Algunes decidim, podem, volem ser mares i ho som o no. I l’etiqueta mare és només això, una més de les mil etiquetes que portem

Ha corregut aquests dies per les xarxes un anunci d’una reconeguda marca de centres comercials que, més que no pas anunciar productes, anunciava un tipus de mare. Una mare abnegada, entregada per sobre de les seves possibilitats als seus fills i que no tenia ni una mica de dret a queixes. Certament l’anunci, que va aconseguir que Déu i sa mare –sí, sa mare que devia ser també tota abnegació– en parlés –la majoria, és cert, des de la crítica, la sàtira i l’humor–, no especificava si la tria d’aquesta mena de maternitat havia estat feta per la dona en qüestió que apareixia a l’anunci o si, com sospito, es devia més a una imatge masclista, retrògrada i poc realista de la maternitat. Ja vaig descobrir fa anys que les ments obtuses acostumen a definir les dones en una polaritat pueril: santa o puta. (I ara no entraré al debat de la prostitució, que puc deixar tranquil·lament per omplir uns quants articles. Entengui’s la dualitat com a paradigma no literal.) Les dones com a abnegades o com a lliures. Les abnegades són les mares, les casades, les que no gaudeixen amb la seva pròpia sexualitat i les que, generalment, segueixen el que la societat creu que és millor per a elles. Les altres, les descarades, les que van pel mal camí, són les que gaudeixen de tot i molt i pensen per elles mateixes. Direu que el món ha canviat molt i que a les dones ja no se’ns compartimenta d’aquesta manera. I us diré que li podeu preguntar a El Corte Inglés això i a la seva publicitat rància. A ells i a tants i tants altres productes, llibres, col·lectius, partits polítics i membres de la societat que identifiquen la maternitat amb l’abnegació total, amb l’instint maternal que anul·la tots els altres instints, amb la manca de llibertat, amb l’amor total que té com a recompensa l’abraçada dels teus fills, l’admiració del seu pare i el regal el passat Dia de la Mare. Les mares no som així, estimats. Si en queda alguna que visqui en aquest paradigma i dediqui la seva existència només a la maternitat, us juro que no trigarà a parar boja. Les mares som mares, sí. I mil coses més. I ens queixem. I volem. I reclamem. I sortim. I follem. I tenim vida. Una vida pleníssima, espero, en la majoria de casos. Les dones no som ni santes ni putes. Som dones. I com a tals, algunes decidim, podem, volem ser mares i ho som o no. I l’etiqueta mare és només això, una més de les mil etiquetes que portem. Deixeu a les dones ser mares com vulguin. Pareu de culpabilitzar-les si els agrada treballar, volen fotre’s un gintònic amb les amigues en lloc de fer deures amb la canalla o tenen desitjos personals. El meu fill, quan va veure l’anunci aquest que us comentava, em va dir: “Però de quina mare parla?” De cap. Absolutament, de cap. Per sort. I que vagi quedant clar, si us plau.

Algunes decidim, podem, volem ser mares i ho som o no. I l’etiqueta mare és només això, una més de les mil etiquetes que portem

De quina mare parla?