La patacada de la pandèmia ens ha donat prou força per poder dir realment com estem

Doncs això, que el coronavirus ens ha fet més sincers. Potser és només una sensació. O potser és que m’he fet jo aquesta pel·lícula, però n’estic ben convençut. I he arribat a aquesta conclusió a través d’una simple pregunta. Segurament, de la pregunta que més fem tots plegats cada dia als altres: “Com estàs?” La pregunta rutinària que tenia sempre la mateixa resposta, quan la fèiem i quan ens la feien: “Bé.” Un “bé” irreal. O un “bé” incert. O un “bé”, simplement, fals. Dèiem “bé” perquè els manuals de relació social que hem filtrat durant generacions i generacions ens han pautat aquesta resposta: “Bé.” Dèiem “bé” perquè, inconscientment, consideràvem que era la forma automàtica d’encarar l’inici d’una conversa amb algú, més o menys conegut, amic o companya de feina, veïna o botiguer del poble. I dèiem “bé” perquè ni consideràvem la possibilitat que hi hagués una altra resposta. De fet, no recordo que mai ningú m’hagués respost la pregunta amb un “fatal” sincer. Només, alguna vegada, havia rebut per resposta un “fatal”, però de conya. Després de tres mesos tancats a casa, després de patir el dolor per la pèrdua de gent propera, després de quedar-nos sense feina o de veure com els més propers l’han perduda, després de no cobrar els ERTO promesos, després de no haver pogut veure els pares i els avis durant setmanes i setmanes, després d’haver d’anar pel món amb mascareta, després de saber que potser ens apugen els impostos, després de veure que res és segur ni per sempre, després d’haver d’encarar el dia a dia amb la inexistència de futur, després d’haver-nos adonat de la nostra immensa fragilitat humana, després de tot plegat, ara, la pregunta “com estàs?” té una altra dimensió. Perquè ara que ja he sortit de casa i, per tant, he anat retrobant amics i amigues, companys i companyes de feina i veïnes i veïns del poble, he fet més que mai la pregunta. I les respostes al “com estàs?” han deixat de ser un “bé” per passar a ser un “estic cansat”, “estic trista”, “estic emprenyat”, “tinc por”, “estic decebuda”, “tinc ganes de plorar”, “el confinament ha estat insuportable”, “a casa amb el confinament hem estat més plegats que mai”, “amb el teletreball he pencat molt”, “tinc esperança”, “no sé com m’ho fotré” o “tot és una merda”. Sens dubte, el coronavirus ens ha canviat la vida. Ha transformat els nostres hàbits socials i ha convertit la pregunta tràmit en el que realment és i havia estat sempre: una pregunta complexa. La patacada de la pandèmia ens ha donat prou força per poder dir realment com estem i també, si ho creiem, que potser “tot no anirà bé”.