Com un obrir i tancar d’ulls
Ha estat com un obrir i tancar d’ulls, com una ventada, com presenciar una posta de sol o com el moment màgic en què el dia clareja. Han passat 39 anys i sembla que fos ahir quan Ferran Font em va convidar a participar en la gran aventura d’EL 9 NOU, en uns moments en què aquell setmanari, que havia nascut amb la intenció d’explicar “tota la veritat de la Plana”, s’havia convertit en un fenomen de la comunicació local. Dos anys més tard, quan EL 9 NOU ja sortia dos cops per setmana, el nou director, Jaume Collell, em va demanar que en fos subdirector i al cap de poc que el substituís, perquè ell havia decidit dedicar-se professionalment al teatre amb Els Joglars.
Així és que el 1983 el Consell d’aleshores, presidit pel malaguanyat Joan Contijoch, que més tard va ser president de Caixa Manlleu, em va nomenar director. Jo, només tenia 29 anys, em faltava experiència, però em sobraven il·lusió i ganes de tirar endavant allò que els fundadors de Premsa d’Osona havien somiat; fer un diari independent que expliqués tot el que passava a la comarca; des de la trinxera del periodisme local; sense por; sense servilismes; sense cometre injustícies i donant la cara, sempre donant la cara.
Durant vuit anys vaig compartir la direcció del projecte amb Josep Maria Rierola; jo des de la direcció periodística i ell des de la gerència. Aquells anys ens vam dedicar a professionalitzar el periòdic. Va ser una feina silenciosa, feta des de la rebotiga, però fou l’embrió del que més tard havia de permetre que el Grup d’EL 9 NOU es convertís en el que és avui.
El 1989 ens vam atrevir a replicar al Vallès Oriental la fórmula que tan bé funcionava a Osona i el Ripollès. Ens ho havien demanat des de Granollers, la Garriga o Sant Celoni, per citar alguns municipis on hi havia lectors que volien per a la seva comarca un periòdic com el que tenien a Vic i Ripoll. Vam calcar el model, però no negaré que el primer any va ser duríssim. Tot i això no ens van tremolar les cames, perquè estàvem convençuts del que fèiem.
El 1990 el Consell d’Administració presidit per Miquel Codina em va nomenar director general. Vaig ser el primer directiu de diari que va compaginar la direcció periodística amb la direcció empresarial, un fet que permetia posar l’organització empresarial al servei del diari i no el diari al servei de l’empresa, com passava en altres mitjans. Després altres grups periodístics han fet el mateix i sembla que, en general, no ha anat malament.
Durant més de tres dècades he tingut la immensa fortuna de comptar amb la confiança dels consells d’administració, dels professionals amb qui he treballat, dels anunciants i sobretot dels lectors, espectadors i oients
Un cop consolidada aquella primera expansió de la capçalera d’EL 9 NOU en van venir d’altres. Vam fer les edicions de Sabadell i Terrassa, que després es van convertir en una edició diària del Vallès Occidental i allà vam descobrir que hi ha territoris en què la premsa comarcal pateix i ho té molt difícil per créixer, perquè, senzillament la comarca s’ha desdibuixat en un conglomerat policèntric on cada ciutat té autonomia pròpia i prescindeix de les ciutats del costat. El 2003 aquella edició es va fusionar amb El Punt de Barcelona i des de Prosa ens vam tornar a concentrar en els bisetmanaris d’Osona i el Ripollès i del Vallès Oriental. El 2004 vam posar en marxa EL 9 TV i el 2010 vam aconseguir la llicència per crear EL 9 FM. Mentrestant, havíem llançat el9nou.cat, que va començar tímidament i que amb el pas dels anys ha anat evolucionant per tal de satisfer la demanda dels usuaris que volen un diari digital complet.
Sí, tot això ha passat com una ventada, però perduren en la memòria els intensos moments que hem viscut des d’aquest periodisme de trinxera, de proximitat, de contacte directe amb les fonts informatives i amb els lectors; aquest periodisme que no s’amaga, perquè, si ho fes, deixaria de tenir sentit. I en la memòria d’aquest simple periodista hi queden les llargues i emocionants jornades electorals, sobretot les dels anys 80, que per a nosaltres eren tota una novetat; el cas Toneu de Manlleu; la mort dels Grapo a la Farga de Bebié; la gran nevada del 86, que va deixar Osona aïllada; el cas d’usura i suborn al jutjat de Vic; l’obertura de l’Hospital General de Vic; l’atemptat a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic i la detenció dels membres d’ETA a Lliçà; els Jocs Olímpics del 92, amb les subseus a les nostres comarques; l’incendi dels cingles de Bertí; la construcció de l’Eix Transversal; el desdoblament de la C-17; la moció de censura a l’Ajuntament de Granollers; el segrest i l’alliberament de la farmacèutica d’Olot; el referèndum de l’1-O, i una llista interminable de notícies, que només recordar-les em fan recuperar l’emoció del moment.
Sí, ha estat com un obrir i tancar d’ulls, com una ventada, com una posta de sol o com veure clarejar el dia, però durant més de tres dècades he tingut la immensa fortuna de comptar amb la confiança dels diversos consells d’administració, dels professionals amb qui he treballat, dels anunciants i sobretot dels lectors, espectadors i oients. Sense tot això i sense la gran complicitat d’algunes persones molt properes, la meva petita aportació a aquest projecte col·lectiu hauria estat impossible.