El 30, stracciatella
Doncs això, que sempre demano gelat de stracciatella. El vaig descobrir de petit. Fa força més de 30 anys. A Sicília. Hi vaig anar amb els pares. I recordo perfectament l’instant a Zafferana, un poblet als peus de l’Etna. Matí. Sol. Calor. Un bar i una plaça. Cafè per als pares i gelat per als nens. Sí, gelat, el que esmorzava tothom: un brioix obert pel mig amb una palada de gelat. Ara, aquí, el brioix amb gelat pot ser unes postres innovadores i especials, l’aposta moderna per a les postres d’un nou restaurant fashion. Però a Sicília era i és un esmorzar molt popular. Jo, en aquell bar de Zafferana hi vaig descobrir el brioix amb gelat i un tipus de gelat: l’stracciatella, elaborat amb xips o trossets irregulars de xocolata negra i una base de nata. El va inventar un pastisser de Bèrgam, a la Llombardia, fa 60 anys i ara és a totes les gelateries del món.
Des d’aquell matí d’agost a la plaça més cèntrica de Zafferana, l’stracciatella és el meu gelat. I no perquè sigui el més bo sinó perquè és molt més que un gelat de nata i xocolata. L’stracciatella és l’instant genial d’un viatge meravellós. És la llum de Sicília i el sabor d’un volcà viu. L’stracciatella és un somriure i el gust d’una època feliç. L’stracciatella és un viatge emocional. La poètica d’aquella infantesa que vaig viure fa força més de 30 anys. La poètica de les coses i els instants. El sentit de tot plegat.
És per això que la marxa de Leo Messi del Barça és tan trista i tan patètica. Perquè no ha tingut un final bonic però, sobretot, perquè ha estat un adéu sense poètica. L’etapa de Maradona al Barça va ser convulsa, cert. Dues lesions greus. Una baralla múltiple després d’una final de la Copa del Rei davant l’Athletic Club. Un gol icònic al Bernabéu, amb la carn d’olla de Juan José, aquell lateral barbut i de cabells llargs del Reial Madrid, encastada al pal. I poca cosa més. Però va anar a jugar al Nàpols, el club més popular dels pobres i menystinguts del sud que volien escopir al nord amb l’orgull del triomf futbolístic. Per tant, l’adéu de Maradona va ser un adéu poètic. Amb relat. El de Messi, no. Ni entenem per què ha marxat. Ni entenem per què deixa el club que és “més que un club” i que ha revolucionat el futbol posant la pilota al centre de l’univers, per anar a una entitat sense història. Sense més relat que les saques de calers.
I enmig de tot plegat, la poètica d’un número: el 30. El número amb el qual Messi va debutar amb el Barça i el que ha demanat de poder dur al PSG. El 30, la infantesa culer del millor jugador de la història. El 30, l’stracciatella de Messi.