Mireu-vos sovint el calaix de les calces. És la metàfora perfecta de la maternitat

Les mares ja podem dir la veritat sobre això de ser mare. Oi que sí? Vull dir que ara ja podem dir, en veu alta, sense por de males mirades, comentaris sarcàstics o un “pobres fills” al darrera, coses com ara: “Ser mare és esgotador”; “et canvia la vida del tot”; “desapareixes uns anys quan tens fills”; “et relega a un segon pla en la teva pròpia vida”; “no sempre compensa” i un llarg etcètera de frases semblants. Ser mare és la rehòstia en patinet. Sí. I tant que sí. La re-hòs-ti-a. Perquè no és només una hòstia, no, que són, com a mínim, dues. Feu-me cas. Sé de què parlo. Visc amb cinc infants. Cinc. Estic implicada en les seves vides. Dos fills i tres fillastres, tots entre els 9 i els 13 anys. Una aventura. La més terrible. La més meravellosa. La més cansada. Vaig tenir els meus fills amb 27 i 30 anys i ara, en fa sis que convisc amb ells, tres més i el pare dels tres. També tenim tres gossos, una tortuga i, ara, la gran toca l’ukulele. I no patiu, les bromes ja me les han fet totes. Cadascú es complica la vida com vol. Tenir fills, viure-hi, implicar-s’hi, et permet aprendre moltes coses. La primera, en el meu cas, és que sempre hi haurà algú més important que tu en la teva pròpia vida. Ja té collons la cosa, oi? És la meva experiència. I no us penseu que us ho dic posant-me les mans al cap, estirant-me els cabells i maleint el moment en què vaig decidir deixar de fumar perquè volia quedar-me embarassada. Zero drames. De nou: cadascú es complica la vida com vol. Us ho dic perquè és la meva veritat. Els meus fills i les seves necessitats passen al davant de mi i les meves. Perquè vull. Perquè sí. Perquè també forma part de la meva felicitat. I una intenta fer equilibris, guardar-se espais, no cedir del tot a aquesta pressió i mantenir-se lliure, independent i sent més enllà de l’etiqueta, les responsabilitats i l’amor de mare i, a vegades, sembla que ens en sortim. He aconseguit, a part de tenir dos fills espectaculars i viure amb alegria amb els meus cinc nens, una bona feina que m’exigeix, que m’encanta, que m’il·lusiona, escric llibres i articles, tinc vida de parella, no perdo els amics i tinc alguna afició i tot. Així que sí, que es pot. Es pot tenir una vida pròpia quan ets mare. Ara bé: lluitant-la amb ungles i dents. Perquè costa. Costa moltíssim. Mireu: jo sempre sé què els falta de roba als meus fills. Sé si van curts de samarretes, si l’anorac està a punt de dir prou, si les vambes li van petites o si no tenen roba interior. Ho sé. I ho sé perquè això, per a mi, és important. Perquè la seva roba interior passa al davant de la meva. I cal que això serveixi com a metàfora. A mi m’arriba un moment que, quan obro el meu calaix de la roba interior, només hi trobo la llenceria que no és de tot portar i calces que sobreviuen de miracle. I és el moment molt urgent de “necessito trobar una hora per a mi i anar de compres al Tezennis”. I just després penso: “I ho aprofitaré per renovar el pijama de l’Aina, que li va curt” o “haig de comprar mitjons per al Joan, que no en té”. M’enteneu què vull dir? Mares: mireu-vos sovint el calaix de les calces. És la metàfora perfecta de la maternitat.

Mireu-vos sovint el calaix de les calces. És la metàfora perfecta de la maternitat

El calaix de les calces