El cap sota l’ala
Amb pocs dies de diferència, Núria Busquet [vegeu EL 9 NOU del 9 d’abril] i Joan B. Gavaldà han sortit a la premsa a parlar del calvari que suposa trobar atenció psicològica i psiquiàtrica per a les seves filles adolescents, en un cas per problemes d’anorèxia, en l’altre per ansietat i depressió. En tots dos casos, situacions que comporten molt de dolor per a les noies mateixes i per als qui els envolten. Ho sé, ho he viscut de prop, sé de què parlen. La salut mental és tabú en general, però la salut mental dels adolescents ho és encara més.
Quan una situació d’aquestes es dona en una família, comença un periple que s’inicia a la sanitat pública i sol acabar en mans de clíniques privades perquè el sistema públic respon, sí, però a un nivell molt bàsic. Per manca de recursos i crec que per manca de voluntat política dels nostres governants de prendre consciència que aquest no és un problema que afecta sols la família que ho està vivint: afecta tota la societat. Els joves són el nostre futur i també el nostre present. Els tractaments per curar de debò un trastorn alimentari, una depressió greu o una obsessió pel suïcidi són llargs. No se solucionen amb unes visites esporàdiques al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CESMIJ), unes quantes visites d’urgència a Sant Joan de Déu, unes setmanes ingressats a Itaka o uns mesos assistint a un hospital de dia. Els professionals de la sanitat pública són bons, diria que excel·lents, però no tenen els recursos suficients per atendre com cal i fer un seguiment acurat i exhaustiu d’aquests casos. I sabeu què? A la noia, al noi, li va la vida. A la família, li cau el món al damunt buscant un camí que suposi un acompanyament real i constant, es desespera amb la distància entre cites mèdiques, amb la recaiguda del fill en la malaltia després d’un ingrés massa breu per a la seva necessitat real. Aleshores, potser –de forma extraoficial, clar– algun dels psiquiatres que l’ha atès recomana buscar plaça en un centre privat. O potser ho fa una amiga en qui has confiat i et diu: “Nosaltres també hem passat per aquí i la solució va ser un ingrés llarg en un centre privat o concertat. N’estem contents.” Això pot ser veure una mica de llum en aquest procés llarg i dolorós, però… Quin és el gran però? El preu.
La salut mental dels nostres adolescents s’està convertint en un negoci, ras i curt. Trobo que ja és hora de posar-ho damunt la taula. Calen més Núria Busquet i més Joan B. Gavaldà que expliquin el que estan vivint i com tot els acaba obligant a endeutar-se, demanar crèdits, ajut econòmic a tota la família o a hipotecar la casa, el que calgui, per tal que la seva filla, el seu fill, el seu nebot, la seva neta rebin l’atenció adequada en un centre privat. Perquè adequada ho és, però cara, moltíssim, i sovint són tots els familiars propers que hi han de posar diners per tirar endavant amb el tractament. L’assegurança escolar només cobreix els ingressos a partir de tercer d’ESO i tot i així, la quota mensual pot passar dels 1.000 euros. Però si el noi o la noia està fent primer o segon d’ESO, no ho cobreix l’assegurança escolar i cal desembutxacar, mensualment, aproximadament 4.000 euros. L’atenció serà bona, els protocols, molt clars, el temps, el que calgui… si la nostra economia ho resisteix.
Els trastorns alimentaris, les autolesions, la depressió, els trastorns de conducta o els intents de suïcidi, més comuns a l’adolescència del que volem creure, cauen a la família com una gran pedra en un estany, que fa ones i ones i acaba afectant-ho tot: el dia a dia, els pares en primer lloc, els germans i germanes si n’hi ha, els avis, els tiets, els amics. És molt cruel que, a més de patir com mai per la salut mental i la vida d’aquella filla o d’aquell net que t’estimes tant, hagis de patir pel possible estigma sobre ell o ella si la situació es fa pública, fet que produeix, diria, que moltes famílies ho pateixin de portes endins. I més cruel encara és que calgui o renunciar a un tractament llarg i amb possibilitats d’èxit o hipotecar-se per assumir-ne el cost.
Per començar, crec que caldria lluitar per aconseguir que l’assegurança escolar cobrís bona part de la despesa en un centre privat des de primer d’ESO, ja que els casos que es van donant són cada vegada en criatures més joves, de 12 o 13 anys. L’altra fita, que no serà d’avui per demà però és urgent, seria aconseguir que la sanitat pública ofereixi uns serveis semblants als dels centres privats existents, amb la possibilitat d’ingressos de llarga durada. Itaka, que depèn de Sant Joan de Déu, funciona molt bé. Les teràpies són adequades i el centre, de molta seguretat. ¿Però en quin cap cap que un adolescent amb obsessió pel suïcidi o amb un trastorn alimentari sever surti rehabilitat passada una setmana o un mes?
És cert que preveure un ingrés de llarga durada per a un noi o una noia de 12, 15, 16 anys és una experiència dolorosa per a qui ha de prendre la decisió: els seus pares. Quan s’arriba aquí és perquè ja no es veu altra sortida i el patiment ha estat gran. Però encara queda com a mínim un escull que el pare i la mare no s’esperen: hi ha manca de places. Tant per a les escasses places públiques com per a les privades, hi ha llista d’espera.
Amb aquestes pinzellades vull deixar constància de la meva mirada sobre el tema de com s’enfoca des de la sanitat pública la qüestió de la salut mental dels adolescents, que el confinament ha tornat encara més precària en força casos. No soc una professional sanitària, vinc del món de l’ensenyament, però l’experiència viscuda familiarment m’ha obert els ulls a una situació que pot acabar sent molt injusta perquè afavoreix que es curin els qui tenen més possibilitats econòmiques. No s’hi dediquen prou recursos i això provoca que floreixin les clíniques privades. És això el que volem com a país? Ens ho podem permetre?
No poden passar coses com que un noi o una noia entrin a urgències psiquiàtriques d’un hospital perquè han intentat suïcidar-se, se’ls doni l’alta l’endemà, s’activi el Protocol Suïcidi, rebin una trucada al cap d’una setmana i tinguin la primera visita al CESMIJ al cap de 15 dies més. En temps normals. Imagineu-vos en temps de pandèmia… Això, sabent que la causa més freqüent de mort entre la gent jove de Catalunya és el suïcidi, per davant dels accidents de trànsit o del càncer. I no se’n parla: com a societat, amaguem el cap sota l’ala. Si no ho afrontem, continuarà passant.
Potser ja va sent hora que parlem de forma clara de com ajudar la salut mental del nostre jovent i que reivindiquem unes polítiques públiques adequades i suficients. M’alegro molt que després de l’enrenou mediàtic la Núria Busquet hagi trobat un tractament per a la seva filla dins el sistema públic, però no deixa de ser una gota a l’oceà: altres mares o pares no tindran la seva valentia ni la seva capacitat de comunicació, tot i que els seus fills i filles es mereixen exactament el mateix, convicció que estic segura que ella mateixa deu compartir. Que ella i en Joan B. Gavaldà hagin sortit a la palestra pot ajudar altres persones, però penso que cal anar més enllà i unir-se, associar-se, protestar quan calgui, abandonar la por de l’estigma i el sentiment de culpa que sovint la situació provoca. Això és difícil quan s’està vivint una situació tan dolorosa, en què tot el teu món canvia de sobte i quedes desconcertat i força desemparat. Però entre tots els afectats, amb constància, caldrà lluitar per millorar l’atenció a la salut mental dels joves dins el sistema públic: és urgent.