La identitat funciona per capes: depèn de qui pregunta, des d’on i amb quina finalitat

No fa tants anys, preguntes senzilles de l’estil “d’on ets?” solien tenir respostes igual de senzilles. Avui, contestar-les és molt més complicat per a moltes persones i famílies senceres. Més que una categoria homogènia i estàtica, la identitat funciona per capes. La resposta sovint depèn de qui pregunta, des d’on i amb quina finalitat. Haver nascut i passat la joventut a un sol lloc és un factor evident d’arrelament. Els primers anys de vida, el món que habites sembla que sigui l’únic possible i el definitiu. Però és probable que aquesta família es traslladi o algun dels seus membres marxi lluny. I si al llarg de la vida et mous una mica, tot es difumina. Hi ha el lloc on neixes, els llocs on vius, el lloc on tens fills (perquè els fills fan casa), el lloc d’on et sents, els llocs d’on vols ser perquè te’ls estimes, el lloc on has viscut més anys, el lloc on vols morir, i de vegades poden ser tots diferents, i potser ni tan sols els has escollit tu sinó les circumstàncies. Segur que cadascú pot posar el nom d’un lloc en totes aquestes categories. Si has nascut en una família migrant, la cultura dels pares és natural que es transmeti a la següent generació; fins i tot el seu enyor verdaguerià, s’hereta. Una filla d’exiliats xilens m’explicava que els primers poemes d’amor els va dedicar al Xile dels seus pares, on ni tan sols havia viatjat mai. Ella, tot i haver viscut 23 anys a Mèxic, no se sentia mexicana. Ara en fa 23 més que viu a París, per poder ser estrangera del tot. Començar de nou al lloc escollit. És xocant que la integració pugui no anar acompanyada del sentiment de pertinença, però és així. Tenim tota la literatura dels exiliats. I tenim la selecció del Marroc farcida d’europeus. Els teus fills poden ser d’un país, pots estar-hi integrat, pots fins i tot estimar-lo i voler ser partícip del seu progrés i, tot i així, sentir que pertanys a un altre lloc. De vegades oblidem aquestes complexitats identitàries quan parlem dels nostres veïns, i els exigim transformacions ràpides i obligatòries de costums, llengua i tradicions, però som més relativistes quan ens trobem a l’altra banda. Integració i identificació són dos processos que van per separat. Jo podria viure fora de Catalunya i adaptar-me a molts llocs, però no podrien treure la catalanitat de mi. I en una escala més petita, passa el mateix amb el poble d’origen i la ciutat d’acollida: que els meus fills siguin nascuts a Barcelona m’hi arrela però no em fa de Barcelona. Ara bé, si m’ho pregunten estrangers, I’m from Barcelona. Com es conforma la identitat i com s’arriba a la pertinença? És un tema crucial i apassionant: perdoneu-me si us pregunto “tu d’on diries que ets?”.

La identitat funciona per capes: depèn de qui pregunta, des d’on i amb quina finalitat

D’on soc o on visc?