Soc de les que creu que l’any que comença sempre serà un bon any, quan comença, i que sempre mira de recordar-ne les coses bones quan acaba

A aquestes alçades de l’any toca fer balanç. Molt típic, ho sé. I toca fer promeses i llistes de bones intencions per al futur. Encara més típic. Hi ha coses típiques, però, que les faig, any rere any, que a típica, no em guanya ningú, sembla. M’agrada fer cagar el tió amb els fills i fillastres la tarda del 24 i que l’última cagada sigui de xocolates i torrons, com feia la meva àvia quan jo era petita i quan ella era petita també. I m’agrada l’escudella de la meva sogra el dia de Nadal i els canelons de Sant Esteve també –i això que no soc mai de canelons, us ho prometo– i m’agrada parar una taula llarguíssima per als amics a casa la nit del 31 i fer-li un petó a l’Edu just després de l’última campanada, quan tothom crida i diu: “Feliç any nou!” Soc de les que creu també que l’any que comença sempre serà un bon any, quan comença, i que sempre mira de recordar-ne les coses bones quan acaba. Típica i optimista de mena, mira. I m’agrada sobremanera –i això que ja tinc els fills una mica grans– la cavalcada de Reis la tarda del dia 5 i l’explosió de vida i felicitat del matí del dia 6. Hi ha res més meravellós que la il·lusió d’un infant? Típic, també, oi? Sí. I real. Perquè sovint les coses més típiques son les més reals, les més certes, les més de veritat. I es tracta molt de buscar aquestes coses que la realitat, l’altra, la gran, la general, la mundial, ja està prou malament. Aquests dies, també, em centro en dins de casa. I això no m’agradaria que esdevingués una cosa típica. Perdoneu, és pura supervivència, perquè dins de casa hi ha la veritat més essencial, més certa, més segura. És on hi ha més amor. Sí, sí. Típica, optimista i cursi. Ja em coneixeu del tot. Un bon amic em va dir l’altre dia que mai es fa servir prou la paraula amor. “Jo la faig servir molt, però mai n’hi ha prou d’amor”, deia. Mai. Suposo que això també és ben cert, com la llista de bons propòsits que no complirem, la il·lusió dels infants el matí de Reis i el primer petó de l’any. Si mai no n’hi ha prou, d’amor, doncs, deixeu-me que això sigui l’únic que demani de debò aquests dies de balanç. Si n’hi hagués més i, com diu el meu amic, no ens canséssim mai de parlar-ne, potser el món de fora no seria tan hostil i jo (i vosaltres) no tindríem tantes ganes de tancar-nos dins del petit món a dins de cada casa. Que aquest món us sigui propici, que el de fora millori, que tingueu amor. Ostres, que típic. Feliç 2019.

Soc de les que creu que l’any que comença sempre serà un bon any, quan comença, i que sempre mira de recordar-ne les coses bones quan acaba

Coses típiques de dies com avui