Casa
Casa és allà on algú t’espera. Ho he llegit en una novel·la i he pensat que hi estava d’acord, però no del tot. Hi afegiria un “o t’hi han esperat”, perquè sovint casa està lligat a família, a passat, a tots aquells que ja no hi són però hi eren. Casa també pot ser allà on tu esperes algú, que seria com fer la tornada del viatge que vas començar quan t’esperaven. Som viatges i som cases i som totes aquelles persones que ens han esperat i que esperem.
Casa pot ser una estona, una persona, un lloc, sense parets també. Casa és refugi, és espai segur. És aquell lloc que només podem desendreçar nosaltres, aquell lloc on fa olor dels àpats que ens han acompanyat al llarg de la vida, aquell espai que guarda marcs de fotos que guarden, al mateix temps, moments, records, persones que són casa.
Hi penso molt, en el concepte de casa, perquè mai no m’ha faltat. Sempre he tingut un lloc meu on m’han esperat, on he cuinat aquells plats, on em sento forta i protegida i on, quan plou, el soroll sobre la teulada és meu i és secret i parla de totes les tempestes de les quals m’he refugiat. Casa és aquell lloc on visc amb les persones que em són casa. Casa és llar. Casa són elles i casa.
Hi penso molt, potser perquè és Nadal o gairebé, en les persones que no senten aquesta calma de tenir lloc i gent. Gent i un lloc on esperar-les. Gent i un lloc on celebrar-les. Celebrar les alegries i empènyer les merdes. Brindar la joia i consolar la pena. Acotxar, enfornar, pintar, discutir, compartir, continuar. Gent i un lloc on convocar-la, físicament o no, en records, en fotografies, en converses, en mirades. Gent i un lloc per a aquesta gent que són el lloc i són casa.
No és fàcil, de tenir això. No va amb la hipoteca o l’herència. Va amb sort i la constància i la història i l’amor. Perquè casa és justament això: el lloc on algú t’espera perquè t’estima, el lloc on t’han esperat, que t’estimaven, el lloc on esperes perquè estimes ara i el lloc que no és lloc, que és gent, que són casa.