"Ens blanquegem la consciència amb un 'ecopostureig' que passa per no haver de canviar cap ni un dels nostres hàbits"

El planeta se’n va al patarri. Tot i que aquí ho escric en paràmetres mediambientals, l’expressió seria ampliable a molts altres àmbits. Els curtterministes, que som la immensa majoria dels occidentals, practiquem cada dia el nostre greenwashing particular: amaguem el cap sota l’ala davant d’una emergència climàtica greu conscients que, en el cas que no els quedi cap més remei, les pròximes generacions ja faran els sacrificis que els toqui per salvar el planeta. A imatge i semblança dels grans grups econòmics, ens blanquegem la consciència amb un ecopostureig que passa per no haver de canviar cap ni un dels nostres hàbits.

Vull pensar que pràcticament tots som conscients que generem massa residus. Però ai las! si ens proposen un canvi d’hàbits. Pancartes contra els canvis per sistemes de recollida més eficients, crits i missatges de denúncia a les xarxes… Com ens poden exigir com a humans un sacrifici igual que el de les dotze proves d’Hèrcules només per poder reciclar més (o tenir un impacte menor sobre el medi)? Canvi d’horaris a l’hora de treure la brossa, més espais per als cubells… Inaguantable! Un drama denunciable al Tribunal Penal Internacional.

I parlant d’escàndols en majúscules: les bosses de plàstic de pagament! Com s’atreveixen a fer-nos pagar per contaminar? És com si de sobte ens haguessin pres el dret fonamental establert en la Declaració Universal dels Drets de l’Home (ara no recordo bé en quin dels punts ho diu) que com a humans tenim tots els drets per abocar merda al planeta. I no parlem del darrer gran atac a la llibertat: que els taps de les ampolles de beguda estiguin enganxats a l’envàs. Quina idea més absurda! Com s’atreveixen a privar-nos del plaer de llançar els taps? Tan divertit que és veure’ls rodolar per terra i veure que se’ls empassi qualsevol vertebrat… Ara resulta que hem de fer volar l’ampolla sencera! Qui collons ha decidit acabar amb aquest plaer humà de llançar taps. Inaudit!

I amb tots aquests sacrificis que ja hem hagut d’assumir en nom del planeta, qui m’ha de dir a mi que he de renunciar a menjar cireres per Nadal (a tall d’exemple). Si els humans ens movem per tot el planeta per fer-nos Instagrams, ara em direu que no poden moure la fruita. Quins hippies, els espavilats que diuen que hem de menjar segons l’estació i la geografia. Ja fem prou comprant productes bio envasats en plàstic reciclable com per anar-nos collant cada cop més i més. I no cal dir que entre uns tomàquets del Maresme i uns de Múrcia, sempre cal decantar-se pels de més lluny. Com més al sud tenen més bon color i, per què no dir-ho, són més baratets. I si la crisi planetària ens enganxa encara aquí, no patiu: sempre ens quedarà Mart, no? Allà segur que no haurem de preocupar-nos per reciclar… encara. I el millor de tot: les bosses de plàstic seran gratuïtes, els taps de les ampolles volaran lliures per l’espai marcià i, com que serà lluny de tot, no ens importarà si els aliments venen d’aquí, d’allà o de més enllà.

PD. Escric aquestes línies, sobrevolant l’oceà a 10.000 metres d’altitud, anant cap a unes merescudes vacances a l’altra punta del món. Res millor que contaminar l’estratosfera per reflexionar. Disculpeu, s’acaba d’encendre el senyal de “cordeu-vos els cinturons”. Demà continuarem amb la nostra croada per salvar el planeta des d’una terrasseta de la Polinèsia. Quan el cambrer ens demani què volem, jo tinc clar que els demanaré si tenen una tapeta de llonganissa de Vic. IGP Protegida.