hi està més tranquil, més bé, que a casa. És a casa que podràs ser tu mateixa i, sense cap por, desmaquillar l’ànima i mostrar-te sincera, vulnerable, poderosa, valenta, covarda, trista o arrugada sense por del judici amarg, dur i nuu a què el món, la vida i l’exterior ens sotmeten a vegades. Casa és tot allò que anhelem en secret, allò que volem. Casa és aquell refugi personal i desordenat on som més nosaltres. On som nosaltres. I casa pot tenir o no tenir parets. Casa pot ser obert al mar, ser mar sencer, ser horitzó o foc o nit tancada. Últimament tinc la sort de trobar casa sovint. I no sempre dins de casa. Últimament tinc la sort de sentir que soc a casa amb gent que no conec tan bé com jo voldria i que soc a casa amb la gent que considero casa meva. I sí, ja sé que el món fa mal i que la vida fa mal també. I que no sempre existeix un lloc segur. Però la vida i les cases sovint s’han de celebrar i reivindicar. I fer-ho amb força. Perquè encara que casa hauria d’existir per a tothom i ser un refugi segur per tothom, n’hi ha molts que no en tenen, de casa. Encara que tinguin parets i sostre.