El consumisme crea necessitats. I frustracions emocionals, si aquestes necessitats no es poden satisfer

“Deixa’t de telèfons. Regalaré flors o llibres. O jo què sé. Només sé que regalaré el que em surti dels pebrots!” / foto: Griselda Escrigas Rebo aquest missatge d’una companyia telefònica: “Este San Valentín déjate de flores y regala un iPhone. Y además con ahorro, porque tienes envío gratuito hasta el 14 de febrero.” Extraordinari. És sensacional el “déjate de flores”. I dit així. Així, sense matisos: “Déjate de flores.” És sensacional per clar. Per contundent. Per inequívoc. Ve a dir: deixa’t d’hòsties i merdes i compra un iPhone, coi! Com si les flors, el símbol ancestral d’expressió de l’amor, allò que col·lectivament hem acceptat com una manera de comunicar que estimes aquella persona, fos una autèntica collonada. “Déjate de flores.” Deixa’t de collonades. Un missatge que no dona peu a cap altra interpretació: la millor manera de demostrar a una persona que l’estimes no és dur-li un ram de flors sinó regalar-li un telèfon. Ah, i un telèfon que arriba per missatger i –això és importantíssim– s’enviarà de franc! Extraordinari. Que poètic! Que bonic! Allò que és superflu, allò que és tan necessari. Crec que la frase és de Voltaire. O similar. Odio les cites als articles, però avui em serveix. Crec que es referia al plaer intel·lectual de conèixer, de saber. Hi ha un llibre genial de Nuccio Ordine que parla, precisament, d’això. La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema), de com d’important és el coneixement de les humanitats per al creixement intel·lectual. Defensa l’exaltació d’aquells sabers que tenen un valor essencial, que no tenen res a veure amb una finalitat utilitarista i crematística però que en canvi ens construeixen com a persones. Aquesta visió del concepte m’encanta. Però expressa també la màxima del consumisme: crear necessitats. I frustracions emocionals, si aquestes necessitats prefabricades no es poden satisfer. És la seva equació perfecta, que només es resol d’una manera: gastant i consumint per satisfer-les. UN DIA A DIA BEN TRISTAquest és el nostre dia a dia. Pervers i trist. Que hem comprat i integrat, fins al punt que una companyia telefònica és capaç de promoure productes i disparar una campanya de publicitat enviant aquest missatge, aquest “déjate de flores”. Deu ser que és efectiu. Si no és que impacta en un pobre desgraciat com jo, un romàntic desfasat que al llegir-lo, el primer que ha pensat és: “Deixeu-me estar amb Sant Valentí i aquestes merdes. I que desitjaria poder respondre aquest missatge” –no pot perquè, és clar, és unidireccional– amb la mateixa contundència. I escriuria, amb el seu mòbil vell i ratllat: “Deixa’t de telèfons. Regalaré flors o llibres. O jo què sé. Només sé que regalaré el que em surti dels pebrots!”

El consumisme crea necessitats. I frustracions emocionals, si aquestes necessitats no es poden satisfer

“Déjate de flores”